Sempre s’ha dit que “som 10 milions de parlants”, i ara fins i tot ja es parla de “més de 10 milions”. Joan M. Serra Sala (Manresa, 1951), professor de català, geògraf i escriptor, es proposa de quantificar per primera vegada els parlants reals de català a L’ús parlat del català: en un tombant decisiu (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). A partir d’una anàlisi exhaustiva i actual, acompanyada de dades i gràfics actualitzats, el manresà arriba a la conclusió que “només 5,8 milions de persones parlen català habitualment”. A banda, per si no n’hi hagués prou, al segle XXI ens enfrontem amb el fet que “el català hagi esdevingut una llengua minoritària al seu propi territori”, una cosa inèdita en la nostra història.
Tot i això, afirma que sembla evident que el català es continuarà parlant d’aquí 100 anys. Ara bé, en quines condicions hi arribarem? L’ús del català serà residual a finals del segle actual? On són els perills per la pervivència de la llengua? Quins són els aspectes actuals que necessitem canviar per fer possible que continuï sent la llengua que identifica la nostra terra? Serra prova de respondre totes aquestes preguntes al llibre, però vaticina que “no n’hi ha prou amb el fet que el català s’entengui i es llegeixi, cal que es parli i que sigui una llengua imprescindible per viure als països de la llengua catalana”.
Amb el subtítol del llibre ja evidencia que ens trobem “en un tombant decisiu”. Però per quin motiu?
Actualment, estem experimentant una sèrie de situacions que no havíem viscut mai, o que almenys no havíem viscut mai amb tanta intensitat. En primer lloc, que els catalanoparlants hem passat a ser minoria al territori, una cosa que no havia passat mai i que és més important del que sembla. En segon lloc, que anem rebent contínuament una immigració que és molt nombrosa i que, evidentment, no parla el català i moltes vegades ni tan sols sap que aquí es parla el català, de manera que això també ens condiciona des del punt de vista lingüístic. I, en tercer lloc, des de fa anys, concretament set, en tots els Països Catalans el creixement demogràfic és negatiu, és a dir, moren més persones de les que neixen, i això vol dir que les persones que es moren són catalanoparlants i que les que neixen normalment no són catalanoparlants. Per tant, aquests tres aspectes ens posen en un tombant decisiu.
I també deixa prou clar que una cosa és saber llegir i entendre el català, i l’altra, saber-lo parlar i, sobretot, parlar-lo habitualment. Per això, es proposa de quantificar per primera vegada els parlants reals del català arreu dels Països Catalans. Quants n’hi ha exactament?
Sempre s’ha dit que som 10 milions de parlants, però no és així. A partir de diversos estudis, he pogut arribar a la conclusió que realment només 5,8 milions de persones parlen català habitualment i consideren que és la seva llengua. Després, els 4,2 milions restants saben català i el poden arribar a parlar, però no els podem considerar parlants habituals.
“Sempre s’ha dit que som 10 milions de parlants, però no és així; realment només 5,8 milions de persones parlen català habitualment i consideren que és la seva llengua”
Per què aquests 4,2 milions restants no acaben de fer la passa de també parlar-lo habitualment?
Perquè aquí la societat no empeny a parlar en català. I quan parlo de societat em refereixo als mateixos catalanoparlants, a les normes legals, als llocs de treball, als esplais, al lleure... Tot un seguit de coses que empenyen a parlar en català. Per exemple, per què si me’n vaig a viure a França segur que parlaré en francès? Perquè tota la societat m’empenyerà a parlar en francès, i perquè si no parlo en francès, em sentiré estrany i veuré que no puc accedir a segons quins serveis. I això aquí no passa.
Per tant, com podem definir o distingir qui és realment catalanoparlant?
Si haguéssim de definir qui és catalanoparlant, podríem dir que seria aquella persona que considera que la seva llengua, amb la qual s’identifica, encara que potser no hagi estat la de la seva infantesa, és el català, i empara el català en la seva vida diària, sempre que creu que és possible, com a mitjà de comunicació oral.
Sovint es compara el català amb el danès o el finès pel nombre de parlants, però vostè prefereix establir paral·lelismes entre el català i el gal·lès. Per què opta per aquesta llengua en concret?
Gal·les és un país que ha viscut unes circumstàncies històriques semblants a les nostres. Va fer una revolució industrial molt avançada, entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX, i a conseqüència hi va haver molta immigració del camp a les ciutats i, a més a més, s’hi va afegir una gran immigració irlandesa i anglesa que es comunicava en anglès amb els naturals del país, de manera que Gal·les va tenir un grandíssim creixement de població a finals del segle XIX. Aleshores, tot això, juntament amb l’opressió lingüística anglesa imposada des del punt de vista legal, va fer que el gal·lès s’anés estancant en parlants, els gal·lesos s’anessin comunicant en anglès amb els nouvinguts i els matrimonis mixtos abandonessin el gal·lès i es comuniquessin en anglès amb els fills. En aquest moment, el gal·lès és una llengua que parla el 17% de la població. Per tant, tot plegat fa pensar molt en les nostres circumstàncies actuals, i per això al llibre faig la pregunta de si nosaltres podem ser els gal·lesos del segle XXI, perquè el cas d’aquesta llengua ajuda a situar-nos en el nostre present i projectar el nostre futur.
Diu que “el domini lingüístic català no és res més que un vestit ple de forats” i explica que “hi ha cinc territoris de parla catalana on la substitució lingüística avança més de pressa”. Quins són i per quines causes?
Les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), les comarques del sud (l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà), l’Alguer, la Ribagorça aragonesa i la Catalunya del Nord. Primer de tot, és important ser conscients que en aquests punts la llengua està realment en perill i, si no canvien les coses, d’aquí 50 anys potser haurà desaparegut en aquests territoris. I a aquesta situació s’hi arriba per dues causes: per substitució lingüística, és a dir, quan per exemple s’interromp la transmissió familiar —com ara a la Catalunya del Nord—, o per absorció, és a dir, perquè la massa de gent que ve de fora i parla altres llengües arriba a ofegar els parlants de la llengua pròpia del territori —com és el cas d’Eivissa—.
“La substitució lingüística avança més de pressa a les illes Pitiüses, a les comarques del sud, a l’Alguer, a la Ribagorça aragonesa i a la Catalunya del Nord”
La resta de territoris de parla catalana van pel mateix camí?
No, realment no. Per exemple, el tema de transmissió lingüística, a escala dels Països Catalans, ara mateix encara està força bé. És a dir, excepte als territoris anteriors, hi ha una transmissió lingüística que, en general, és bona. Les famílies catalanoparlants transmeten el català als fills. Els últims 20 anys, fins i tot hi ha hagut una recuperació de la transmissió lingüística al País Valencià.
Dels possibles escenaris de futur que exposa al llibre, quin seria el millor?
Les previsions que faig són de cara a d’aquí 50 anys, perquè és un termini raonable i l’Idescat i l’INE també treballen amb aquest marge per a les previsions de les estadístiques. Així, el millor escenari de tots seria que la immigració disminuís, és a dir, que el corrent migratori tan gran que tenim des de fa tants d’anys s’estanqués; que, a més a més, una part d’aquesta immigració, amb la segona generació, adoptés el català com a llengua pròpia, i, finalment, que els joves mantinguessin la llengua. Tot i això, amb aquest millor escenari, no arribaríem a ser majoria lingüística, però almenys ens portaria a una situació millor en comparació amb l’actual. Per tant, crec que la previsió mitjana que faig és una mica més realista: continuar amb les circumstàncies actuals, que ens porten a una lenta pèrdua de percentatge de parlants i a una disminució quantitativa de parlants, fins a arribar a entre el 20% i 25% de parlants.
I quin seria el pitjor escenari, doncs?
Que una part d’aquesta immigració no adoptés el català i que els joves anessin abandonant la llengua, perquè això ens portaria a un escenari d’entre un 10% i un 15% de parlants d’aquí 50 anys. I també hauríem de veure en quines condicions hi arribem, perquè potser hi arribarem amb l’aigua fins al coll. Per sort, però, ens hauríem d’equivocar molt perquè el català arribés a desaparèixer.
Tot i això, ha pogut extreure cap dada positiva de l’anàlisi que ha fet?
He trobat molt important el canvi d’actitud de les famílies o de la majoria de les famílies valencianes de tornar a transmetre la llengua als fills. És molt destacable perquè al País Valencià només hi ha un 35% de catalanoparlants actualment. Per tant, el que passa al País Valencià també és decisiu per al futur de la llengua. A banda, la recuperació del català a Andorra també és una dada molt positiva, ja que demostra que la nostra situació lingüística actual es pot canviar. És a dir, a Andorra van veure que el percentatge de catalanoparlants estava disminuint moltíssim, fins al punt d’arribar al 38%, de manera que al govern andorrà, com que el català és la llengua pròpia del seu país, se li van encendre les alarmes i hi va posar remei. I, segons les últimes dades, del 2022, aquest 38% ja ha pujat al 45% gràcies a tota una sèrie d’accions i mesures. Finalment, també he observat que a la Catalunya del Nord s’ha perdut la vergonya de parlar català, perquè ha deixat de ser pagès i pobre, i als patis de la Bressola encara s’hi parli català, cosa que aquí no passa.
Per tant, veiem que de vegades som els mateixos catalanoparlants els que ens posem traves amb la desídia. Vostè parla de “convergència lingüística” dels catalanoparlants, que diu que és l’actitud més perjudicial per a la llengua.
És com tirar-nos pedres a la teulada. La convergència lingüística és quan adoptes la llengua del teu interlocutor. I els catalans tenim aquest hàbit, criat durant segles de repressió, opressió i avergonyiment, que si una persona ens parla en castellà o no sap català però ens parla en una altra llengua estrangera, li parlem en castellà. I això és una actitud molt majoritària i que no canvia amb el temps, perquè els joves actuals la continuen mantenint, de cada vegada més.
I com és aquesta convergència lingüística que practiquen els joves?
La practiquen per les dues bandes. És a dir, hi ha catalanoparlants que convergeixen al castellà, però també hi ha castellanoparlants que convergeixen al català, perquè com a mínim l’han après a l’escola. Per tant, també tenim el fenomen de convergència lingüística del castellà al català, però pesa més el del català al castellà, perquè canviar del català al castellà ens porta a conseqüències més greus.
“Hi ha moltes persones de procedència immigrada que aprenen català, però que no troben amb qui parar-lo perquè els catalanoparlants girem la llengua”
A banda, com bé diu al llibre, “en 60 anys podem dir que el panorama se’ns ha ben girat: el català ha deixat de ser la llengua majoritària del carrer i dels patis”. És a dir, el castellà ha guanyat terreny en un lloc on fins ara no havia arribat. Com ens afecta aquest canvi de paradigma?
Per exemple, jo potser m’estimaria més que el català fos la llengua del pati que no pas la llengua de l’aula. Reconec que això és molt gros de dir, perquè, evidentment, el català hauria de ser la llengua del pati i de l’aula, sens dubte. Però és clar, la meva experiència personal és que, quan era jove, les classes eren exclusivament en castellà, i, tot i això, tothom parlava en català al pati. Fins i tot els nanos que tenien cognoms castellans parlaven en català, perquè s’havien integrat a la majoria que parlava en català. Avui dia, el fenomen és al revés, el nano catalanoparlant s’està integrant a la majoria castellanoparlant, i això clarament significa perdre parlants.
Per tant, la immigració és un factor clau per entendre la situació de la llengua?
Primer de tot, voldria deixar clar que no culpabilitzaria mai la immigració de la situació del català. La culpa, al final, és de l’opressió lingüística, que la fan els estats corresponents. Ara bé, sí que és cert que la immigració és un factor que contribueix a la substitució lingüística. A més, la gran majoria de les persones immigrades no tenen posicions positives ni negatives envers el català, la majoria venen a treballar i faran el que calgui fer per poder treballar i viure en societat. Si aquesta societat els demana català, parlaran en català, i si la societat els demana castellà, que és el que està fent ara, parlaran en castellà. A part, també hem de tenir en compte el fet que hi ha moltes persones de procedència immigrada que estan aprenent català, però no troben amb qui parar-lo, sobretot quan tenen trets facials molt diferents dels d’aquí, perquè els catalanoparlants girem la llengua.
Què caldria canviar per capgirar la situació?
Primer de tot, disposar de mitjans per integrar, regular i acollir degudament aquesta immigració. El canvi més important, però, és que es compleixin les lleis. A Catalunya tenim moltes lleis que protegeixen la llengua, però després es compleixen d’aquella manera. Ho veiem a la sanitat i a l’ensenyament.
Vostè també és professor, de manera que deu viure en primera persona la situació del català a l’ensenyament. Què està passant en aquest àmbit?
En teoria, el sistema habitual de l’ensenyament a Catalunya ha de ser en llengua catalana. Segons les últimes dades del mateix departament, però, entre el 40% i el 45% dels professors dels instituts fan les classes en castellà. Si són funcionaris públics, hi ha d’haver un govern que faci complir les lleis i s’hi posi d’una vegada seriosament. També cal que hi dediqui recursos per donar suport a la llengua.
“Cal que el català sigui necessari per relacionar-se en tots els àmbits, però per aconseguir-ho hi ha d’haver una voluntat dels mateixos catalanoparlants”
D’altra banda, la immersió lingüística no està funcionant o no s’està aplicant com cal?
No podem culpabilitzar sempre els professors de deixar de banda la immersió lingüística perquè la majoria es troben impotents pel que fa a mitjans i a formació. A la universitat no reben cap formació en sociolingüística i tampoc els ofereixen recursos per saber què cal fer quan es troben en segons quines situacions. Aleshores, ho deixen estar per esgotament. El problema, però, és que ho hem confiat tot en l’escola, i l’escola tota sola no pot amb tot. L’escola pot si la societat demana la llengua, però si l’escola ensenya la llengua i la societat no la demana, no obtindrem resultats.
Al capdavall, segurament es tracta de fer que el català sigui necessari.
Sí, és que estic convençut que si hi ha molts adolescents que es neguen a parlar en català als instituts és perquè la societat no els demana que parlin en català i perquè pensen que estan aprenent una cosa inútil. Si aquests adolescents veiessin que el català els servirà per trobar una feina, per fer cançons i per sortir a gaudir els cap de setmana, la seva perspectiva canviaria. Ara mateix, però, per a ells aprendre català és com aprendre llatí. En definitiva, cal que el català sigui necessari per relacionar-se en tots els àmbits, però per aconseguir-ho hi ha d’haver una voluntat dels mateixos catalanoparlants.