Catalunya, des del 2010, té una triple oficialitat lingüística: català, occità i espanyol. Una nació és un espai de comunicació diu Josep Gifreu. Si és cert que el català dels vuitanta ha guanyat molta presència en espais comunicatius -llavors els entorns digitals no eren el que són avui-, no ho és menys, de cert, que els parlants de l’àrea lingüística catalana, si bé l’entenen en gairebé més d’un 90%, a l’hora d’usar-lo els percentatges baixen ara ja de manera alarmant.
Una llengua és una eina de comunicació, certament, però també és patrimoni, i quan una llengua com la catalana viu l’hegemonia de l’espanyol, el francès i l’italià, llavors s’han d’aplicar tot de polítiques perquè els parlants tinguin consciència lingüística per tal de servir-se’n, d’aquesta llengua que viu en franc procés de minorització. Per això és que els mitjans hi juguen un paper tan destacadament important, en l’aprenentatge d’una llengua; en el nostre cas, també de cara a aquells molts que arriben i que han de tenir consciència que és de la catalana, de la llengua de què han de servir-se, perquè és la llengua d’ús preferent.
Que potser ens escandalitza més que l’autora d’un conte en castellà presenti en aquesta llengua la traducció al català d’un seu conte en el marc de La setmana del llibre en català que no pas el dia a dia de canvi de llengua dels mitjans públics de la Corporació Catalana quan en una conversa o entrevista la llengua de l’entrevistat és el castellà? Més, no: igual. O és que el canvi de llengua quan la de l’interlocutor és el castellà ja l’han incorporat, ai las!, amb tota normalitat?
Actituds com aquesta ens obliguen a aplicar tot de polítiques per tal de normalitzar-ne l’ús. També entre els autòctons: encara, sí! Polítiques valentes que serveixin perquè el català que es parla deixi de ser una llengua residual, i perquè un editorial d’Els Marges no hagi de tornar a alertar que “el català es troba a hores d’ara sotmès a un procés d’erosió formal i de defecció funcional més accentuat que mai”. De minorització incessant, en definitiva. Alhora que denuncia “la degradació dels models de llengua que propicien cada cop més tot de subprogrames alienants emesos per la ràdio i per la televisió públiques”.
És qüestió d’actitud. Competència i normalitat d’ús: com en un país normal. Com el trànsit rodat: com en un país normal. La llengua ha de ser un deure, perquè si la posem com un dret, ja sabem que als drets tothom pot lliurement renunciar-hi. Altrament, urgeix d’aplicar, fins a les últimes conseqüències, els instruments legals de què disposem: la llei de política lingüística.
I fer com es fa amb la de llei de trànsit i seguretat viària si superem, per exemple, els límits de velocitat permesos o si, només amb el cotxe engegat, tenim el mòbil en una mà sense ni tan sols parlar-hi, per telèfon. Aquesta és recaptatòria, de llei? Sí. Si et cacen, multa! I si féssim semblantment, doncs, amb la llei de llengua? Ja ho deia Pla, que la gent vol bastó.