El fet migratori és un tema que apareix recurrentment en els mitjans de comunicació especialment en format prime time i amb imatges de pasteres arribant a les costes o sent interceptades per la policia, amb mares i nens al límit de la supervivència que ens commou el cor. Ens projecten també a vegades alguns conflictes entre veïns i alguns menors no acompanyats, conflictes entre bandes urbanes, ocupacions d'habitatges o actuacions de multireincidents de robatoris. Però el fet migratori és molt més important que tot això i estic convençut que el nostre país no ha fet els deures per gestionar-lo adequadament.
De migracions n'hi ha hagut des del principi dels temps. Catalunya ha estat una terra de pas i molts pobles s'hi han establert i han aportat la seva cultura, llengua i tecnologia. Catalunya, com la majoria de territoris del món, és un espai d'hibridació permanent amb més o menys intensitat segons els moments històrics per causes climàtiques, de guerres, comercials, invasions o per pandèmies. Res nou sota la capa del sol i més tenint en compte que el concepte de passaport té poc més de cent anys. És a dir, que el control d'entrades a Catalunya només té un segle d'antiguitat i durant milers d'anys la gent simplement es desplaçava d'un lloc a l'altra sota controls de moviments de baixa intensitat fins a l'aparició dels estats nació.
En els darrers 150 anys Catalunya ha estat un país amb poca tradició d'immigració i, per contra, i en diferents moments històrics ha estat un país d'emigració. Mireu per exemple la xarxa de casals catalans pel món. A diferència d'altres països com els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda entre molts d'altres que ja fa segles que tenen estratègies per atraure i arrelar població en els seus territoris per poder desenvolupar-se i prosperar, el nostre país ha estat aliè a aquestes estratègies. Molts d'aquests han dissenyat instruments d'acollida per minimitzar els impactes negatius i gestionar l'arribada dels nouvinguts amb major o menor èxit però han estat conscients que s'havia de fer alguna cosa i no romandre passius parant cops sobre la marxa.
Encara recordem l'exitós eslògan del govern Pujol del “Som 6 Milions” i ens hem despertat de cop al saber que ja n'érem vuit i segons les estimacions dels demògrafs arribarem als 10 milions en potser 15 anys. Pocs països del món han tingut i tindran un creixement percentual tan alt en tan pocs anys. Motius de preocupació? No ho sé, però estic convençut que ha de ser un motiu d'ocupació urgent. Justament és aquí on voldria situar aquesta reflexió, en la manca de debat públic seriós entre la població i la classe política que eviti infantilismes bonistes o tancaments mentals essencialistes que no ens ajudaran a prendre les millors decisions per gestionar-ho i obriran espais als pensaments extrems que trobaran recorreguts fàcilment vendibles basats en la por, però falsos i contraproduents.
Com molt bé exposa el director del Centre d'Estudis Demogràfics, l'Albert Esteve, la demografia ens explica que la població autòctona catalana fa segles que té una taxa de natalitat per sota de la taxa de mortalitat i que ha estat gràcies als moviments migratoris que s'ha pogut compensar aquesta taxa amb escreix. Actualment hi hem de sumar la caiguda de la taxa de fertilitat, és a dir que la població femenina fèrtil també s'ha reduït molt ja que les dones han optat, per diferents raons, a retardar l'edat d'exercir la maternitat. Una dada que impacta és que actualment, només el 10% de la població catalana té els quatre avis nascuts a Catalunya. Ens ha de preocupar? Cal recordar que a principis del segle XX, la premsa catalana ja expressava la seva inquietud per l'arribada massiva de treballadors de la resta de l'Estat i la possible dissolució de la identitat catalana. De ben segur que la identitat catalana actual no és la mateixa que era fa 100 anys i tampoc serà la mateixa que tindran els catalans a finals del nostre segle. No ens preocupem tant i ocupem-nos més del tema.
El nostre país té dos grans reptes bàsics que li costa d'abordar correctament: el canvi climàtic i la sostenibilitat del país i el fet migratori. Del primer en parlem molt però continuem a la cua de l'autosuficiència energètica verda ja que som el país NIMBY per excel·lència però tenim una Conselleria de Territori i Sostenibilitat que reconeix la seva importància i que la incorpora en la seva definició. Per contra, el fet migratori, anteriorment amb una secretaria pròpia i adscrita a Presidència ha passat a tenir una Direcció General adscrita a la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania i depenen de la Conselleria de Drets Socials. Amagar el cap sota l'ala és un despropòsit que no ens portarà enlloc. La immigració impacta directament en l'àmbit de l'escola, de la sanitat, de l'habitatge, de l'ocupació i tantes altres àrees de la vida social del país.
Si hi ha un tema transversal per excel·lència és aquest i, per tant, hauria de dependre de Presidència amb un equip potent per generar debat, escoltar als experts, fixar objectius i estratègies amb poder d'execució davant les altres conselleries. Altrament, pensar que un director general tindrà els recursos humans i polítics per liderar aquest repte és un acte d'inconsciència. Deuen pensar que com menys en parlem menys problemes tindrem i farem la política de tapar vies d'aigua en lloc de preparar el vaixell per un llarg viatge. Però com que criticar és fàcil, però ser propositiu ja són figues d'un altre paner, suggereixo una sèrie de mesures que ens ajudaria a passar de preocupar-nos a ocupar-nos:
De migracions n'hi ha hagut des del principi dels temps. Catalunya ha estat una terra de pas i molts pobles s'hi han establert i han aportat la seva cultura, llengua i tecnologia. Catalunya, com la majoria de territoris del món, és un espai d'hibridació permanent amb més o menys intensitat segons els moments històrics per causes climàtiques, de guerres, comercials, invasions o per pandèmies. Res nou sota la capa del sol i més tenint en compte que el concepte de passaport té poc més de cent anys. És a dir, que el control d'entrades a Catalunya només té un segle d'antiguitat i durant milers d'anys la gent simplement es desplaçava d'un lloc a l'altra sota controls de moviments de baixa intensitat fins a l'aparició dels estats nació.
En els darrers 150 anys Catalunya ha estat un país amb poca tradició d'immigració i, per contra, i en diferents moments històrics ha estat un país d'emigració. Mireu per exemple la xarxa de casals catalans pel món. A diferència d'altres països com els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda entre molts d'altres que ja fa segles que tenen estratègies per atraure i arrelar població en els seus territoris per poder desenvolupar-se i prosperar, el nostre país ha estat aliè a aquestes estratègies. Molts d'aquests han dissenyat instruments d'acollida per minimitzar els impactes negatius i gestionar l'arribada dels nouvinguts amb major o menor èxit però han estat conscients que s'havia de fer alguna cosa i no romandre passius parant cops sobre la marxa.
Encara recordem l'exitós eslògan del govern Pujol del “Som 6 Milions” i ens hem despertat de cop al saber que ja n'érem vuit i segons les estimacions dels demògrafs arribarem als 10 milions en potser 15 anys. Pocs països del món han tingut i tindran un creixement percentual tan alt en tan pocs anys. Motius de preocupació? No ho sé, però estic convençut que ha de ser un motiu d'ocupació urgent. Justament és aquí on voldria situar aquesta reflexió, en la manca de debat públic seriós entre la població i la classe política que eviti infantilismes bonistes o tancaments mentals essencialistes que no ens ajudaran a prendre les millors decisions per gestionar-ho i obriran espais als pensaments extrems que trobaran recorreguts fàcilment vendibles basats en la por, però falsos i contraproduents.
Com molt bé exposa el director del Centre d'Estudis Demogràfics, l'Albert Esteve, la demografia ens explica que la població autòctona catalana fa segles que té una taxa de natalitat per sota de la taxa de mortalitat i que ha estat gràcies als moviments migratoris que s'ha pogut compensar aquesta taxa amb escreix. Actualment hi hem de sumar la caiguda de la taxa de fertilitat, és a dir que la població femenina fèrtil també s'ha reduït molt ja que les dones han optat, per diferents raons, a retardar l'edat d'exercir la maternitat. Una dada que impacta és que actualment, només el 10% de la població catalana té els quatre avis nascuts a Catalunya. Ens ha de preocupar? Cal recordar que a principis del segle XX, la premsa catalana ja expressava la seva inquietud per l'arribada massiva de treballadors de la resta de l'Estat i la possible dissolució de la identitat catalana. De ben segur que la identitat catalana actual no és la mateixa que era fa 100 anys i tampoc serà la mateixa que tindran els catalans a finals del nostre segle. No ens preocupem tant i ocupem-nos més del tema.
El nostre país té dos grans reptes bàsics que li costa d'abordar correctament: el canvi climàtic i la sostenibilitat del país i el fet migratori. Del primer en parlem molt però continuem a la cua de l'autosuficiència energètica verda ja que som el país NIMBY per excel·lència però tenim una Conselleria de Territori i Sostenibilitat que reconeix la seva importància i que la incorpora en la seva definició. Per contra, el fet migratori, anteriorment amb una secretaria pròpia i adscrita a Presidència ha passat a tenir una Direcció General adscrita a la Secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania i depenen de la Conselleria de Drets Socials. Amagar el cap sota l'ala és un despropòsit que no ens portarà enlloc. La immigració impacta directament en l'àmbit de l'escola, de la sanitat, de l'habitatge, de l'ocupació i tantes altres àrees de la vida social del país.
Si hi ha un tema transversal per excel·lència és aquest i, per tant, hauria de dependre de Presidència amb un equip potent per generar debat, escoltar als experts, fixar objectius i estratègies amb poder d'execució davant les altres conselleries. Altrament, pensar que un director general tindrà els recursos humans i polítics per liderar aquest repte és un acte d'inconsciència. Deuen pensar que com menys en parlem menys problemes tindrem i farem la política de tapar vies d'aigua en lloc de preparar el vaixell per un llarg viatge. Però com que criticar és fàcil, però ser propositiu ja són figues d'un altre paner, suggereixo una sèrie de mesures que ens ajudaria a passar de preocupar-nos a ocupar-nos:
- Incrementar les competències del govern en matèria migratòria amb plena col·laboració amb el govern estatal i l'europeu.
- Dotar-nos dels mitjans humans i tècnics necessaris per gestionar la situació actual. Catalunya és un dels territoris de l'Estat on pitjor es tracta les empreses i les persones migrants que volen treballar al nostre país pels endarreriments en les tramitacions dels expedients.
- Generar debats socials i amb experts, fixar objectius i fer estratègies a curt i llarg termini.
- Gestionar els milers de treballadors potencials irregulars que tenim al país.
- Revisar i ampliar el catàleg dels oficis de difícil cobertura per poder seleccionar a l'estranger els col·lectius que necessitem per les empreses. Estem competint pel talent mundial i estem perdent la partida.
- Crear un nou índex d'atur real, a part dels ja existents que només serveixen per regular els subsidis i ajuts d'una part de la població, pactat amb els agents socials per poder fer polítiques actives i programes de selecció i formació en origen.
- Necessitem programes massius d'acollida tant en origen com un cop són aquí.