"El català el parlen més de 10 milions de persones, més que altres llengües que ara són oficials ". La frase és del ministre d'Exteriors del govern espanyol en funcions, José Manuel Albares, i la va defensar abans i després de la reunió del Consell d'Afers General de la Unió Europea (UE), que va ajornar la decisió sobre l'oficialitat del català pels dubtes jurídics i econòmics exposats pels estats membres. La presidència espanyola, interessada en una decisió per la via ràpida perquè la llengua és una de les condicions incloses en la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, s'afanyava a transmetre aquest dimarts que la carpeta lingüística continua oberta. En els gestos exhibits, Albares proposava desplegar l'ús del català a les institucions europees abans que el basc i el gallec per aprofitar la finestra d'oportunitat, sense fixar terminis concrets.
De forma simultània, al Congrés s'estrenava l'ús de les llengües oficials diferents del castellà abans que s'aprovi de forma definitiva la reforma del reglament, una jornada llargament esperada, en la qual han aflorat les queixes previsibles del PP i l'histrionisme fatxenda de Vox. Els discursos formulats en català, basc i gallec, ara amb el vistiplau de la presidència de la cambra, acaben amb dècades d'arraconament de les minories nacionals i de contenció de la diversitat lingüística de l'Estat. Només l'aritmètica parlamentària -al PSOE li fan falta tots els vots nacionalistes i independentistes per retenir la Moncloa- ha fet possible el que sempre va ser impossible.
La sessió de canvis al Congrés, de la qual se'n felicitaven les forces sobiranistes, contrasta amb els ritmes més pausats de la UE. Algun representant comunitari devia esbossar un somriure sorneguer a Brussel·les amb la interessada protecció de la realitat plurinacional expressada ara per Espanya, sensibilitat exhibida a la carrera. En qualsevol cas, la negociació per la investidura està viva i ho demostra que Junts ja "reconeix" la implicació del govern espanyol per complir acords que encara no s'han materialitzat, perquè el d'Europa certament no era senzill d'assolir a l'esprint. Els avenços anunciats per aquest 19 de setembre en matèria de reconeixement del català han estat rellevants i, alhora, parcials, però ningú ha estripat les cartes. Tampoc Laura Borràs, que ha deixat al calaix el maximalisme exhibit a les xarxes aquest agost.
Mentre es juga la partida política, que ha de permetre revertir de forma definitiva una anomalia històrica -la presència normalitzada de llengua catalana a les institucions-, hi ha una realitat que hauria de centrar tants o més esforços. És la que s'amaga darrere del còmput triomfalista dels més de 10 milions de catalanoparlants. No és una xifra precisa i tampoc és saludable repetir-la com si fos certa. És, tan sols, una fotografia edulcorada de l'ús social del català, que obvia les dificultats creixents a l'escola, la presència millorable de la llengua a l'àmbit digital i les llacunes en la garantia dels drets lingüístics dels ciutadans.
Les novetats al Congrés i els tràmits a la UE no haurien de maquillar la reculada preocupant que viu la llengua, que al País Valencià i les Balears és promoguda per la mateixa administració autonòmica, ja sigui a les aules o a la sanitat, escanyant drets o eliminant requisits. Una ofensiva perpetrada pels mateixos sectors conservadors de l'Estat que aquest dimarts feien escarafalls davant dels discursos que ressonaven a l'hemicicle.
En la batalla per vigoritzar el català caldria no malbaratar cap complicitat, per circumstancial que sigui. La complicitat de l'Estat -dels poders públics als intel·lectuals espanyols, que mai ha acabat de concretar-se-; la de tots els responsables polítics que a Catalunya han de procurar que el català tingui un ecosistema idoni per enfortir-se; i, finalment, la dels catalans que usen altres llengües, que ara són comptats com a còmplices però, a la pràctica, viuen amb fredor el debat lingüístic. Complir promeses, fer els deures i seduir nouvinguts. Només així el català tindrà, de veritat, més de 10 milions de parlants.
De forma simultània, al Congrés s'estrenava l'ús de les llengües oficials diferents del castellà abans que s'aprovi de forma definitiva la reforma del reglament, una jornada llargament esperada, en la qual han aflorat les queixes previsibles del PP i l'histrionisme fatxenda de Vox. Els discursos formulats en català, basc i gallec, ara amb el vistiplau de la presidència de la cambra, acaben amb dècades d'arraconament de les minories nacionals i de contenció de la diversitat lingüística de l'Estat. Només l'aritmètica parlamentària -al PSOE li fan falta tots els vots nacionalistes i independentistes per retenir la Moncloa- ha fet possible el que sempre va ser impossible.
La sessió de canvis al Congrés, de la qual se'n felicitaven les forces sobiranistes, contrasta amb els ritmes més pausats de la UE. Algun representant comunitari devia esbossar un somriure sorneguer a Brussel·les amb la interessada protecció de la realitat plurinacional expressada ara per Espanya, sensibilitat exhibida a la carrera. En qualsevol cas, la negociació per la investidura està viva i ho demostra que Junts ja "reconeix" la implicació del govern espanyol per complir acords que encara no s'han materialitzat, perquè el d'Europa certament no era senzill d'assolir a l'esprint. Els avenços anunciats per aquest 19 de setembre en matèria de reconeixement del català han estat rellevants i, alhora, parcials, però ningú ha estripat les cartes. Tampoc Laura Borràs, que ha deixat al calaix el maximalisme exhibit a les xarxes aquest agost.
Mentre es juga la partida política, que ha de permetre revertir de forma definitiva una anomalia històrica -la presència normalitzada de llengua catalana a les institucions-, hi ha una realitat que hauria de centrar tants o més esforços. És la que s'amaga darrere del còmput triomfalista dels més de 10 milions de catalanoparlants. No és una xifra precisa i tampoc és saludable repetir-la com si fos certa. És, tan sols, una fotografia edulcorada de l'ús social del català, que obvia les dificultats creixents a l'escola, la presència millorable de la llengua a l'àmbit digital i les llacunes en la garantia dels drets lingüístics dels ciutadans.
Les novetats al Congrés i els tràmits a la UE no haurien de maquillar la reculada preocupant que viu la llengua, que al País Valencià i les Balears és promoguda per la mateixa administració autonòmica, ja sigui a les aules o a la sanitat, escanyant drets o eliminant requisits. Una ofensiva perpetrada pels mateixos sectors conservadors de l'Estat que aquest dimarts feien escarafalls davant dels discursos que ressonaven a l'hemicicle.
En la batalla per vigoritzar el català caldria no malbaratar cap complicitat, per circumstancial que sigui. La complicitat de l'Estat -dels poders públics als intel·lectuals espanyols, que mai ha acabat de concretar-se-; la de tots els responsables polítics que a Catalunya han de procurar que el català tingui un ecosistema idoni per enfortir-se; i, finalment, la dels catalans que usen altres llengües, que ara són comptats com a còmplices però, a la pràctica, viuen amb fredor el debat lingüístic. Complir promeses, fer els deures i seduir nouvinguts. Només així el català tindrà, de veritat, més de 10 milions de parlants.