La història de la llengua i la cultura catalanes explicada en clau d’humor, però alhora amb rigor. Així es podria resumir La catalana llengua (Ara Llibres), el primer llibre de la guionista Elisenda Pineda (Premià de Mar, 1978), que s’estrena com a escriptora. L’autora repassa el camí ple d’embats que ha recorregut el català, des del Llibre dels jutges fins a l’actualitat, per saber d’on venim, cap on anem i en quin punt ens trobem. D’entrada, comenta Pineda, pot fer la sensació que “hi ha molta història i molta dada”, cosa que “pot arribar a cansar de llegir”, però aclareix que hi posa “la flor amb l’acudit i el català genuí” i acaba sent una lectura que “ve de gust, te l’empasses amb la cullereta i te’n vas a dormir tan finament”. A banda, les il·lustracions de Kap, el pseudònim del dibuixant i caricaturista Jaume Capdevila (Berga, 1974), són la cirereta del pastís, ja que s’encarrega d’anar fent aparèixer la famosa Norma i la seva filla adolescent Cati, fils conductors del relat, al llarg del llibre.
Tot i això, Elisenda Pineda remarca que no es considera escriptora. És tècnica en Empreses i Activitats Turístiques, però no del tot perquè li falta l’assignatura d’Agències de Viatges. També és actriu, però no ben bé perquè no va acabar els cursos al Col·legi de Teatre. No va estudiar guió, però sí que n’ha anat aprenent amb perseverança i constància i ja fa 20 anys que exerceix de guionista i que treballa als mitjans catalans. De fet, l’hem poguda veure a TV3, sigui com a col·laboradora a Planta baixa o com a presentadora a Una història de la literatura, i l’hem poguda sentir a Catalunya Ràdio, com ara a El matí de Catalunya Ràdio i La tarda a Catalunya Ràdio. Per això, “la síndrome de la impostora esmorza, dina i sopa cada dia al meu costat”, diu. Mentrestant, però, el que sí que té molt clar és que el català és “cosa de tots”, com ja avisava la Norma a principis dels vuitanta, i que “si no el parles tu, no el parlarà ningú”.
Va començar estudiant Turisme, després va voler provar el món de la interpretació i finalment va acabar sent guionista. Ara, també s’ha iniciat com a escriptora per explicar la història de la llengua catalana, un tema que no té res a veure amb les experiències anteriors.
No hi té res a veure, però que alhora sí que hi té a veure. Al cap i a la fi, al llarg de tots aquests anys m’ha acompanyat sempre un sentiment molt català i de defensa per la llengua perquè a casa tenim un parlar molt genuí. La meva mare, la meva tieta, el meu tiet... Tots tenen un català molt florit, molt ben parlat. I això m’ha condicionat sempre a l’hora de relacionar-me amb molta gent. Quan amb 15 anys coneixia persones i feia anar verbs, paraules i adjectius que no estaven de moda o que no havien sentit mai perquè a casa seva parlaven en castellà, de seguida em titllaven i em deien que parlava com una iaia. És una cosa que m’ha acompanyat tota la vida.
Com sorgeix, però, la idea de fer La catalana llengua (Ara Llibres)?
És un encàrrec d’Ara Llibres. En Gerard Espelt, l’editor, em proposa d’escriure la història de la llengua catalana. I, de cop i volta, la idea em fot molt calenta, perquè per fi la iaia de 15 anys que feia servir expressions com “tant n’hi ha i bon pes” pot defensar tot allò. És l’oportunitat per dir: no, no soc una iaia, sou vosaltres que no sabeu parlar bé la llengua. Poder escriure aquest llibre m’ha omplert d’orgull, i que en Gerard pensés en mi per escriure’l, també. Al principi, em va dir que només havien de ser unes 70 pàgines, però soc com un cadellet acabat de néixer: quan em donen una cosa, remeno la cua. No me’n vaig poder estar i, al final, n’han acabat sent 317.
Tot i això, deixa clar que no és escriptora. L’experiència en la interpretació i com a guionista, però, l’ha ajudat a l’hora d’escriure el llibre?
Sí, al final tota la vida m’he dedicat a escriure. Per bé que fes teatre, també n’escrivia. I per als que ens dediquem a saber posar paraules a lloc, escriure és una cosa que tenim innata o que ens surt natural. Sempre m’ha agradat escriure, però potser ara és la primera vegada que m’han donat l’oportunitat de poder-m’hi capbussar seriosament.
Com ha estat el procés de documentació estricta, tenint en compte que repassa 17 segles d’història?
Al principi, vaig voler pensar que tenia tota la informació al cap. Vaja, que vaig voler presumir dels meus coneixements, però em vaig adonar que no en tenia ni punyetera idea, de manera que vaig haver de recórrer a sant Google gloriós, que em va salvar el cul moltes vegades. A part, també tinc la sort que la meva parella és filòleg. Aleshores, quan tenia un dubte, només feia que xiular i fer ullets, i com que eren les sis del matí i encara no me n’havia anat a dormir, li transmetia certa tendresa i pietat i m’acabava ajudant, sobretot amb la part del segle XX. Per tant, podríem dir que mig llibre també és seu!
El resultat és una combinació de rigor i molt d’humor, amb un català ben genuí, però també amb argot juvenil. Com s’ho ha fet per quadrar-ho tot?
Crec que és una facilitat que tinc i que he heretat de la mare, la tieta i l’oncle. A casa sempre s’ha buscat la morcillica, que en diuen. Entre ells parlen en català, però són de pares aragonès i gallega i a casa seva es parlava en castellà. Per tant, a casa meva parlem en català, però els acabaments de frase són en castellà, per anar a buscar la morcillica, un humor molt blanc, però alhora punyent, amb molta ironia i un cert punt de mala bava, per veure qui la diu més grossa.
És que és capaç de parlar en un mateix paràgraf de la història de reis i saber-hi encaixar la Shakira i la Rosalía.
Em surt fàcil, no és una cosa que hagi de rumiar gaire, em neix sol. Evidentment, no pots dir tot el que penses perquè vivim en el món en què vivim i hem de respectar els altres, i la meva llibertat comença i acaba on acaba i comença la dels altres, però sí que és veritat que aquesta base la porto de casa. És una facilitat que és un regal i que abraço perquè m’ha ajudat a poder-me dedicar a això. Ara bé, també és una cosa que es treballa, no és que vinguin les muses a dir-me què he de fer, aquí hi ha més hores que un parallamps.
Una altra cosa que crida l’atenció del llibre és que s’hi recupera la Norma, la imatge de la primera campanya de normalització lingüística de la Generalitat el 1982. Com és que decideix construir el relat a partir d’aquest personatge?
També és una idea de l’editorial. A principis dels vuitanta, la Norma es va convertir en una de les imatges de la lluita contra el sistema establert. Tot el jovent que estava en contra d’aquest sistema, que era caspós, caduc i dictatorial i que els parlava en castellà, necessitava referents per lluitar-hi en contra i es van agafar a la Norma. Va tenir un èxit aclaparador i forma part de la història del català. Per tant, triem aquesta fórmula perquè és com un conte sobre la història de la llengua que la Norma explica a la Cati, per seduir-la d’alguna manera. No sé si la Cati acaba seduïda del tot, però crec que sí. No farem espòilers tampoc, al final del llibre es resol.
És a dir, al llibre la Norma ja no és una nena, sinó una mare de 52 anys que explica a la seva filla adolescent, la Cati, la història de la llengua catalana i el paper que va tenir ella després de la dicatura.
Exacte. I, en certa manera, la Norma representa el passat, i la Cati, el present, tant pel que fa al moment històric com pel que fa a la manera de parlar, amb un català genuí i un argot juvenil amb anglicismes, respectivament. Ara ja lluitem contra els espanyols i contra els anglesos, i això encara pot anar més enllà. De moment, ja tenim dos idiomes que ens fan la guitza en aquest sentit i que ens contaminen la parla.
“El castellà ha guanyat terreny en un lloc on fins ara no havia arribat, és a dir, fins aleshores no havia guanyat mai al carrer”
Quina és la diferència entre l’època de la Norma i la de la Cati, és a dir, l’època actual?
Quan la Norma va néixer, el català feia 40 anys que no s’ensenyava, és a dir, s’acabava de sortir d’una dictadura. Llavors, el català no tenia cabuda a les institucions i només s’havia conservat perquè la gent el parlava al carrer i perquè hi havia cert interès a mantenir-lo viu en l’escriptura a través de gent a l’exili i gent que escrivia des d’aquí que s’encarregava de transmetre aquests coneixements. Però tot això no va arribar a la gent obrera i de classe treballadora, de manera que es va crear la campanya de la Norma per incentivar l’ús del català a les institucions i a tot arreu. Ara, és al revés, el català ja està establert a les institucions, però ja no es fa servir al carrer. El castellà ha guanyat terreny en un lloc on fins ara no havia arribat, és a dir, fins aleshores no havia guanyat mai al carrer.
Caldria tornar a campanyes de normalització lingüística com la de la Norma per capgirar aquesta situació?
Avui dia ja t’hi pots posar de quatre grapes amb les campanyes de la Generalitat per arrossegar la gent jove. Potser la clau no és recuperar campanyes com la de la Norma, perquè el marc històric és diferent, sinó buscar altres mecanismes. Ara, insistir en campanyes per engrescar la gent a parlar en català amb les mateixes eines que fèiem servir a principis dels vuitanta és obsolet, no serveix. Per tant, que la Generalitat intenti crear referents forçats per a la gent jove avui dia quan no hi ha un contrasistema, quan el sistema són ells, és com anar amb una sabata i una espardenya i és tot molt estrany.
“Fer campanyes per engrescar la gent a parlar en català amb les mateixes eines que fèiem servir a principis dels vuitanta és obsolet, no serveix”
Quins podrien ser aquests altres mecanismes?
No sé quin és el secret ni la fórmula, però crec que ha de sortir de manera natural. Ha de ser una cosa com encendre un barril de pólvora i que de cop i volta tot exploti. Confio que pugui passar una cosa així. Vull pensar que arribarà aquell moment en què, després de rebre molts mastegots, reaccionarem. És a dir, que ens tractin pitjor perquè aleshores surti algú a dir que ja n’hi ha prou, que cal anar contra el sistema establert.
Al llibre afirma que hem viscut “temps convulsos, però que hi ha una cosa que es manté inalterable: la persecució del català”. Salvar la llengua, com deia la Norma, continua sent “cosa de tots” després de 42 anys, és a dir, depèn dels ciutadans, i no tant dels intel·lectuals i les institucions?
Sí, si no el parles tu, no el parlarà ningú. Depèn de nosaltres i de ningú més, és militància individual. Ha de néixer del poble una altra vegada. Ara mateix tinc la sensació que hi ha molts adolescents, joves i infants que parlen català a casa seva sense saber que la seva llengua és mil·lenària i que cal conservar-la perquè estem en minoria. A més, quan surten al carrer fan servir el castellà perquè s’han oblidat de qui som i no volen saber qui som.
Per tant, podríem dir que ara som els mateixos catalanoparlants els que ens posem traves?
Una mica, però també és veritat que els últims anys hem viscut un procés polític que ens ha desgastat. Crec que ara hi ha gent que vol tenir la festa en pau i que per això tria el castellà quan surt al carrer. Però això és dolorós, perquè si no parlem en català, perdrem la identitat. Si no entenem que és un signe de respecte, que és una manera de comunicar-nos i que el nostre cervell està estructurat perquè parlem i pensem en català, ja podem plegar.
Sovint comenta que “els catalans som l’ase dels cops i el gos de la casa de pagès”. De fet, al llibre també diu que el català “va néixer predestinat a ser l’ase dels cops”. Per què?
Els catalans tenim tendència a rebre constantment i sempre hi ha hagut algú que ha volgut quedar-se casa nostra i passar-nos per sobre. Per tant, sempre hem estat l’ase dels cops, però en comptes de tornar-nos-hi, hem actuat com el gos de pagès, que és parar amb l’altra galta. És a dir, com el gos que abans de rebre un mastegot ja tanca un ull. N’és una prova el fet que, quan hem rebut de valent, hem tingut empenta però hem acabat fent una aturada de ruc per no prendre mal. I aquest seny de vegades també ens perjudica, perquè no ens deixa ser i ens frena, hauríem de ser més arrauxats, ara mateix ens guanya el seny.
“Salvar el català depèn de nosaltres, és militància individual; si no el parles tu, no el parlarà ningú”
És que avui dia rebem tota mena d’acusacions, des del típic “háblame en castellano, que no te entiendo” fins al “parles un català de pagès”, passant pel “si no parles en castellà, ets un maleducat”.
Aquest discurs ha arrelat fins al punt que ens han fet creure que som uns maleducats per parlar la nostra llengua a casa nostra. Fins i tot ens han fet sentir vergonya per ser uns maleducats. Hem d’aprendre a perdre la vergonya i a creure’ns que no som uns maleducats per parlar català.
El problema, a més, és que qui normalment et diu “no te entiendo” no vol parlar català ni el vol entendre. Què cal fer per canviar això?
Hem de fer l’esforç de contagiar festivament. I, per exemple, dir al cambrer: avui no m’entens, però demà m’entendràs, perquè café con leche és cafè amb llet. Ara bé, si després d’això encara no ho vol entendre, ell pel seu camí i jo pel meu. També cal fer-se valer.
Malgrat tot, cal deixar de plorar i ser una mica optimistes amb el futur del català?
Soc conscient que la situació és crítica, però sempre faig una crida al coratge festiu. Si durant un mil·lenni hem conservat el català patint els embats que hem patit, ara en dos anys ens ho carregarem tot? Als catalans se’ns titlla de ser maldestres en moltes coses, i ho som a no saber ser una nació i un estat independent. Ara bé, a sobreviure som uns cracs, a sobreviure no ens guanya ningú, en som especialistes.