La qüestió de la identitat col·lectiva és a l’ordre del dia. Segurament, mai no ha deixat de ser-hi. El catalanisme tradicional sempre ha vist en la llengua el principal element sobre el qual descansa la identitat catalana. Tot i que els teòrics sovint esmentaven elements addicionals, sempre atorgaven a la llengua un lloc privilegiat. Segurament, era una concessió a un sentir popular que bàsicament igualava una cosa i una altra.
Durant la segona meitat del segle XX, dins del catalanisme van emergir postures que rebaixaven la relació entre llengua i identitat. Es tractava, sobretot, de posicionaments pragmàtics: es pensava que rebaixant la intensitat d’aquesta vinculació, s’encoratjaria de fet la integració lingüística. En aquest pensament, la llengua continuava tenint un paper molt important en la identitat col·lectiva. Durant la darrera dècada, van agafar força alguns posicionaments dins de l’independentisme que encara anaven més enllà, i que normalitzaven el bilingüisme com un element distintiu de la societat catalana. Aquests posicionaments, però, han anat a la baixa amb la consciència que ens trobem en una situació d’emergència lingüística.
El bilingüisme social, que no s’ha de confondre amb el plurilingüisme individual, és només una etapa de transició entre un monolingüisme social i un altre. Les societats cohesionades, igualitàries, sense segregació social, tendeixen a usar una sola llengua societària. Això no és incompatible amb la capacitat dels individus concrets de parlar altres llengües. Per tot això, la normalització del bilingüisme social no és altra cosa que la normalització de la minorització del català.
Plataforma per la Llengua organitza aquest dissabte, 19 d’octubre, un seminari per tractar la relació de la llengua amb la identitat col·lectiva. “La pertinença a un poble. La llengua i la identitat a debat” és la tercera edició d’uns seminaris que organitzem anualment per tractar qüestions relacionades amb la llengua. Englobats en la marca “Semicercles”, volen acostar el món acadèmic amb el de l’activisme i amb l’opinió pública, i influir en el debat sobre la llengua per portar-lo cap a posicions favorables a la plena restitució i normalització del català. L’entitat entén que per canviar la realitat, cal abans obrir la ment a noves maneres de pensar.
El seminari comptarà amb les ponències dels professors Antoni Simon, Peter Kraus i Maite Puigdevall. Simon, catedràtic d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzat en la Revolució Catalana de 1640, explicarà com la construcció estatal-nacional espanyola ha utilitzat la llengua i com va xocar a final del segle XIX amb l’emergent nacionalisme català. Kraus, catedràtic de ciència política a la Universitat d’Augsburg especialitzat en la gestió de la diversitat cultural, la política lingüística i de la identitat, l’etnicitat, el nacionalisme i la immigració explicarà com el catalanisme ha vinculat la llengua i la identitat catalanes i com n’ha promogut l’adopció pels nouvinguts. Finalment, Puigdevall, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya i doctora en Filosofia per la Universitat de Cardiff, especialitzada en la sociolingüística crítica i la política i planificació lingüística de les llengües europees minoritzades, explicarà els reptes dels grups lingüístics minoritzats en l’era global i informarà sobre els perfils dels nous parlants de català.
Al 2024, al català li queden poques armes contra la minorització. La Constitució espanyola imposa en tots els ciutadans de l’Estat l’obligació de saber castellà. Això vol dir que els nouvinguts troben una societat catalana en què pràcticament tothom sap parlar en castellà, però no tothom domina el català. La intervenció de l’Estat ha fet que a nivell purament instrumental el castellà tingui avantatge i el català sigui redundant. La legislació ordinària reforça aquesta situació de desigualtat de manera recurrent. Un segon factor que pressiona per la minorització del català és l’hàbit dels catalanoparlants de canviar al castellà quan intuïm que el nostre interlocutor no és catalanoparlant inicial. Aquest costum fa que amaguem el català i dificulta que els nouvinguts l’aprenguin, s’hi sentin còmodes i l’adoptin. Finalment, cal esmentar com un passiu també la manca de valentia en les polítiques lingüístiques de les nostres institucions.
En aquest context, que els catalans considerin la llengua un element indestriable de la identitat col·lectiva constitueix el principal incentiu per continuar-lo usant i transmetent als fills. En el cas dels nouvinguts, és la principal raó per la qual poden voler-lo adoptar: si l’ús del català et converteix en un més de la societat catalana, té sentit invertir-hi temps i esforç per aprendre’l, i també té sentit parlar-lo als fills.
La vinculació entre la llengua i la identitat, doncs, reforça la preservació de la llengua. Al mateix temps, en un moment de transformacions contínues i ràpides, la llengua és un element visible i sòlid que reforça la preservació de la identitat col·lectiva. Malgrat aquesta solidesa, però, la identitat lingüística és eminentment inclusiva. El llenguatge és una facultat compartida per tots els éssers humans i tothom pot adquirir qualsevol llengua. Una identitat eminentment lingüística permet i facilita la incorporació de nous membres. Plataforma per la Llengua vol posar en valor aquesta relació mútuament beneficiosa entre la llengua i la identitat, així com el potencial integrador de la llengua. En un moment de perill tant de minorització com de consolidació d’actituds intransigents i tancades (i, al final, contraproduents), cal reforçar aquest vincle.