“Soc una catalana nascuda al Perú”. Així es defineix Rosario Palomino Otiniano (Lima, 1971), impulsora, juntament amb Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, de la iniciativa “No em canviïs la llengua”. Amb el lema “Som els catalans nascuts arreu defensant la llengua que ens uneix, que ens iguala, que ens agermana: la llengua catalana”, la campanya va néixer el 2019 per demanar als catalans autòctons que no es deixessin dur per estereotips i prejudicis i una suposada bona educació i que no canviessin la llengua amb els nouvinguts i també nous parlants de català. Després de cinc anys plens d’actes, xerrades, trobades i vivències, No em canviïs la llengua (Nexum Edicions) ara també agafa forma de llibre amb el testimoni de catalanoparlants nascuts a l’estranger que han hagut de superar aventures i desventures per arribar a aprendre i, finalment, comunicar-se plenament en català sense ser objecte d’estereotips i prejudicis.
El llibre és un recull de 31 entrevistes que Rosario Palomino va fer a persones d’edats i orígens ben diversos, com ara Egipte, Mèxic, la Xina, França, el Perú, Polònia, l’Uruguai, Austràlia, l’Argentina, Islàndia, l’Equador, Bulgària, els Països Baixos, Alemanya, el Senegal, Romania, el Pakistan, Síria, el Regne Unit, Cuba, Itàlia, Colòmbia, Rússia, Puerto Rico i, fins i tot, Buriàtia, que tenen en comú el fet d’haver adoptat el català sense tenir-lo com a llengua materna. Amb tot, els testimonis volen “deixar constància del seu compromís amb el català com a llengua d’acollida” i demanen de “posar fi al mal hàbit de canviar de llengua automàticament amb qualsevol persona que té un cognom estranger o que per l’aspecte sembla que és de fora”, a més d’animar els nous catalans a parlar la llengua i perdre la por i la vergonya d’equivocar-se.
No em canviïs la llengua (Nexum Edicions) no només és un llibre, és molt més que això: una iniciativa que demana de deixar de banda els prejudicis i els estereotips i de no canviar la llengua amb els nouvinguts. Com va començar tot plegat?
Tot va començar a la cua d’una parada d’entrepans i botifarres, en un acte popular, el 13 de maig del 2019. La senyoreta que em va atendre em va parlar en castellà, tot i que era catalanoparlant. Em va dir: “¿Con que quieres la botifarra, con ensalada o con frijoles?”. I li vaig respondre: “Amb mongetes”. Es veu que no em va sentir i m’ho va tornar a demanar en castellà. Però una companya seva, que després vaig saber que era colombiana, li va dir: “Però per què li canvies la llengua cada vegada si parla perfectament el català?!”. A partir d’aquí, vaig començar a tenir contacte amb aquesta noia colombiana, que també parlava català, vam compartir vivències i vam arribar a la conclusió que a tots ens feien el mateix: ens canviaven la llengua cada cop que volíem intentar tenir una conversa en català.
I com va passar a ser una iniciativa?
Quan aquesta noia colombiana em va explicar que el seu marit no parlava bé el català perquè s’havia acostumat que tothom li parlés en castellà i ja no feia l’esforç, li vaig aconsellar que havia de persistir. I, de sobte, vaig tenir una idea i els vaig proposar el següent: “Què us sembla si ens fem una foto i la pengem a Twitter per demanar als autòctons que no ens canviïn la llengua?”. Vam començar a tenir molts retuits i després se’m va ocórrer organitzar un acte reivindicatiu amb gent catalanoparlant que no havia nascut a Catalunya.
I a partir d’aquí és quan, juntament amb els altres impulsors, va emprendre la campanya i després va néixer el llibre?
Sí, vaig convidar a l’acte la Carme Sansa, el Toni Albà i el Matthew Tree, que s’hi van implicar de ple. I a partir d’aquí vam emprendre la campanya, amb més actes i xerrades en diferents llocs. Fins que fa un any un editor ens va proposar de fer un llibre sobre la iniciativa. I així és com surt aquest recull de 31 entrevistes transcrites, però el llibre també ofereix la possibilitat de veure-les i escoltar-les mitjançant l’escaneig d’un QR que et redirigeix al canal de YouTube de la iniciativa. D’aquesta manera, la gent descobreix la musicalitat i la sonoritat dels nous parlants, ja que quan parlen català es barreja l’accent del seu origen amb el d’adopció, perquè no tots van venir a viure a Barcelona, n’hi ha que es van establir en pobles d’arreu de Catalunya.
Vostè mateixa va néixer al Perú, però ja fa 34 anys que va venir a viure a Catalunya i que parla català. De fet, es defineix com “una catalana nascuda al Perú”. Avui dia, però, encara és objecte de prejudicis i estereotips a l’hora d’entaular una conversa en català?
I tant. De fet, fa dos mesos, quan vam sortir d’un acte a Banyoles, vam anar a un bar. El cambrer es va dirigir en català a la Carme, el Toni i el Matthew, però amb mi va canviar al castellà. Però alguna vegada, si tinc prou energia, els dic: “I després us queixeu que els immigrants no s’adapten”.
“Si els mateixos autòctons canvien la llengua als immigrants, amb qui la parlaran si no és amb ells? I després ens queixem que no s’adapten”
De fet, els mateixos autòctons de vegades són els primers que no ajuden els immigrants a adaptar-se amb pràctiques com ara canviar la llengua.
Sí, s’ha posat de moda dir que tots els immigrants no s’adapten, que venen a delinquir, que no volen aprendre la llengua ni adaptar-se als costums... I crec que això és una generalització injusta, a més de ser una mostra de desconeixement sobre què significa realment la immigració en aquest país.
Com es podria canviar aquesta dinàmica?
No canviant la llengua. Sembla mentida, però amb això ja n’hi hauria prou. És que si els mateixos autòctons canvien la llengua als immigrants, amb qui la parlaran si no és amb ells? Per exemple, durant molts anys la meva estratègia ha estat dir: “No em canviïs la llengua, si us plau, perquè així no l’aprendré mai”.
“Durant molts anys, la meva estratègia ha estat dir: no em canviïs la llengua, si us plau, perquè així no l’aprendré mai”
És que, com dèiem, tenim estereotips i prejudicis massa integrats, fins al punt que ni tan sols ens n’adonem. Per ser-ne més conscients, ens podria dins quins són els més habituals?
Per exemple, si ets negre, xinès o llatinoamericà, com que veuen que tens trets facials que insinuen un origen forà, automàticament se t’adrecen en castellà. De fet, un dia un noi negre adoptat ens va explicar que sempre li canvien la llengua pel color de pell i ens va deixar aquesta lliçó: “Els autòctons s’han d’acostumar que els catalans podem ser de tots els colors”.
Ara bé, realment el gran debat és el següent: canviar la llengua amb un nouvingut és qüestió de bona educació o realment és més aviat racisme i discriminació? Segons com es miri, és una manera de transmetre-li que no forma part de la nostra societat, que no mereix ser tractat en igualtat de condicions, que no està capacitat intel·lectualment per entendre o aprendre la llengua.
No crec que sigui racisme ni discrimació com a tal, és producte de segles d’humiliació i colonització que fan que, per evitar conflictes, acabem canviant la llengua. L’autòcton percep que l’altra persona ha nascut a fora i, com que li vol facilitar la integració, li canvia la llengua. Però és al revés, és no canviant la llengua com facilites l’adaptació. Quan aprens la llengua i la parles, ja no hi ha el sentiment que ets de fora, al contrari, hi ha el sentiment de pertinença.
“No puc entendre com hi ha autòctons que permeten que ens maltractin a casa nostra, que menystinguin la llengua i els costums”
Tot i això, per què de vegades igualment costa tant que els nouvinguts s’adaptin i aprenguin la llengua d’aquí? Per exemple, si una persona se’n va a viure a Londres, té molt clar que haurà d’aprendre i parlar l’anglès.
Malauradament, aquests nouvinguts no només tenen contacte amb els que estimen el català i Catalunya, sinó també amb els que hi estan en contra. El més fàcil per a qui ha de fer l’esforç d’aprendre una llengua és recórrer a l’argument que, com que igualment som a Espanya, no cal aprendre català. De vegades, fins i tot m’he enfadat amb amics autòctons perquè no puc entendre com poden aguantar i permetre que ens maltractin a casa nostra, que menystinguin la llengua i els costums.
I així és com també es transmet el missatge que amb el castellà ja n’hi ha prou.
L’altre dia vaig anar a la sastreria que hi ha al costat de casa i també hi va entrar un noi de Xile que feia cinc anys que vivia a Catalunya i no havia tingut l’interès ni la necessitat d’aprendre ni parlar català. I el més fort és que el sastre, que és catalanoparlant, va canviar la llengua quan el noi li va dir que no parlava català. Aquests petits gestos, encara que no ho sembli, són els que alimenten la idea que amb el castellà ja n’hi ha prou i que no cal aprendre català.
L’eurodiputada de Ciutadans Maite Pagazaurtundúa va denunciar el 2020 davant el Defensor del Poble i la Unió Europea la campanya “No em canviïs la llengua”, que va qualificar de “racista i xenòfoba”.
Ciutadans va crear molt soroll amb aquestes denúncies, però finalment tot ha quedat en res. L’estratègia d’aquesta gent és projectar tot el que són ells en els altres. Precisament per això van qualificar la campanya de racista i xenòfoba.
“Un policia em va agredir perquè li vaig contestar en català, i aquí és quan em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada”
Així mateix, vostè ha passat de dir “no em canviïs la llengua perquè així no l’aprendré mai” a “no em canviïs la llengua perquè vull viure plenament en català”. Què és el que l’ha portada a aquest pensament, quan gran part dels nouvinguts ni tan sols volen fer l’esforç d’entendre la llengua?
Hi ha dues experiències clau que em van fer veure la realitat i adoptar aquest pensament. La primera, quan vaig començar a exercir de psicòloga i vaig veure que els pacients autòctons necessitaven parlar la seva llengua materna per expressar-se, de manera que jo també vaig voler aprendre la llengua per treballar i perquè ells també estiguessin còmodes. I la segona, quan vaig anar a fer el DNI al meu fill i un policia em va agredir perquè li vaig contestar en català. El cas va arribar als mitjans i, fins tot, va acabar en judici. I aquí és quan em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada.
Amb la campanya demanàveu als catalans autòctons que no es deixessin dur pels estereotips i prejudicis o una suposada bona educació i que no canviessin la llengua amb els nous parlants de català. Amb el llibre, però, voleu anar una mica més enllà. Quin és l’objectiu a partir d’ara?
Primer de tot, treballar l’autoestima de la nostra terra. Després, fer entendre que els catalans podem ser de tots els colors, perquè estem tips de demanar que no ens canviïn la llengua quan parlem perfectament el català. I, finalment, animar els catalanoparlants, tant els autòctons com els nouvinguts, a no canviar la llengua i, sobretot, a defensar-la, ara més que mai, davant la davallada de l’ús social del català. Per exemple, per mi és tot un honor defensar la meva llengua d’acollida. I, com sempre dic, aquesta és l’herència que deixo al meu fill.