El debat sobre l'habitatge és cada cop més intens al conjunt del país i, singularment, a Barcelona. La carestia del seu preu (sigui de propietat o de lloguer) i la dificultat de la política i dels actors implicats per trobar solucions satisfactòries i eficaces per a totes les parts ha enverinat la situació. Això ha elevat el malestar i la desafecció i ha provocat també que alguns promotors o propietaris, siguin o no voltors, especuladors o escanyapobres, se sentin criminalitzats i acusin inseguretat jurídica per l'actuació en calent i a cop de titular de les administracions.
És el que li va passar a l'Ajuntament de Barcelona amb la Casa Orsola quan, amb un benefici de tres milions d'euros per a l'actual propietari, va decidir comprar-la davant la pressió popular tot i que en el seu moment l'administració havia desestimat exercir tanteig i retracte. I també el que va passar ahir després que se sabés que encara no s'ha aplicat cap expedient sancionador cap als promotors que no havien complert la norma (que està en revisió perquè el PSC la considera ineficaç i desincentivadora de la construcció) de reservar el 30% per a habitatge social. La tinent d'alcalde Laia Bonet va haver d'apagar l'incendi recordant que els expedients seguien el seu curs i que, si de cas, es podien reobrir, malgrat que en gairebé tres anys no s'ha imposat encara cap multa als qui han intentat burlar la norma.
Quelcom similar a l'administració els passa als promotors. Divendres, la vicepresidenta d'APCE, Elena Massot, va posar damunt de la taula la idea dels edificis amb dues portes, una pels propietaris del mercat lliure, que pagarien més pels pisos, i una altra pels del mercat protegit, persones de classe social més humil. Després que Nació ho expliqués divendres, la resta de mitjans s'hi van afegir i la polèmica ha estat notable, amb reprovació per part de la ministra del ram inclosa. Fins al punt que la patronal va haver de sortir ahir a desautoritzar a la seva presidenta. No volen encara més problemes reputacionals.
Aquestes rectificacions i improvisacions, que conviuen amb la frustració de molts ciutadans i del moviment de l'habitatge, que ahir era de nou visible en una assemblea davant la Casa Orsola, fan encara més evident la urgència d'una actuació integral i no només de pedaços que, sovint, actuen com una manta curta. És el que va passar quan es van acabar les llicències de pisos turístics a Barcelona i molts habitatges de lloguer van convertir-se en lloguer de temporada aprofitant les escletxes de la legislació. Quan es van tapar els peus, se'ls va destapar el cap i ara s'haurà de regular de nou.
És evident que, en l'assumpte de l'habitatge, l'equilibri harmònic entre el dret a la propietat privada (i, per tant, també a enriquir-se) i el dret a l'habitatge era un miratge que s'ha acabat. Tots dos estan constitucionalment reconeguts per un text que, a més, impedeix especular amb el sòl, però l'augment de la població (de la demanda) i l'apalancament de l'estalvi i la inversió en el totxo per fer-hi negoci obliga a solucions i consensos d'ampli abast.
Tres anys sense les sancions per incomplir el 30% d'habitatge protegit: les claus de l'embolic; per David Cobo.
Europa es rearma davant Trump i Putin, França agafa el lideratge: 6 claus de la cimera de París; per Pep Martí.
I després de l’empresa mixta, què? Així queda el calendari pel traspàs de Rodalies; per Bernat Surroca.
Nova Esquerra Nacional pressiona perquè Junqueras no torni a ser president d'ERC; per Oriol March.
- Tancament de les nuclears: pols al Congrés i silenci de les elèctriques; per Arnau Urgell i Vidal.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.