Arriba un nou Sant Jordi i n’hi ha que, més que córrer, volen. Com sempre. Una sèrie de novel·letes fàcils, de manuals de pretesa autoajuda i de llibrets insuportablement lleugers de les cares televisives més llepades criden l’atenció del comprador anual per obligació. Tot s’aprofita. Sense novetat al front llibreter. Ningú se n’hauria de queixar. Aquesta literatura de corda i fardell ha estat sempre la que més ha venut, la que ha fornit de lectors el món de les lletres de motlle i la que ha salvat editors i empreses. Sovint, a més, té qualitat i estil. Dins el gènere de plantilla i reiteració industrial, i sense més pretensió. Visca Fu-manxú i visca Marcial Lafuente Estefanía!

Però el problema arriba amb la pretensió i l’engany.Les editorials catalanes han jugat massa sovint, amb poc encert, a enquadernar gat per llebre. Gat coix. Hi ha hagut –i n’hi ha- massa premis amb aires de grans transcendència i molt ben dotats i hi ha hagut –i n’hi ha- la necessitat de fer-los guanyar a autors situats a una alçada penosa. Autors que sovint només aportaven com a mèrit la careta televisada o unes pretensions parafreudianes. Això ha fet que els lectors més exigents desconfiïn dels guardons que en altres latituds més civilitzades mantenen intacte el prestigi. Això ha ferit també la credibilitat de la literatura catalana en general.
   
Hi ha moltes coses a revisar i a rectificar en el món de les lletres catalanes. Caldria anar corregint tots els defectes propis –les virtuts tramposes dels altres són cosa d’ells- per evitar les xifres desolades de l’edició en aquest país. El català en la premsa diària ha igualat el castellà. Potser l’ha superat. Sovint és traduït, però ningú és perfecte i veníem d’on venim. També el català s’ha imposat a la ràdio amb un contundent seixanta a quaranta. Per contra i com a contrast, en el món del llibre la llengua del país només ocupa el 25 per cent de l’edició. Sant Jordi, patró guerrer, feu-nos veure-hi clar!