Un cop s’ha anat apagant l’impacte inicial de l’acte de presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, pot ser un bon moment per reflexionar sobre alguns aspectes d’aquella jornada que, en el seu moment, probablement van passar desapercebuts i que, en general, delaten uns dèficits notables en cultura religiosa per part de no pocs periodistes i tertulians que van informar o opinar, alguns amb un cert posat de setciències, sobre aquell esdeveniment.
El servei nacional d’oració per la nova presidència va tenir lloc a la Catedral Nacional de Washington. El seu nom oficial és Església Catedral de Sant Pere i Sant Pau i uneix en una sola denominació els noms de dos dels primers pares del cristianisme, que, generalment, tenen esglésies separades dedicades en el seu honor. Aquesta, però, no és una catedral catòlica, sinó protestant, aclariment que no va ser fet en cap moment en les informacions arribades aquí, donant per suposat que es tractava d’un temple catòlic. És una catedral episcopaliana i pertany a la comunió anglicana, confessió cristiana que compta amb un centenar de milions de membres arreu del món i que és la tercera confessió cristiana en nombre de creients, després de la catòlica i l’ortodoxa.
Jo vaig ser-hi fa uns trenta anys, a la catedral de Washington, en un modest acte d’homenatge al president nord-americà Woodrow Wilson, protestant presbiterià, que hi és enterrat, fent memòria de la seva defensa del dret dels pobles a l’autodeterminació el 1919. Aquesta actitud li va valer molts actes d’homenatge i reconeixement al nostre país, des de banquets multitudinaris en honor seu, fins a dedicar-li carrers amb el seu nom, de Barcelona a Montblanc, per citar-ne només dues poblacions. Els anomenats “14 punts de Wilson” per a la reconstrucció d’Europa, després de la I Guerra Mundial, van tenir un impacte extraordinari arreu del nostre continent.
La denominació de “nacional” per a la catedral obeeix al desig històric de disposar, simbòlicament, d’una llar religiosa comuna per als cristians nord-americans. Sent, però, un temple protestant, és evident que no s’hi fa “missa”, com s’insistia a dir des de TV3, erròniament, sinó que s’hi celebren cultes o, si es vol, oficis o serveis religiosos, però no “misses” com els catòlics. Crida molt l’atenció l’aplom inconscient i, alhora, la inconsistència cultural amb la qual no pocs professionals de la informació i l’opinió s’entestaven a obsequiar-nos, repetidament.
El degà de la catedral nacional és Dean Hollerith, casat amb la reverenda Melissa Hollerith, preveres tots dos de l’església episcopal. Cal recordar que l’Església anglicana admet l’ordenació de dones al ministeri des de 1994 i a l’episcopat des de 2008. Avui en dia, ja ordena moltes més dones que no pas homes per al ministeri. La rectora de la catedral és la canonja Jan Naylor Cope i també és una dona la vicària, la canonja Dana Colley Corsello. La congregació de la catedral nacional inclou membres del Districte de Columbia, Maryland i Virgínia, però també s'estén per tot el país i el món i no rep ajudes federals, sinó aportacions de creients d’arreu dels cinc continents.
L’església episcopal nord-americana, titular de la catedral, admet que puguin ser bisbes, preveres o diaques persones de “tots els gèneres i orientacions sexuals”. I la catedral de Washington, amb el missatge “Tots sou benvinguts”, ajuda persones de totes les orientacions sexuals i identitats de gènere, amb una secció anomenada Aliança LGBTQIA. Té també un ministeri de prevenció de la violència d'armes que treballa per posar fi al flagell de la violència armada. I davant l'odi i la discriminació, alcen la bandera de l’amor, la compassió i l’hospitalitat, acompanyant els refugiats i els immigrants mentre intenten construir una llar en un nou país. Disposa també d’un grup de treball de justícia racial.
Coneixent aquest context eclesial, no ha de fer gens estrany la intervenció feta per Mariann Edgar Budde, bisbessa de la diòcesi de Washington des de 2011, el dia de la presa de possessió de Trump. La bisbessa Budde, el juny de 2020, ja havia denunciat l'ús de gasos lacrimògens per part de la policia i la guàrdia nacional a les manifestacions de protesta per la mort per asfíxia del jove negre G. Floyd, després de ser ofegat per la pressió d’un genoll al coll per part d’un policia blanc. I també havia criticat Trump per la seva sessió fotogràfica davant l’església de Saint John, amb un “missatge del tot contrari als ensenyaments de Jesús”. Budde, esposa, mare i àvia, havia donat també suport al matrimoni entre persones del mateix sexe.
Coherent amb el seu pensament, el 21 de gener d’enguany a la catedral nacional, amb seguretat, fermesa i valentia, va tenir una intervenció històrica davant del president electe en la qual va demanar a Trump “compassió” per les comunitats LGBTQIA, els immigrants i els refugiats que s’escapaven de la guerra en els seus països d’origen, des del rerefons implícit de l’evangeli de Mateu: “Vaig ser foraster i em vau acollir”. Escoltar amb atenció les seves paraules et reconcilia amb l’espècie humana i suscita un gavadal de reflexions a creients, agnòstics i ateus, sobre la jerarquia cristiana al nostre país i el seu compromís real amb una societat més justa, lliure i humana.
El rostre de Trump mentre parlava la bisbessa reflectia a la perfecció el seu malestar absolut i la supèrbia infinita d’un personatge que ja va néixer emprenyat amb el món. Va qualificar Budde de ser d’”extrema esquerra”, alhora que Mike Collins, congressista del seu partit, anava més enllà tot afirmant que la bisbessa “hauria de ser afegida a la llista de deportacions”, fent referència així a l’expulsió massiva d’immigrants, emmanillats dalt d’avions militars talment delinqüents, camí dels seus països d’origen, ordenada per Trump. Un Trump que deu tenir la memòria curta i deu haver oblidat que el seu besavi, propietari de la casa de barrets de més anomenada de Nevada, va entrar al país com a immigrant il·legal i que la seva muller actual és també immigrant.
Com Bolsonaro al Brasil en el seu moment, Trump, a qui la religió i els missatges positius que se’n puguin desprendre se li’n ben refoten, ha trobat un veritable filó de vots en el protestantisme més reaccionari dels Estats Units, l’ultraevangelicalisme d’extrema dreta. La religió li interessa, exclusivament, com a instrument per fer diners i enfortir més encara el poder que ja té. S’està fent la barba d’or venent bíblies signades per ell a mil dòlars l’exemplar i d’altres amb les cobertes militaritzades amb estètica de camuflatge en què és un clar missatge armamentista, amb un disseny d’un mal gust insuperable. Clar que tot és possible per part d’algú capaç de dir “Déu em va salvar perquè fes gran Amèrica”. El pitjor del cas no és que ho digui, sinó que n’hi hagi que s’ho creguin i, a més, que el votin. I, per no sortir de la tradició, “que Déu salvi Amèrica”, que bona falta que li fa!