Potser sí que ERC i PSOE estan negociant de debò “la clau de la caixa”, però aquest columnista confessa que no ho sap. Cal reconèixer que l’expressió és molt més clara i entenedora que l’eufemisme “finançament singular”, però també deixa menys marge a les interpretacions sobre el resultat de la negociació. ERC ha arriscat molt posant-la en circulació, perquè tenir la clau de la caixa vol dir el que vol dir, i sobretot no vol dir que els impostos els recapti un consorci Generalitat-Estat. Clau de la caixa és sobirania i consorci és federalisme. Insistir que la condició per investir Illa és “la clau de la caixa” és posar molt fàcil que la solució final passi per sota del llistó de les expectatives creades i ERC torni a quedar com un amateur de la negociació amb Madrid. Veurem.
Aconseguir la clau de la caixa seria el cant del cigne de l’ERC guanyadora del període del procés. El cicle gloriós dels republicans comença el 2014, quan guanyen per primera vegada unes eleccions –les europees– a Catalunya des de 1936, i continua amb les victòries a les municipals de 2019 i a les dues eleccions espanyoles –abril i novembre– del mateix any, per culminar amb la presidència de la Generalitat el 2021. La creença que els cignes canten és antiga: diu Ciceró que Plató diu que Sòcrates deia que els cignes, abans de morir, emeten un cant plaent. L’expressió ha quedat en la cultura popular com a sinònim d’última obra d’algú abans de marxar d’aquest món. Sens dubte l’ERC del procés està moribunda, i, coses de la vida, és ara que pot aconseguir una victòria històrica: el control dels impostos que paguem els catalans.
Com els gats, ERC ha tingut, té i tindrà moltes vides. L’ERC del procés, com dèiem, ha estat guanyadora i ha ocupat el centre de l’escenari. Ha arribat a tenir un milió de vots i la seva empenta ha obligat tots els actors a moure’s. Primer va obligar Convergència a abraçar l’independentisme, i després va obligar un PSOE borratxo de nacionalisme espanyol a transitar la via de la negociació i la desjudicialització –primer indults i després amnistia–, però en tres anys escassos ha malbaratat de forma lamentable aquest capital polític i ha acabat on és ara: ensorrada electoralment, dividida internament, i avergonyida socialment per un cas tan patètic i tan mal gestionat que ha acabat ni més ni menys que amb Ernest Maragall estripant el carnet. Als militants els correspon decidir si algun dels dirigents que han portat el partit a aquesta situació mereix continuar al capdavant.
L’independentisme està tan desnortat i és tan presoner de les seves dinàmiques internes tòxiques i malaltisses, que es podria arribar a donar la circumstància que ERC aconseguís la clau de la caixa –difícil de creure, però una conquesta estructural històrica en cas de ser certa– i que Junts ho boicotegés, amb un retorn del president amb l’únic objectiu d’impedir la investidura d’Illa, combinat amb la retirada del suport a Pedro Sánchez al Congrés per forçar la caiguda del govern espanyol. Si això arribés a passar, seria l’epitafi perfecte del procés: s’odiaven tant, que ho va pagar Catalunya. De moment, però, esperem a veure si això de la clau de la caixa va de debò.
PS. La política catalana no farà vacances, però aquesta columna sí. Ens tornem a trobar el 31 d’agost.