Vaig titular l’últim article de 2023 a Nació —disculpin l’autocita— “L’any que Convergència va començar a tornar”. Deu mesos després, Junts consolida el seu viatge enrere en el temps amb el congrés que celebra aquest cap de setmana a Calella: Puigdemont aparta Laura Borràs de la presidència i s’hi posa ell, Jordi Turull recupera el control absolut de la màquina del partit (en l’anterior congrés se’l va haver de repartir amb els borrasistes), Antoni Castellà (exdirigent d’Unió Democràtica) guanya poder, i els perfils joves i femenins promocionats (Nogueras, Sales) són 100% fidels a la vella guàrdia convergent. La casa, endreçada a l’estil de sempre. Tant, que Artur Mas, complagut per l’evolució de tot plegat, mira de convèncer Jordi Pujol d’agafar plegats el carnet, segons ell mateix ha explicat aquesta setmana en una entrevista a RTVE.
El retorn al passat no és només organitzatiu i de cares visibles, sinó ideològic. Junts torna a fer política a Madrid —això que fa quatre dies era una traïció inadmissible—, i ho fa votant contra la regulació del lloguer, o reunint-se amb els lobbies bancari i energètic espanyols per veure si atura els impostos permanents que vol establir el govern de coalició PSOE-Sumar, o participant amb normalitat en comissions i subcomissions tant del Congrés com del Senat. La promesa electoral de “no investir Sánchez” (Puigdemont) i “bloquejar l’estat” (Castellà) si es tenia la clau a Madrid ha quedat desada al calaix malgrat que la clau s’ha tingut: sense els set diputats de Junts la legislatura no hauria pogut ni engegar.
Ara mateix, l’única peça que no encaixa i dificulta el retorn definitiu de la Convergència de sempre (amb la meitat dels diputats dels quals acostumava a tenir tant a Catalunya com a Madrid, això sí) és la no aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont. Un obstacle que, donada la rebel·lió del Tribunal Suprem contra el poder legislatiu, només el Constitucional pot remoure. Un cop es resolgui aquesta qüestió, l’únic rastre del procés que quedarà en Junts és una agenda política una mica més ambiciosa en la qüestió nacional. Si abans a Madrid es negociaven reformes del finançament autonòmic dins del marc del cafè per a tots, ara es negocia, juntament amb ERC, la sortida de la LOFCA i el ple control dels impostos per part de la Generalitat. Després de tantes derrotes, reculades i humiliacions, seria el primer avenç important de l’autogovern català en vint anys.
Pot semblar un article crític, però és merament descriptiu. Puigdemont i Junts han fet el gir pragmàtic mantenint el partit unit i sense perdre suport electoral, cosa que ERC no ha aconseguit. Fixin-se: després del 155 i en plena èpica d’un exili recentment estrenat, el 21D de 2017 Puigdemont i Junts van treure 34 diputats al Parlament i un 21,66% del vot. I ara, el 12M de 2024, després d’aparcar la independència, investir Sánchez i posar-se a fer política espanyola, han obtingut 35 diputats i un 21,61% del vot. Són set anys de distància en el temps, i anys llum de distància en el discurs polític, però els resultats electorals són pràcticament calcats. Si això no és conèixer i controlar el teu espai sociològic i polític, que vingui Déu i ho vegi.