En situacions tràgiques com la del País Valencià molta gent creu que, per respecte al dol de les famílies, cal enterrar els morts abans de començar a fer preguntes incòmodes. No hi estic d’acord. Al periodisme se li ha d’exigir que no faci sensacionalisme ni pornografia del patiment humà, però en cap cas que no formuli les preguntes pertinents com més aviat millor i amb el màxim de rigor possible. És la funció més primària d’aquest ofici, i sense ella no hi ha democràcia. De fet, preguntar des del minut ú és probablement la mostra més útil de respecte a les víctimes i els seus familiars.
Per això és tan important una portada com la de Libération d’aquest dissabte: 'Inundacions a Espanya, les morts evitables'. Un titular periodístic impecable per dos motius. Primer, perquè amb la informació disponible ja és evident que moltes de les morts, segurament la gran majoria, s’haurien pogut evitar amb una gestió diligent de les alertes. I segon, perquè esberla el marc mental de la fatalitat sobrevinguda, de la desgràcia contra la qual no es podia fer res, que és el marc que volen i necessiten els culpables per eludir les seves responsabilitats polítiques i ves a saber si també penals.
Un exemple encara més clar, per entendre el perímetre de què està en joc: l’11M de 2004 a Madrid. Si el periodisme no hagués començat a fer la seva feina fiscalitzadora el mateix matí dels atemptats, Aznar i el PP se n’haurien sortit i haurien guanyat les eleccions cavalcant sobre una mentida immoral. Per sort, hi va haver periodisme sense esperar que els cadàvers de les víctimes dels trens d’Atocha es refredessin. Ni aleshores va ser ETA, ni ara ha estat només la meteorologia. La mentida no pot gaudir ni d’un minut de treva, i menys quan les conseqüències són tan dramàtiques.
És pertinent, per tant, preguntar ja a quines previsions concretament es referia el president Mazón quan el dimarts a la una del migdia va comparèixer davant dels mitjans i va afirmar que “segons les previsions”, la DANA ja estava en retirada i no calia patir per res. Quines eren aquestes previsions? De quin organisme van sortir? L’AEMET marcava alerta roja a aquella hora, i els mateixos serveis meteorològics de la televisió valenciana alertaven del perill als ciutadans en directe. En quines dades es va basar Mazón en la compareixença, i qui l’hi va subministrar?
També és pertinent preguntar sobre la criminal demora en l’enviament de l’alerta per SMS als mòbils dels ciutadans. Entre les cinc i deu i les sis de la tarda, en només cinquanta minuts, la rambla del Poio va passar d’un cabal de 100 metres cúbics a 2.000 metres cúbics. Això ja no era cap predicció, això era ja un fet comprovable, un fenomen extrem que anunciava la catàstrofe. Com és possible que l’alerta als ciutadans trigués encara dues hores a ser enviada, quan ja hi havia gent morint ofegada? Quantes vides s’haurien pogut salvar avisant dures hores abans? Quanta gent hauria tingut temps de tornar a casa de la feina o de la compra o del bar? Quants dels que vivien en plantes baixes haurien pogut posar-se a recer? Qui va decidir que no calia encara enviar aquest SMS?
Parlant de qui, una altra pregunta pertinent. On era, el dimarts de la catàstrofe, el Secretari d’Emergències de la Generalitat, Emilio Argüeso? Això és el que ha escrit a X, davant les preguntes insistents dels usuaris i els periodistes: “Para los que no sabían dónde estaba, pues desde el miércoles a las 11 hasta que sea necesario en el PMA con mi equipo, coordinando a las policías locales, traslado de sanitarios a las zonas afectadas, visitando residencias y junto a la alcaldesa de Paiporta, eso si en la zona 0”. Ho han llegit bé, el Secretari d’Emergències es va presentar a la feina l’endemà de la tragèdia a les 11h del matí! Poden anar al seu perfil d’X i comprovar-ho, perquè en el súmmum del cinisme, o de l’estultícia, o del filldeputisme, no només no ha esborrat el tuit, sinó que l’ha fixat en el seu mur.
Peguntes pertinents sobre la gestió de la tragèdia n’hi ha moltes i encara n’hi haurà més. Quantes més se’n formulin i més ben articulades estiguin, més difícil serà que els responsables de les morts evitables de la portada de Libération s’escapin. Periodisme, no esperis i fes la teva feina.