Quan encara falta un mes i mig per al congrés d’ERC, l’única cosa clara és que l’equip guanyador haurà d’afrontar una llarga travessia del desert. Internament, el partit en sortirà trinxat, i, de cara a la societat, el descrèdit acumulat pel penós espectacle públic de les darreres setmanes passarà factura durant molt de temps. No s’havia vist mai en la política catalana una cosa així. Pujol, Roca i Duran Lleida es feien tremendes putades dins de CiU, però cara enfora sempre van guardar les formes. Al PSC els ganivets van volar violentament en diferents moments, però als periodistes sempre els va costar assabentar-se’n. Aquesta crisi d’ERC és diferent: sembla que si la ganivetada no és en públic i en prime time, no val. Qualsevol diria que els que voten el dia 30 som els ciutadans, i no els 8.000 militants del partit, amb noms i cognoms i domicili conegut.
També crida l’atenció la falta de debat polític, ideològic i estratègic. Com si tot es reduís a un nom, o com si el partit no hagués rebut un càstig electoral duríssim en quatre eleccions consecutives abans que se sabés res de cartells i ninots, i abans que l’opinió pública descobrís que l’aparent unitat interna era una farsa. Com si no fos evident que el cicle del procés s’ha tancat i que cal tornar a pensar una estratègia d’emancipació nacional creïble. Com si allà fora la gent no tingués problemes immediats (l’habitatge, el primer de tots). Com si Catalunya, Europa i el món no estiguessin afrontant desafiaments geopolítics de primer ordre.
En totes aquestes qüestions –que són les que ha d’afrontar un partit polític de govern–, hi ha diferències entre les candidatures i els candidats a liderar ERC? No ho sabem ni els malalts de la política que ens ho llegim tot. Només aquesta setmana ha semblat que aflorava una coseta: el candidat Xavier Godàs ha dit que si ell presideix el partit, ERC no entrarà ni al govern de Barcelona ni al de la Generalitat. Diu que ara toca oposició a tot arreu. És un contrast clar amb la candidatura de Junqueras-Alamany, que ja té acordada amb Jaume Collboni l’entrada al govern municipal. De fet, es va arribar a convocar un congrés de la federació de Barcelona per ratificar la decisió, però es va cancel·lar per problemes d’aforament i no se n’ha tornat a saber res.
És una coseta petita, però almenys és una discrepància política que la gent pot entendre. Un brot verd polític enmig del bassal de sang. Segur que els militants d’ERC agrairan que l’altra candidatura expliqui per què creu que sí que s’ha d’entrar a governar en coalició amb el PSC a Barcelona, i com encaixa això amb l’estratègia general que proposen. Igual que agrairan que Xavier Godàs continuï parlant de política i vagi molt més enllà del que explicat fins ara. Per exemple: tancada la finestra d’oportunitat de 2015-2019, quin és el camí que ha de seguir la nació catalana per no diluir-se políticament i lingüísticament i per oferir als seus ciutadans el millor futur possible? I quin paper vol jugar ERC en aquest camí? El mal al partit ja està fet, però si les parts enfrontades comencen a parlar de política de debò, potser el solar que heretarà el guanyador no estarà tan enrunat.