Les bases d’ERC han avalat, amb majoria ajustada del 53%, la proposta de la direcció sense fissures entre els dos blocs liderats per Marta Rovira i Oriol Junqueras, per investir al candidat a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa. El pacte serà entre el PSC, ERC i comuns, si no hi ha diputats que decideixin trencar la disciplina de vot o per circumstàncies excepcionals sobrevingudes. L'imminent retorn del president Puigdemont pot marcar els esdeveniments. ERC ha preferit al PSC, ha aclarit nítidament el seu camí: canvi de cicle polític després de catorze anys. Caldrà veure si hi ha majoria social que l’avala.
ERC ha triat PSC (42 diputats, 48 diputats PSC i comuns, el 33,8% dels vots del passat 12 març 2024) com a company de viatge a Catalunya cedint la presidència de la Generalitat. ERC ha negat, de nou, trobar un acord bàsic, previ, entre les formacions independentistes, especialment amb Junts que sumen 55 diputats, 35 Junts i 20 ERC i el 35,2% dels vots. Malgrat perdre la majoria parlamentària la suma de Junts, ERC 59 i la CUP va ser de 59 diputats i fins a 61 amb Aliança Catalana, representant el 44,6% dels vots amb una participació baixa del 58 %.
Hi havia una alternativa clara: negociar conjuntament amb el PSOE, amb Pedro Sánchez, una sortida política per Catalunya i permetre un Govern independentista amb minoria i treballar bilateralment entre governs, català i espanyol, els pròxims quatre anys. Les raons d’ERC a no voler una posició unitària o repetició electoral són diverses: por de perdre més presència després de perdre tretze diputats, por a l’efecte retorn del president Puigdemont, les discrepàncies internes, la crisi de les campanyes sense ànima, entre altres.
L’important és que l’acord ERC-PSC suposa renunciar a la lluita per la Catalunya estat i al dret a l’autodeterminació. ERC dona per tancada una etapa des del 2010 de majories sobiranistes i des del 2015 clarament independentista que no ha pogut avançar en els mandats de les urnes per la imposició dels poders de l’Estat. ERC llegeix que la pèrdua de la majoria parlamentària independentista obliga a tornar a posicions anteriors a l’Estatut del 2006. Legítim com a partit però amb efectes de país molt incerts i desconeguts.
ERC acorda propostes de fa vint anys, moltes incompletes, amb un país, la Catalunya dels vuit milions, que no té res a veure amb el 2004. El PSC actual no és el que volia Pasqual Maragall. L’actual PSC ha anat renunciant a ser un dels pals de paller del catalanisme modern, acomplexat amb el fenomen de Ciutadans que trenca el pacte social i polític majoritari pel català. El PSC no va subscriure, com a exemple, un manifest de suport a la defensa del català en el sistema de salut de Catalunya proposat per l’Associació Metges-Salut pel Català, submergit en un bilingüisme que afebleix el català com a llengua pròpia. S’ha negat reiteradament el pacte fiscal i ni tan sols s’han complert les inversions acordades per a Catalunya. El PSC-PSOE va avalar amb el PP el 155. El PSC-PSOE vol quedar-se, des del punt de vista nacional, en aquell 2003. En realitat les propostes estaven en l’Estatut del 2006. En el mateix text de l’acord es fa referència a les claus del model de finançament del 2005.
La proposta Catalunya-Estat és inexistent en l’acord igual que no hi figura el referèndum per decidir si Catalunya vol esdevenir una república independent. Minimitza o trasllada a la paperera de la història l’1 d'octubre. El marc acordat és autonòmic. ERC decideix constituir una nova majoria, que no arriba ni al 50% dels votants de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i afebleix la majoria parlamentària.
Sempre m’he mostrat partidària del diàleg, negociació real però des d’una posició forta com la que podia representar Junts i ERC units. L’exemple és la llei d'amnistia que es va pactar per la necessitat de Sánchez dels vots de Junts i no abans quan ERC ja donava suport al PSOE. Sánchez va liderar els indults, la llei d'amnistia per poder ser president d’Espanya malgrat la victòria del PP. Sánchez, si vol ser un estadista, hauria d’haver aprofundit el pacte amb Junts i ERC que conjuntament amb els partits regionals, són els únics que poden avalar una nova Espanya i una solució política per a Catalunya.
Catalunya vol i pot tornar a aquell marc polític de principis del segle XXI? Aquesta és la pregunta que cal que cadascú de nosaltres ens contestem. En l’acord ERC-PSC per la investidura trobem elements claus de fons. La reivindicació d’un anomenat “catalanisme popular” forjat per ERC i el PSC. Convergència i Unió va formar part del catalanisme polític majoritari junt amb PSC durant molts anys.
Què és avui el catalanisme polític? Per a mi, la renúncia l’any 2013 del PSC i progressivament del dret a l’autodeterminació que formava part del pacte fundacional del partit i del seu acord amb el PSOE, marca un abans i un després del catalanisme polític des de la recuperació de la Generalitat a principis del vuitanta.
Atribuir al PSC-PSOE el federalisme d’esquerres és agosarat, ja que Espanya és una monarquia parlamentària autonòmica amb un estatus especial al País Basc i Navarra lluny dels estats federals com Alemanya, Suïssa o els EUA. El federalisme asimètric de Pasqual Maragall va ser el gran fracàs i la sagnia d’una part de dirigents i votants socialistes cap a posicions sobiranistes, independentistes en són conseqüència.
La Catalunya com estat independent no com utopia sinó com a possibilitat neix de la incapacitat d’Espanya de fer una proposta a Catalunya d’estat federat o associat a Espanya. El president Mas va intentar el pacte fiscal amb el govern de l’Estat abans que Convergència i Unió Democràtica abracessin l’independentisme a partir de les eleccions del 2015 amb la gran proposta de Junts pel Sí.
En el relat de pacte d’esquerres en polítiques sectorials la realitat que Junts i el PSC representen l’espai central del centreesquerra, molt més a prop que ERC i Comuns al PSC-PSOE. El relat continuat de publificació, d’una visió administrativista dels serveis i programes públics per part ERC i Els Comuns nega una realitat extraordinària a Catalunya d’iniciativa municipal i privada social que té vocació de servei públic més enllà de les seves competències.
La inexistència en l’acord ERC-PSC de la Catalunya-Estat, del dret a l’autodeterminació, de la urgència del retorn del president Puigdemont i de la resta dels exiliats i de l’aplicabilitat a tothom de la llei amnistia en tota la seva essència són els elements que separen a una part molt important de la societat catalana d’ell. Molts dubtes alhora de la viabilitat dels acords signats.
Els propers dies i mesos determinaran si el guió de canvi de signe polític que volen escriure PSC, ERC i comuns és útil per a Catalunya. Si té suport social o si una nova majoria independentista pren la iniciativa de continuïtat aprenent dels errors, sense renunciar a la Catalunya estat i a la quotidianitat.