La quantitat fabulosa de màsters i cursos internacionals fast-food que atresora Pablo Casado sembla que és inversament proporcional a la seva ignorància o, com diríem els valencians, a la seva burrera, un terme que usem per a referir-nos a la desconeixença en un sentit ontològic, majúscul, quan aquesta es manifesta tossudament, públicament, sense complexos.

L'última manifestació de burrera urbi et orbi del senyoret palentí ha anat a compte de la hispanitat. Segons Casado, cal que ens mirem la dominació espanyola de tots els pobles d'Amèrica Llatina com el fet més brillant de la humanitat a excepció feta de la romanització.... encara com.

El polític ignora la catàstrofe que va representar aquell procés continuat en els segles i proclama la sort que van tenir aquelles gents de ser batejades i d'haver après el castellà, com si les seves llengües i les seves creences no valgueren res, com si hagueren sigut conquerits de bon grat. Ben mirat, no es pot ser més curtet, més estúpidament supremacista.

El cas és que Casado es limita a repetir els tòpics de l'imperialisme fabricats per l'extrema dreta dels anys trenta que van ser extensament difosos pel règim franquista i, posteriorment, païts per la democràcia espanyola. Val a dir, que uns tòpics enèrgicament rebutjats pels mateixos llatinoamericans i que ara, desempolsats i convenientment maquillats, circulen de nou com a material de reforç del nacionalisme espanyol més ranci.

La professora María Elvira Roca Barea, és una de les principals responsables d'aquest revisionisme de sopar de duro amb què combrega la rècula de líders del patriotisme reaccionari. El seu llibre Imperiofobia y Leyenda Negra (Siruela, 2016), va rearmar moralment els nostàlgics de l'Espanya imperial reforçant la seva autoestima enfront d'una Europa davant de la qual no poden amagar com es senten d'insignificants.

L'argument és ben senzill, tranquil·litzador. La nació espanyola va ser molt bondadosa, va conquerir per amor i tot això del genocidi i de l'espoli d'Amèrica és, simplement, un enredo dels perversos països protestants. En una entrevista publicada en El Mundo, Roca Barea, assegura que l'aversió continua ben viva i, per a demostrar-ho, fa notar que són països protestants els que han acollit els exiliats catalans. És clar, ells, diu, pensen que el sud és un territori endarrerit, incapaç d'acceptar els valors del protestantisme com el capitalisme o la democràcia, que a Espanya està "bastardejada" i que és "chunga".

Per si encara no fóra poc, la professora malaguenya assegura que Espanya té per davant un treball d'una o dues generacions de "reconstrucción nacional". "Hay que limpiar todas las excrecencias que han producido los nacionalismos. Y este problema no se terminará hasta que no se modifique el régimen de las autonomías", afirma. "Hemos creado una estructura territorial perversa que ha entregado todos los recursos del Estado a todos y cada uno de los pequeños señores que en sus taifas se han hecho fuertes", rebla. Quasi res diu el diari!.

Roca no és l'única amb capacitat de convocatòria en la plaza d'Oriente contra la pèrfida Europa. D''ominosa conjura' luterana qualifica el voxovita octogenari, Sánchez Dragó, la Llegenda Negra que hauria justificat que la justícia alemanya no entregués Puigdemont al molt dominic Llarena.

Altrament, per a Jiménez Losantos el jutge de Schleswig-Holstein hauria actuat en l'assumpte del President amb "el típico racismo protestante contra los países católicos". "A España se la odia. Es un hecho. Históricamente es muy difícil encontrar incluso un caso similar", estupiditza sense miraments el politòleg Javier Santamarta del Pozo.

A Barcelona, en dia tan assenyalat com el 12 d'octubre, Josep Alsina, de la ultradretana Somatemps, davant d'un públic enfervorit assegura que la prova més contundent de què no hi va haver genocidi a l'Amèrica Llatina és la quantitat de persones amb trets indígenes que l'acompanyen en l'aquelarre. Quina clarividència!

Definitivament, els tipus com Casado han decidit no avergonyir-se mai més de proclamar el seu imperialisme tronat, la seva visió ximpleta, narcotitzant i nacionalista a ultrança del passat, del món vist des de la finestra estreta d'una Espanya grisa, ridícula. Al costat d'aquest individu i dels seus companys de viatge, Marine Lepen és una simple aprenent de bruixota i Salvini un idiota entremaliat, el forçut de la classe.

Tot aquest ambient resulta molt trist i cansós, en darrer terme molt preocupant. Amb la burrera d'aquesta gent passa com amb els rudes ignorants dels pobles de mala mort que fan riure molt quan es bufen o quan posen la pota però que resulten aterridors quan manen ni encara que sigui només a casa d'ells. El burro i l'ignorant són fills de cosins germans. Déu ni do.