Accepto que el títol de l’article pot semblar una provocació, però no he sabut trobar un títol millor per parlar de manera clara i oberta del que està passant.

Si la Cambra de Comerç presentés un informe sobre les fantàstiques oportunitats que presenta el negoci dels carburants fòssils, més d’un pensaria que no és la millor idea per combatre el canvi climàtic malgrat els llocs de treball que es podrien generar. Però sí que ho ha fet amb la indústria militar.

Si dues capçaleres periodístiques del país promocionessin en actes públics les oportunitats econòmiques de la transformació d’aliments de l’altra punta del planeta vulnerant els drets laborals, tant sindicats com pagesos s’indignarien. Però sí que han fet promocionant la indústria militar, i sense massa escarafalls.

I si l’agència d’internacionalització de les empreses catalanes activés una campanya perquè les empreses invertissin en la transformació de minerals extrets en països on persisteix el treball infantil forçat, ens posaríem les mans al cap. Però no ha passat això amb la campanya d’Acció per la indústria militar.

Això sí, tot s’ha fet amb el subterfugi del material de doble ús, no cal espantar.

El recent acord del Consell de la Unió Europea que impulsa el Pla de Rearmament preveu un increment de la despesa europea en defensa de fins a 800.000 milions d’euros en el període 2025-2029. Una part es destinarà a l’adquisició de capacitats militars, particularment a grans empreses armamentístiques nord-americanes, però també a estimular la indústria militar europea mitjançant el finançament públic.

I, un quant temps ençà, tant el govern espanyol com el català estan promovent trobades amb empreses del sector per facilitar-los l’accés a aquests fons. Aquesta estratègia suposa una aposta clara per reforçar un model econòmic basat en la producció militar, allunyat de les necessitats reals de la ciutadania i de la coherència de polítiques.

No cal ser molt espavilat per saber que la producció militar és per us militar, siguin armes o material per ser utilitzat en conflictes armats. Els subterfugis de “defensa, seguretat o doble ús civil i militar” no amaguen quin és l’objectiu final.

És de sentit comú que dedicar recursos públics per innovar sectors com la crisi climàtica o la reducció de les desigualtats té més rendibilitat social que la indústria militar, que la seva rendibilitat social, si s’utilitza, és la mort. Tal qual.

Algú pot pensar que sí que toca rearmar-se, que l’actual context geopolític ho exigeix, que la fi del paraigua nord-americà ens hi obliga, i que l’avís que Putin envia als europeus envaint Ucraïna ens hi aboca. I si no ho fem nosaltres seran uns altres qui faran negoci venent-nos les armes que haurem de comprar.

I certament, el context geopolític, el gir dels EUA i l’actuació de Putin ens han de fer pensar que cal fer alguna cosa. El tema és si volem llençar benzina al foc o mirar d’apagar-lo. Perquè en l’equació cal afegir els morts que això generarà.

I parlar de morts queda lleig per al màrqueting i no ajuda a vendre la moto, però és d’això que estem parlant. Si volem reforçar la seguretat humana, seria millor invertir en educació, salut, transició ecològica, cooperació i construcció de pau.

Segons el Stockholm International Peace Research Institute (Sipri) Espanya és el 10è exportador d'armes del món, mentre que ocupa el lloc 39 en el rànquing de receptors d'armes, és a dir, que exporta molt més del que compra.

I això passa en un context en què l’augment de la producció i exportació d’armament ve acompanyat per un significatiu augment de morts per conflictes armats. El 2024, les morts de civils van augmentar un 40% a tot el món, i el 2025 van superar les 240.000 morts. Unes dades que s’expliquen millor quan sabem que les exportacions d’armes ha crescut el 10% el 2025.

El 2025, la despesa militar espanyola va augmentar un 50% arribant als 34.265 milions d'euros superant l'objectiu del 2% fixat per l'OTAN. L’Ajuda Oficial al Desenvolupament, en canvi, només va augmentar un 13%, situant-se en el 0,2% de la Renda Nacional Bruta, lluny del famós 0,7% marcat per l’ONU.

En resum: La despesa militar espanyola és aproximadament 7,5 vegades superior a l'ajuda al desenvolupament. Unes dades que explica quina és la prioritat real, a banda de les proclames i els discursos oficials, i fan grinyolar la propaganda d’un Govern que situa Barcelona com la capital de la Mobilització Global Progressista i reivindica el No a la Guerra en oposició a Donald Trump.

En un moment en què la societat civil ha impulsat el Fòrum Català de Pau perquè el Govern de Catalunya aprovi un Pla Director País de Pau, és evident que no és coherent ni encertat el foment del rearmament per part de la Generalitat.

Si a més, tenim en compte els resultats de l'enquesta elaborada pel Centre d'Estudis d'Opinió amb motiu dels 40 anys de l'adhesió a la Unió Europea veurem que el 70% dels catalans no vol augmentar la despesa en defensa.

Parlar de foment de la pau o d’impuls de la cooperació mentre s’incentiva la participació en el negoci militar, a banda d’ineficaç i d’incoherent, és un acte d’irresponsabilitat social obertament contrari als valors que es diuen defensar. Per aquesta raó potser caldria replantejar les prioritats per a les empreses catalanes i reorientar-les a millorar la vida i no a fer negoci amb la mort.

Rectificar és de savis.