És un tema feixuc. Sobretot perquè quan sembla que algun expert ens ha aclarit alguna faceta de la intel·ligència artificial, divuit notícies ens tornen a passar per sobre com una onada desconcertant. Serà perquè com deia aquell, “la IA no dorm i nosaltres sí”. Que es calmi una mica la IA, també us ho dic.
Per parts: argument 1. Cada cop que surt una nova tecnologia ens topem amb la vella dicotomia d’Umberto Eco apresa a la universitat. Sorgeixen els apocalíptics (“això acabarà amb el món!”) i els integrats (“això salvarà el món!”) i els “us vull fer un parell d’apunts”. Tots pesadíssims. On us situeu? Jo en el bàndol dels idiotes que es fan preguntes mentre passa l’onada.
Argument dels apocalíptics: “això s’ha de legislar”. Jo em pregunto: Qui ho ha de legislar? La majoria dels nostres representants a nivell europeu amb pinta de fer doble clic als enllaços de Google (i potser amb algun interès creuat econòmic i polític)? A nivell local, soc escèptic, per una banda, per la capacitat legislativa per fer de balança del mercat i per la realitat d’aplicació legal d’una tecnologia de creixement fractal.
A banda que ja hem vist en llocs com Barcelona on fins i tot legislant urbanísticament s’han fet normes (vegis diverses modificacions del Pla General Metropolità, el famós 30% d’HPO) que tenien grans intencions comunicatives i després o bé s’han aturat als tribunals (interessos creuats) o bé només buscaven un gran titular crematístic i ara els tècnics són incapaços d’aplicar-ne els textos i s’han d’ajornar (vegeu MPGM del barri de Gràcia a Barcelona).
Com seria, en tot cas, la bel·ligerància contra la IA? Com els luddites, anant a trencar les màquines de vapor al segle XIX per protegir els llocs de feina? Anirem en missió al mid-west americà o a la Xina o a l’àrtic si cal, a “desendollar” els servidors? (Vull la peli, ja!)
L’altra és que fem servir la IA per fer coses molt estranyes. La fem servir de buscador (sol ser un mal buscador), per fer dibuixets (sol fer molt mals dibuixos), per estalviar-nos feina (quanta estona estem demanant canvis?) o per fer-nos companyia i perquè algú ens doni respostes amb rapidesa. En tot cas molts la tenim com tenim el microones: deu fer moltes coses, però per a nosaltres és un escalfador de llet molt gros.
Fa uns dies a El món a RAC1 entrevistaven Xavier Amatriain, doctor en Enginyeria per la UPF, que ha treballat desenvolupant IA en empreses com Google. Feia apreciacions que a l’oïda inexperta (com la de tots els tertulians presents) donaven llum i esperança en la foscor (que diria un híbrid entre Carles Porta i Rebecca Solnit. Crims i activisme, vull aquesta pel·lícula, també. Perdó. Torno a lloc).
Per una banda, Amatriain ens deia “la IA ens pot llevar feina i reduir la jornada laboral. D’acord. Però no dediquem aquestes hores de menys a TREBALLAR MÉS. Seríem ximples. Dediquem-les a aprendre”. Sembla un argument guapo.
Per altra banda, em deixa una conclusió. Si els estudiants fan servir (i ho fan molt) la IA per fer treballs, potser del que es tracta no és de demanar-los el “resultat” sinó quin procés, quin camí han fet servir, quines preguntes han fet a la IA per obtenir aquell resultat. O és que quan aprenem a fer multiplicacions o divisions a primària l’important és el resultat? Això ja t’ho fa una calculadora. L’important és que el cervell entengui el procés. L'aprenentatge no és l’obtenció dels resultats, és el camí que s’ha seguit. Potser hem enfocat l’educació als resultats i no als processos. Potser és que per poder avaluar els processos es necessita temps i recursos. I això ja és un altre debat.
Els estudiants avui dia poden dir frases com “és que això és el que m’ha sortit”. Sense fer doble check sobre l’“això” ni especificar gaire ON “m’ha sortit”. Per altra banda, què faran els centenars de joves que van canviar de feina en la postpandèmia perquè “amb un curs de programació puc treballar des de casa i guanyo el doble”? Són els nous “deixo COU perquè vaig amb el meu oncle a treballar a l’obra i em podré comprar un cotxe, un pis i un rottweiler”?
Recordem, també, que els xats d’IA (ChatGPT, Gemini, Claude, etc.) no diuen la veritat. Generen un text d’espectre humà amb una versió plausible a l’usuari sobre la veritat. Moltes vegades iguala la categoria de les fonts i sobretot intenta agradar a qui li parla (potser la qualitat més humana que tenen).
I sí, aquí hi ha una sèrie d’empreses que no només juguen a emmagatzemar i indexar les nostres vides (sense pagar res a canvi) sinó que poden encaminar els nostres dubtes i feines cap on els plagui, especialment si una IA o diverses són la nostra única eina. Això no cal ni explicar-ho.
D’acord. S’ha fet llarg i no he donat cap resposta. Però us faré una recomanació. Mireu la sèrie “Mrs. Davis”. Fa tres anys ens va plantejar què passaria si una IA que tingués per missió fer feliç i acabar amb els problemes de la humanitat aconseguís el seu objectiu? La premissa implicava que l’única persona no connectada era una monja. Potser per això ara també tenim un auge del misticisme i l’esoterisme. Sigui com sigui al final tot deu ser qüestió de creure en una cosa que ni veiem ni entenem.