De debò que m’agradaria que m’agradessin les flors. Vull dir saber-ne una mica, tenir la paciència de cuidar-les, saber quan toca fer cada cosa, ser delicat, ser persistent. Però, tot i que m’agrada tenir-les a prop, no sé com fer-m’ho per tenir-ne cura. Potser em passa amb les persones.
Cada cop queden menys floristeries. Tant és així que sembla que sigui als basars de tot el dia i tota la nit on has de fer cap. Vaig créixer a la falda del mercat de la Concepció de Barcelona i les flors eren cosa del senyor Navarro, d’aquella boina i d’aquella manera de fer. Ara és un imperi, visca. I l’altre dia hauria d’haver portat una rosa. Feies broma, que feia tant que no ens vèiem que potser, per reconèixer-nos, ens caldria un clavell a la solapa. Era un acudit. Però vaig parar pel carrer, poc abans d’arribar on havíem quedat, i vaig comprar una rosa.
Mentre t’esperava vaig pensar que era millor desfer-me’n. Sort que no ho vaig fer. Perquè una rosa, i més passat Sant Jordi, a banda de tot component més o menys romàntic, és il·lusió, alegria, una mica de joc, d’atzar, de vida. La passió és un estrany verí. No marxa. Necessita un altre intoxicat. És cosa de dos. Complicitat, connexió. Has vist com ens mirem i ens mosseguem el somriure per no donar més pistes. Perquè no volem, perquè no pot ser, perquè no ho podem evitar.
El llamp primer que el tro. I els que som optimistes comptem entre l’un i l’altre. La gràcia és que coincideixin, no que s’allunyin. Pensar i repensar. Tan hedonista com em crec que soc i tan sols faig que enfarfegar-me amb massa instruccions. Ets un intens, em dic. Creus que busco un final quan el que m’emociona és tot el que ve abans, fer del nus un perquè i no un com. Els detalls. El teu superpoder, la calma entre la tempesta.
“Qué difícil es morirse / después de oler el perfume / de tus manos en el cine”, sembla que canti Luis Alberto de Cuenca. El cine, la vida de recanvi que ens donem i ens regalen. Hi hauríem d’anar. Sobretot per després. Per dir-te que no hi estic d’acord, que Woody Allen no en fa una de bona des de 1997, o que aquest sobreactua, o que quina obra mestra del segle XXI ens acabem de cruspir.
Per culpa teva —més ben dit, tu n’ets la causa— he ensopegat amb els boleros. Em poden assaltar Los Panchos o terribles versions de Luis Miguel, però aquella cosa nostàlgica i puta se’m queda. Quina foteta, quin malparit, qui et diu que t’enduguis la seva dona, però que tindràs la mateixa mala vida que ha tingut ell.
Però l’obsessió és un tango. Superconegut, malgrat que va ser oblidat durant dècades i el va recuperar Scent of a Woman, amb un immens Al Pacino fent de militar cec a les últimes. I "Por una cabeza" és perdre per un pam i tornar-hi igualment. La cantava Gardel el 1935, quan el tango ja feia olor de comiat. I jo continuo impregnat d’adeus. Aquell Chanel Mademoiselle, aquell Chloé, aquell Givenchy, aquell DKNY que encara ara em fa girar el cap quan en capto guspires.
I la vida, l’amor, és atzar, són les curses: guanyar o perdre pel cap d’un cavall, i l’home que aposta ja sap que sortirà sagnant. Quants cops ens hem dit que no hi tornaríem. En cada adeu. Com m’alimento de la mentida que em fabrico. N’hi ha prou amb uns ulls, una veu, una promesa bruta de futur. I tornar a posar el cor damunt la taula. I quan sento Gardel tot rasca perquè no parla de perdre. Parla de voler perdre una altra vegada. De confondre la ferida amb casa. De saber que l’amor és un parany i que cal entrar-hi ben pentinat. Fer un all-in, aixecar-se de la taula, comprendre que, si no pots perdre, mai no sentiràs l’emoció de vèncer.
Hi ha una floristeria, no sé si encara hi és, prop de Sant Antoni, on una vegada vaig entrar només perquè plovia. I també perquè no volia tornar a casa. Ens havíem vist, no va anar bé. No volia comprar res. Jo faig molt això: entro als llocs fugint d’una cosa i després faig veure que hi tenia una missió i que sé molt bé què vull. La mestressa em va demanar què buscava i vaig dir “alguna cosa que aguanti”, fent broma amb els bots i barrals de fora. Quina manera més trista de pidolar bellesa. O, en aquest cas, companyia vegetal. Em va ensenyar unes plantes grasses, uns cactus petits, una cosa molt digna i sense gaire demanda emocional. Això sí que és amor contemporani: poca aigua, poca conversa, llum indirecta i que no molesti gaire. Però al final vaig sortir amb una planta amb nom de dona que ja començava a rendir-se. Estàvem igual. Al balcó. Juliol. Durant dues setmanes va fer veure que la vida li interessava. A la tercera, va caure com cauen algunes promeses: sense escàndol, però sense retorn. Tot cremat. I jo la vaig mirar amb aquella culpa idiota de qui sap que no ha fet res greu, però tampoc prou.
No em rendeixo mai, em derroten. Soc cabut de la pitjor mena, dels que no escolten ni senten res quan van de cap a la paret. Però ara no sé què em passa. Potser és que allò per què lluito no és tan important com em creia. El setge ha fet bretxa, se’m posa cara de Villarroel.
Però Aloma diu: “però l’amor existeix; ho donaries tot, t’ho jugaries tot, perquè quan l’has tastat t’adones que és una de les poques coses que fan acceptar la vida”. No m’he mogut ni un mil·límetre d’això. I no estic ni cansat ni he caigut en la recança o la desconfiança. Perdoneu, de nou, l’autòpsia emocional. I penso que només vaig voler tornar a sentir. I llavors, quan arribo a aquell turó, és quan penso que sí, que hi ha de nou més camí. Dubto, no em rendeixo. La meva velocitat és la que és, però arribaré segur on hagi d’arribar. Em veus venir o ja he marxat allà on no hi seràs?
Tenim oportunitats. De vegades les veiem, de vegades no ens hi atrevim. I és clar que potser no ens mereixem ser estimats, però ho necessitem. Cadascú a la seva manera. Tant que parlo i tant que us escolto, i em sembla que encara no sé com ho vull jo, i encara menys com ho necessito. Serà pel quart chakra, serà perquè encara m’aguanto la mirada al mirall. No ho sé. Els fills, els amics, i tu. No me'n cal gaire més.
Lluito més contra el que m’enfonsa que no pas pensant en què m’ajuda a surar. I tots els grisos sobre els quals surfejo. I la frustració vital de plorar després d’haver fet alguna cosa que se suposa que t’ha de fer feliç. No estar alineat amb el que és normal, amb el que se suposa que fa tothom. Aquella cosa establerta.
Em preguntaven avui com estava. I, més enllà de les convencions habituals, mentre seguia la conversa he tornat enrere. “Estic fluix”, li he etzibat. Sé que no vol dir gaire. Serà perquè toca fer anys i no m’agrada, serà per la lluna plena que està venint, serà perquè l’amor és com les vagues: pocs objectius més elevats i respectables, i també poques maneres d’aconseguir tan poca cosa.
Hem romantitzat tant les relacions que comencen a no tenir sentit. I per això et trobes una normalitat que és poc ambiciosa. No amb l’altre, que també, sinó amb tu mateix. Per què recordes ben bé què volies? Jo tampoc gaire. Sé que potser penses que has abandonat el vaixell, que tot plegat va a la deriva. No soc Ulisses, però sí que sé portar un timó. Amb els anys i les galetes en vas aprenent. Sobretot de tot allò que no vas dir, tota aquella sapiència que et vas deixar a mig dir. Estic aquí. Faig la meva, però no he marxat mai d’on em pots trobar. Amor i amistat en això tenen la mateixa ruta.
Estimar és necessari. Ara et posaràs sarcàstic i diràs que és una desgràcia logística, però que és necessari. No sempre surt bé, com les apostes dels cavalls, perquè l’univers té un sentit de l’humor bastant millorable i perquè l’altre —de qui t’enamores, com cantava Camilo Sesto—, aquest detall menor, també opina. I de vegades opina que no. O que sí, però no ara. O que sí, però amb un altre. Magnífic. Aplaudiments. Exterior. Pluja. Home fumant en un portal. Mirada perduda. Ulls vidriosos.
Però, encara que no et corresponguin, has guanyat. Encara que sembli una frase d’autoajuda escrita en una tassa horrorosa, és veritat. Estimar sempre és una victòria perquè t’ha tret de la cambra cuirassada, t’ha fet moure, t’ha fet mirar algú sense pensar només en tu. I això, en aquests temps de jo, jo, jo i la meva marca personal, ja és gairebé revolucionari, i cada cop més necessari.
I no t’has d’emprenyar ni deprimir quan veus que prefereixen un altre. No t’ho prenguis malament. Oferta i demanda, misteris. Segurament ets millor, és clar que sí, com no ho has de ser. Però tot són moments, tempestes, calendaris mal posats, ferides que arriben abans que tu. Potser ara no és. Potser arribarà. O potser no, que tampoc cal convertir-ho tot en una profecia barata. Us he dit que dissabte hi ha lluna plena? Perquè l’amor no és teu. Aquesta és la part que més ofèn. És vostre. I, si no ho és de tots dos, no és amor: és afició, és tossuderia, és un senyor cridant sol a l’hipòdrom que ha perdut per un cap, per molt que durant tota la cursa hagi semblat que estava guanyant.