Posar-hi xifres ajuda, però sempre és millor dotar-les de context. És cridaner que el Barça, des de l'arribada de Johan Cruyff a la banqueta, hagi guanyat la meitat dels campionats de Lliga en joc. També que, malgrat la devastació de juntes directives anteriors i de les dificultats econòmiques viscudes per Joan Laporta en els últims temps, el Barça hagi pogut aixecar tres dels quatre tornejos de la regularitat disputats des de la temporada 2022-2023. Però aquest equip que ha construït Hansi Flick va més enllà dels números, dels gols, de les assistències, de la defensa pràcticament en camp contrari i, també, de les derrotes que han impedit progressar més a Europa, on falta una espurna.
El llegat d'aquest equip és que serà una d'aquelles plantilles generacionals, que es podran recitar no només pel talent futbolístic -que hi és, indiscutiblement-, sinó també per l'impacte en l'afició. Una plantilla que agafa el Bicing per sortir de festa després de la consecució del títol, que té dos jugadors amb ganes d'anar a Plaça Catalunya per celebrar la Lliga amb els seguidors, que trasllada una imatge de complicitat indispensable per competir en condicions. Si a algú li diuen, fa tres anys, que un Barça amb Pau Cubarsí i Gerard Martín com a parella de centrals s'enduria una lliga amb almenys 14 punts d'avantatge sobre el Madrid de Kylian Mbappé, segurament hauria infartat.
L'equip, al marge de les decepcions en Champions, té el mèrit d'encadenar dues lligues consecutives, circumstància que l'equip blanc no aconsegueix amb el mateix tècnic a la banqueta des de fa 37 anys. Es diu aviat, i serveix per dimensionar el que ha aconseguit el Barça des de principis de segle. Frank Rijkaard, Pep Guardiola, Luis Enrique, Ernesto Valverde i Hansi Flick han aconseguit aixecar almenys dos títols consecutius, encara que els èxits europeus del Madrid sovint hagin servit per enterbolir les estadístiques domèstiques. El tècnic alemany, això sí, sembla ser infal·lible quan es tracta de guanyar lligues: com a entrenador, no n'ha perdut cap, ja sigui a Munic o a Barcelona.
Flick és clau per entendre el nou cicle triomfal del Barça -un altre encert de Laporta, el millor headhunter de la història del club quan es tracta de triar un nom per a la banqueta, potser amb l'excepció d'un Xavi Hernández que deu estar mossegant-se les ungles-, perquè gestiona el grup sense que ningú es desconnecti ni en malparli. Exactament el contrari del que ha passat al Madrid, que ha deixat escapar un tros d'entrenador com Xabi Alonso per continuar consentint un grup de futbolistes en decadència malgrat la joventut. Ja no és només l'escena de boxa entre Fede Valverde i Aurelién Tchouaméni: és la desorientació de qui, quan no guanya a Europa, va completament nu.
Per qüestions futbolístiques -sense Toni Kroos la vida és més complicada- i també de governança, perquè Florentino Pérez està més pendent de veure com transforma el model de propietat que de tenir un projecte esportiu. Que el gran nom després del fracàs sigui José Mourinho, artífex de l'etapa més crispada de la història del futbol espanyol i lluny de les grans cites des de fa més d'una dècada, indica moltes coses. Indica, sobretot, que el Barça està fent bé la feina, que té una aposta a llarg termini i que té els millors jugadors per aconseguir-la. Amb retocs quirúrgics i més maduresa, està preparat per tot. Especialment per continuar l'idil·li amb una afició entregada a un equip generacional.