La setmana passada, el 9 de maig, se celebrava el Dia d’Europa. A l’acte institucional de Barcelona, entre altres, hi va participar l’expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, un personatge que sempre m’ha caigut bé, per la seva infreqüent combinació de  sensatesa i de coratge, pel seu europeisme esperançat i també per la seva fesomia, que guarda una retirada, trobo, a l’enyorada Marta Mata. Aquest cop, ha dit que es manté esperançat en Europa, però amb cautela: “D’una banda, Europa és irreversible, però de l’altra no estem disposats a assumir-ne les conseqüències”. Seguim movent-nos en un terreny de mínims i, és clar, no pintem gaire enlloc. Els informes de Mario Draghi i d’Enrico Letta han assenyalat el rumb, però les taifes estatals predominen: els vells nacionalismes, basats en les identitats excitades, pesen massa. La unió federal es revela inexcusable per avançar, però pocs Estats estan disposats a cedir més sobirania. I aquí està la dreta extrema per fer-hi el seu agost i per eixamplar la fossa. 

Entretant, Europa va d’esma, atordida, enmig de les estrebades de tres imperis rampants que es disputen el món: l’arbitrarietat descordada del “pinxo taronja” ianqui, la nostàlgia tsarista de l’halterofília “potinera” i la mirada enigmàtica, pacient i fèrria, des de la gran muralla. Tres gegants davant dels quals semblem poca cosa. Però diu Prodi: “No tenim el pes polític que correspon a la nostra riquesa”. En concret, diu, Europa (és a dir, la Unió Europea, amb el Regne Unit, Noruega i Suïssa) té un producte interior brut comparable al dels EUA. Allò que passa és que la seva força es dispersa, no en els pretesos envitricolls de Brussel·les (l’ase de tots els cops), sinó en els meandres de les velles fronteres nacionalistes -les ancestrals trinxeres- que no aconseguim de dissipar.      

L’informe Letta duu per títol la frase "Molt més que un mercat". Allargant aquest significat, podríem dir que Europa és molt més que la seva força econòmica. És una força simbòlica universal, uns valors que són hegemònics a tot el planeta, perquè responen a la permanent exigència de dignitat de la persona humana. Són els valors de la llibertat individual i la igualtat dels humans; dels drets de ciutadania i de la solidaritat que genera deures en benefici del comú; de l’Estat social o de la prosperitat compartida, basat en una fiscalitat progressiva, amb la sanitat i l’educació per a tothom, amb pensions per a la vellesa, amb atenció a la dependència... I (ai!) amb sous justos i amb habitatges per a tothom, sense els quals l’edifici democràtic trontolla. 

En el pla internacional, d’altra banda, Europa representa el valor suprem de la pau -en resposta a la monstruositat de les guerres patides-, el valor del respecte al dret internacional, de la multipolaritat dialogant i cooperadora, d’unes Nacions Unides arbitrals, mediadores i pacificadores, capaces de propiciar enteses reequilibradores del desenvolupament i de les migracions, d’impulsar dinàmiques universals sostenibles per al restabliment i la preservació de la salut del Planeta Blau, d’establir regulacions que posin la revolució tecnològica al servei de la humanitat i no dels poders foscos i antidemocràtics que s’hi coven... Europa, avui, simbolitza tot això al món. Cal que s’ho cregui i que s’hi posi. I que es doti de les capacitats d’un govern federal. Que avanci propostes davant dels grans reptes, vells i nous, que inquieten la humanitat i que la fan víctima dels populismes més desaprensius. 

En aquest context, és un senyal important la Mobilització Global Progressista celebrada a Barcelona, els dies 17 i 18 del passat mes d’abril, aprofitant la vinguda de Lula a la primera cimera Espanya-Brasil. Hi van participar, al voltant de Sánchez i de Lula, exponents de l’esquerra reformadora europea i de tot el món. Va ser una fita breu i lleugera, però també una llum que es va encendre, l’esperança d’una alternativa potent enfront de les lògiques de retorn al primitivisme i la violència dels milhomes, ara empesos pel capitalisme depredador dels mega-milionaris i de l’”acceleracionisme” tecnològic. 

Cal donar-hi continuïtat. I emprendre les elaboracions de fons i les propostes que puguin trencar les inèrcies lesives que patim i que obren la porta als xarlatans i als venedors de safrà. Calen també, amb aquesta finalitat, noves confluències, des del socialisme democràtic i les altres esquerres fins als demòcrates conseqüents i els humanismes laics i religiosos. El discurs auster però clar del papa Lleó davant dels poderosos és significatiu al respecte. Les velles respostes fan curt. L’excés de pedaços afebleix la peça i acaba produint-hi estrips irreparables, amb el risc de deixar-nos nus.

Calen noves respostes transformadores i viables, que aixequin una nova onada d’esperança fonamentada. Són respostes que no s’obtenen en una freqüència de pensament i de treball tàctica o electoral, sinó en una freqüència més lenta i més fonda, de llums llargs, al laboratori dels projectes estratègics. Thomas Piketty, per exemple, pensa en aquesta freqüència i fa propostes audaces que no poden quedar a la pila dels papers que no tenim temps de llegir. Com a mínim han de ser punt de partida d’una reflexió i d’una a elaboració inexcusables. El socialisme democràtic, les altres esquerres i les aliances democràtiques i progressistes han d’exposar-s’hi i han de sortir-se’n. Europa en pot ser de nou l’avançada, la punta de llança del món que volem. Però hem de començar per fer Europa amb totes les conseqüències.