Els KPI (Key Performance Indicators) són indicadors de rendiment. És un d'aquells conceptes manllevats de l'anglès que el món de l'empresa fa anys que té interioritzats i si al principi de la globalització podien semblar petulants, avui en dia, al món professional ja han estat païts sense traducció, així, difícilment sentim professional referint-se als KPIs com a indicadors clau de rendiment. El concepte és fàcil: ordenar els objectius de la teva organització o departament, cercar com quantificar-los i actualitzar-los cíclicament creant una sèrie de dades que et permetin saber si estàs fent el passerell, o no, si puges o si baixes, si et guanyes el sou o el comuniques.

Un exemple gràfic del món de l'empresa movent-se per KPI fou la compra d'Instagram per part de Facebook. Els indicadors de rendiment que tenia establerts Zuckerberg van detectar una fugida dels aleshores joves de Facebook cap a Instagram, i per tal de redreçar els seus KPI, Facebook va pagar el que va fer falta per comprar Instagram i redreçar els seus indicadors rejovenint el seu públic. És a dir, el mateix que la Generalitat va fer el 2012 tancant el canal juvenil de TV3 (el 3XL), però al revés. Quan va tenir aquesta genial idea, tenia la Generalitat un KPI d'usos lingüístics i d'absorció de nacionalisme banal entre el jovent català fill de la globalització? Ha, ha. Quotes de Kantar Media per veure que no ens avanci Telecinco i puntada endavant.

La manca de rendició de comptes públics i l'absència de KPI van estretament lligats, la saturació d'informació de xarxes i les cremades de quart grau que el catalanisme du del procés fan que el cercle viciós de l'autoconsum i la desafecció política, porti a les forces polítiques catalanes i a les seves administracions a un aquelarre de delegats de batxillerat humanístic (que no recorden què era el materialisme dialèctic) per tal de navegar comunicativament la polèmica de la setmana. Així s'obté la sensació de deures fets: i si només hi ha maquillatge i no hi ha modificació de la realitat, la culpa és sempre de l'altre despatx.

Bona part de les noves propostes postpresos del catalanisme no aguantarien ni mig test d'estrès al despatx d'un Zuckerberg, però compte, tampoc al de Marx, perquè estan encimentades en tallers d'escriptura etèria, i això implica que no es pugui ni mesurar, ni transformar la realitat: només rebre petites descàrregues de plaer a partir de plantofades literàries i curiositats dels personatges del Sálvame processista. I les noves propostes de l'espanyolisme català per a Catalunya, tres quarts del mateix, però amb l'avantatge que el temps i la globalització els juguen culturalment a favor, amb l'afegit que ells sí que tenen indicadors de rendiment a Madrid perquè les directives europees i els fons europeus es fan valdre, i ells no necessiten KPI relacionats amb la seva existència nacional. En altres paraules, un bon tros de l'administració catalana, tant del cantó polític, com del cantó funcionarial, no serien capaços d'entregar resultats -de transformar realitats i productes- en una cooperativa o en una empresa. Dit encara d'una altra manera: Prat de la Riba, pare de les estructures materials i discursives que ens han mantingut la nació dreta, es voldria tirar per un pont veient com en un temps de desfeta nacional sigui més important rimar que construir nació.

Hem tingut una política lingüística sense KPI, o pitjor, amb KPI maquillats irresponsablement, fet que, per ser justos, i havent llegit el dossier del Pacte Nacional per la Llengua, ara sembla que ha canviat. Hem tingut un sistema universitari sense KPI catalanistes que ha confós internacionalitzar-se amb fer diners del mercat hispà, però també per ser justos, sembla que alguna cosa ha canviat. Hem tingut un sistema educatiu sense KPI que fins fa literalment quatre mesos, encara feia creure a l'electorat -i qui sap si a si mateix- que els professors aplicaven una metodologia per anivellar lingüísticament als alumnes, quan de facto tenim una doble línia en funció de què es parla a cada barri (moltes assignatures i passadissos en castellà allà on es parla castellà, moltes assignatures i passadissos en català allà on es parla català).

Molt de cas haurà de fer el Departament d'Educació a la fornada de sociolingüistes que han desembarcat a Política Lingüística per tal que els professors apliquin sistemes d'immersió als barris castellanoparlants, i molts indicadors de rendiment hauran de començar a regir el rumb de la Conselleria i els seus Projectes Lingüístics (que requeriran d'un equip de nova creació que els revisi centre per centre), si de debò es vol intentar salvar els mobles, i no fer només focs d'artifici i maquillatges antipatriòtics.

Hem tingut unes Polítiques Digitals que s'han dedicat a fer campanyes de comunicació d'AINA redirigint un enllaç matusserament cap a una eina de Mozilla que fa anys que existeix, com si això fos alguna novetat, com si tot el crèdit no fos de Softcatalà, en lloc de, per exemple, garantir diners i una entrada estable de formats diferents del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació, que és qui té la clau per la intel·ligència artificial catalana, o bé establir KPI de capacitació laboral en llenguatges de programació o ciberseguretat per tal que les inversions internacionals tecnològiques que els consellers ens venen com a panacea, no siguin capitalitzades per digital nomads buscant sol i tapes. Capaços som de reivindicar la gran innovació en intel·ligència artificial del 2022, el generador d’imatges Dall-e2, perquè el seu nom està inspirat en Salvador Dalí: si hi ha angle comunicatiu, tu fot-li, que quedarem bé. I com deia l’Ovidi, i més senyora, i més: Anem deu anys tard en la transició energètica, tenim la Formació Professional feta un nyap, tot just acabem de descobrir els realities musicals juvenils, i durant la reforma legislativa que permetia collar Netflix, tot han estat bromes. I un se sent humiliat, quan, afaitant-se la barba, li conten contes de nen.

Avui, és més revolucionari proposar una reforma de les administracions i una racionalització de quins són els objectius nacionals catalans en la globalització/desglobalització, quantificar-los, mesurar-los i fer net de guinguetes i llibres del procés, que no pas l'enèsima crida insubstancial i malgirbada a conjurar-nos per ocupar els carrers amb una pulsió de no sé què i aixecar la suspensió unilateral esperant que Feijóo preferexi Vox al PSOE. Les revolucions nacionals a Catalunya no necessiten profetes perquè són cícliques, però ha de quedar nació dreta, això sí.