Ja som 8 milions de persones vivint a Catalunya. Ho vam saber aquesta tardor i des de llavors el debat demogràfic i migratori ha anat en augment. Sovint entre la histèria i el bonisme.
Que se'n parli és natural. Al cap i a la fi, bastant més de la meitat de la població se sent catalana i considera que Catalunya és una nació, i per tant una comunitat humana amb voluntat de decidir el seu futur en tots els camps possibles. També en aquest. L'anomalia era el contrari, que aquesta qüestió no fos tractada de cap manera.
Sigui com sigui, ara se'n parla. I encara més després del pacte de Junts amb el PSOE pels decrets de fa uns dies i la promesa de cessió competencial. I per primer cop hem vist un govern català pràcticament renunciant a adquirir més sobirania. I és que segons alguns il·luminats, que el govern espanyol provoqui la massacre de Melilla és quasi natural, però que Catalunya vulgui gestionar la mateixa política migratòria és un acte de xenofòbia.
És evident que un augment poblacional del 33%, dos milions d'habitants, en només tres dècades és un creixement anòmal, difícil de gestionar i amb conseqüències socials, ambientals i lingüístiques. Més encara quan ets un país sense capacitat per controlar fronteres, ni marcar els requisits de nacionalitat i amb un espoli fiscal que segons els darrers càlculs ja és de 22.000 milions d'euros anuals. Per què no ho volíem admetre? A vegades penso que un excés d'educació i influència intel·lectual anglosaxona ha fet que alguns creguessin que si som 7 o 8 o 10 milions els qui vivim a Catalunya, no importa. Però sí que ho fa.
Durant els anys que vaig viure a Brussel·les vaig tenir el meu propi reality check sobre les dificultats de la integració de la nova immigració i els seus descendents. Les polítiques belgues es pot dir que en molt bona mesura han fracassat i la capital conté diversos barris que funcionen com a compartiments estancs. Per una banda, els expatriats, dels quals jo vaig formar part, per l'altra els immigrants i els seus fills (que sovint tenen la nacionalitat belga) i finalment els mateixos belgues, els valons i flamencs que heroicament encara habiten Brussel·les. En el cas flamenc, observant amb els seus propis ulls com entre els uns, els altres i els de més enllà, la seva llengua és arraconada. Poden haver comès errors, però no em va semblar que no s'hi haguessin esforçat. Pel que fa a mi mateix, el meu pobre comportament envers el neerlandès em fa ser molt pessimista sobre la voluntat d'integrar-se que tenen no pocs d'aquests expatriats i nòmades digitals que per algun motiu tenim la dèria d'atraure a costa d'expulsar els joves catalans de la seva capital.
Per això fa anys que em sobta la forma en què els catalans per algun motiu hem donat per fet que la integració de la nova migració a la societat catalana és inevitable. Massa cofois segurament del discurs autosubministrat i poc conscients de la diferència entre la immigració provinent del país veí, es digui Occitània (segles XVI i XVII) o Espanya (segle XX), amb qui la distància cultural, lingüística i fins i tot religiosa sempre ha estat mínima, i la immigració global que hem viscut els darrers anys, més fragmentària i a la vegada arribada en una època en què mantenir forts lligams en origen és molt més fàcil.
Però sempre hem estat terra de pas! -escolto. I me'n faig creus. Som terra de pas? Cap a on? Encara que és cert que una part dels migrants, tornen a marxar al cap d'uns anys, aquesta no és ni molt menys la majoria. Més aviat diria que som una terra on hi ha hagut un gruix poblacional vertebrador, una nació catalana, que s'ha anat engruixint a mesura que les persones arribades al nostre país s'hi han integrat, n'han passat a formar part i hi han tingut fills. Més que una terra de pas, no som una terra d'arrels?
Un diria que la idea de la terra de pas està pensada per donar a entendre que en el fons ningú és català perquè tothom és en alguna mesura "de fora". Tanmateix, no he sentit mai que ningú digui que Alemanya és una terra de pas, o Suècia, o la mateixa França. Quan miro Catalunya més aviat veig una terra amb i d'arrels. Per això m'agrada quan una persona que ha vingut de fora aprèn el català, perquè demostra una voluntat d'arrelar-se, no d'estar de pas, sinó de ser un català més. Aquesta ha estat la tradició del país des de fa segles i crec que és això en què cal posar l'accent. La idea de la terra de pas, a més, resulta deletèria de la identitat de molts catalans, que sovint poden traçar els seus ancestres amb un arrelament de centenars d'anys. Estem tan acomplexats pel presentisme i un cosmopolitisme de cartó pedra i amb capital a Madrid, que sovint menystenim aquells qui han transmès la catalanitat de generació en generació des de fa segles, facilitant que avui siguem el què entre tots som.
És aquesta idea, la d'una terra d'arrels i on fer arrels, la que cal defensar. Més exigent, i més compromesa. Per això cada cop miro amb més simpatia que Dinamarca obligui a viure cinc anys al país abans de poder comprar-hi un habitatge. I per això és fonamental que Catalunya tingui sobirania per fer de la llengua catalana un requisit imprescindible per a tenir-hi un arrelament estable, s'ampliï de molt el pobre nombre de places que el consorci de normalització lingüística ofereix anualment i s'aposti per una acollida integral en català. L'arrelament i la integració lingüística de les persones que han vingut a viure a Catalunya o que volen treballar-hi és crucial. I l'autonomia no hi és per inaugurar rotondes ni per fer la gara-gara als qui prefereixen endur-se quatre euros a la butxaca amb mà d'obra barata encara que això pugui portar el país a una situació de crisi social, ambiental i lingüística.
Baixant al terreny individual i de la llengua, abans de tirar pedres sobre les teulades alienes, cal començar per un mateix, iniciant les converses en català sigui quin sigui l'aspecte del nostre interlocutor. I tenir paciència. El provincianisme de parlar en castellà als qui semblen de fora, és un verí mortal per al futur de la llengua catalana i la nostra nació. Precisament perquè volem gent arrelada i no de pas, ens hi hem d'adreçar en català, que a més de ser la nostra llengua, ha de ser la de tots. Avui només un 16% dels catalanoparlants ho fan. I això no depèn de cap malvat polític espanyol o català, sinó que depèn de nosaltres, que deia l'enyorada Carme Junyent.
Així doncs, som una nació que vol ser estat. I més que de pas, si som terra d'alguna cosa, som una terra amb arrels i on volem gent arrelada, no de poblacions flotants de pas ni comunitats separades. Amb aquesta mentalitat cal treballar.
Que se'n parli és natural. Al cap i a la fi, bastant més de la meitat de la població se sent catalana i considera que Catalunya és una nació, i per tant una comunitat humana amb voluntat de decidir el seu futur en tots els camps possibles. També en aquest. L'anomalia era el contrari, que aquesta qüestió no fos tractada de cap manera.
Sigui com sigui, ara se'n parla. I encara més després del pacte de Junts amb el PSOE pels decrets de fa uns dies i la promesa de cessió competencial. I per primer cop hem vist un govern català pràcticament renunciant a adquirir més sobirania. I és que segons alguns il·luminats, que el govern espanyol provoqui la massacre de Melilla és quasi natural, però que Catalunya vulgui gestionar la mateixa política migratòria és un acte de xenofòbia.
És evident que un augment poblacional del 33%, dos milions d'habitants, en només tres dècades és un creixement anòmal, difícil de gestionar i amb conseqüències socials, ambientals i lingüístiques. Més encara quan ets un país sense capacitat per controlar fronteres, ni marcar els requisits de nacionalitat i amb un espoli fiscal que segons els darrers càlculs ja és de 22.000 milions d'euros anuals. Per què no ho volíem admetre? A vegades penso que un excés d'educació i influència intel·lectual anglosaxona ha fet que alguns creguessin que si som 7 o 8 o 10 milions els qui vivim a Catalunya, no importa. Però sí que ho fa.
Durant els anys que vaig viure a Brussel·les vaig tenir el meu propi reality check sobre les dificultats de la integració de la nova immigració i els seus descendents. Les polítiques belgues es pot dir que en molt bona mesura han fracassat i la capital conté diversos barris que funcionen com a compartiments estancs. Per una banda, els expatriats, dels quals jo vaig formar part, per l'altra els immigrants i els seus fills (que sovint tenen la nacionalitat belga) i finalment els mateixos belgues, els valons i flamencs que heroicament encara habiten Brussel·les. En el cas flamenc, observant amb els seus propis ulls com entre els uns, els altres i els de més enllà, la seva llengua és arraconada. Poden haver comès errors, però no em va semblar que no s'hi haguessin esforçat. Pel que fa a mi mateix, el meu pobre comportament envers el neerlandès em fa ser molt pessimista sobre la voluntat d'integrar-se que tenen no pocs d'aquests expatriats i nòmades digitals que per algun motiu tenim la dèria d'atraure a costa d'expulsar els joves catalans de la seva capital.
Per això fa anys que em sobta la forma en què els catalans per algun motiu hem donat per fet que la integració de la nova migració a la societat catalana és inevitable. Massa cofois segurament del discurs autosubministrat i poc conscients de la diferència entre la immigració provinent del país veí, es digui Occitània (segles XVI i XVII) o Espanya (segle XX), amb qui la distància cultural, lingüística i fins i tot religiosa sempre ha estat mínima, i la immigració global que hem viscut els darrers anys, més fragmentària i a la vegada arribada en una època en què mantenir forts lligams en origen és molt més fàcil.
Però sempre hem estat terra de pas! -escolto. I me'n faig creus. Som terra de pas? Cap a on? Encara que és cert que una part dels migrants, tornen a marxar al cap d'uns anys, aquesta no és ni molt menys la majoria. Més aviat diria que som una terra on hi ha hagut un gruix poblacional vertebrador, una nació catalana, que s'ha anat engruixint a mesura que les persones arribades al nostre país s'hi han integrat, n'han passat a formar part i hi han tingut fills. Més que una terra de pas, no som una terra d'arrels?
Un diria que la idea de la terra de pas està pensada per donar a entendre que en el fons ningú és català perquè tothom és en alguna mesura "de fora". Tanmateix, no he sentit mai que ningú digui que Alemanya és una terra de pas, o Suècia, o la mateixa França. Quan miro Catalunya més aviat veig una terra amb i d'arrels. Per això m'agrada quan una persona que ha vingut de fora aprèn el català, perquè demostra una voluntat d'arrelar-se, no d'estar de pas, sinó de ser un català més. Aquesta ha estat la tradició del país des de fa segles i crec que és això en què cal posar l'accent. La idea de la terra de pas, a més, resulta deletèria de la identitat de molts catalans, que sovint poden traçar els seus ancestres amb un arrelament de centenars d'anys. Estem tan acomplexats pel presentisme i un cosmopolitisme de cartó pedra i amb capital a Madrid, que sovint menystenim aquells qui han transmès la catalanitat de generació en generació des de fa segles, facilitant que avui siguem el què entre tots som.
És aquesta idea, la d'una terra d'arrels i on fer arrels, la que cal defensar. Més exigent, i més compromesa. Per això cada cop miro amb més simpatia que Dinamarca obligui a viure cinc anys al país abans de poder comprar-hi un habitatge. I per això és fonamental que Catalunya tingui sobirania per fer de la llengua catalana un requisit imprescindible per a tenir-hi un arrelament estable, s'ampliï de molt el pobre nombre de places que el consorci de normalització lingüística ofereix anualment i s'aposti per una acollida integral en català. L'arrelament i la integració lingüística de les persones que han vingut a viure a Catalunya o que volen treballar-hi és crucial. I l'autonomia no hi és per inaugurar rotondes ni per fer la gara-gara als qui prefereixen endur-se quatre euros a la butxaca amb mà d'obra barata encara que això pugui portar el país a una situació de crisi social, ambiental i lingüística.
Baixant al terreny individual i de la llengua, abans de tirar pedres sobre les teulades alienes, cal començar per un mateix, iniciant les converses en català sigui quin sigui l'aspecte del nostre interlocutor. I tenir paciència. El provincianisme de parlar en castellà als qui semblen de fora, és un verí mortal per al futur de la llengua catalana i la nostra nació. Precisament perquè volem gent arrelada i no de pas, ens hi hem d'adreçar en català, que a més de ser la nostra llengua, ha de ser la de tots. Avui només un 16% dels catalanoparlants ho fan. I això no depèn de cap malvat polític espanyol o català, sinó que depèn de nosaltres, que deia l'enyorada Carme Junyent.
Així doncs, som una nació que vol ser estat. I més que de pas, si som terra d'alguna cosa, som una terra amb arrels i on volem gent arrelada, no de poblacions flotants de pas ni comunitats separades. Amb aquesta mentalitat cal treballar.