14 de març, exterior, tarda. Tarda de parc amb la nena, per ser exactes. L'endemà de l'anunci d'avançament electoral per part del president Aragonès, per ser exactes. Entre les converses rutinàries sobre criança, la feina, la vida o la crítica fàcil als motivats de l'AFA, aquell dia va aparèixer un bolet sobrevingut. "Què, les eleccions?", la típica pregunta que no pot fer-nos més mandra a aquells que ens dediquem a la informació política, més que res, perquè ja ens passem la jornada laboral debatent sobre això mateix amb els nostres col·legues de professió.
Hi ha diverses maneres d'afrontar la qüestió. Una, l'elegant: entomar-la de cara, amb ganes, intercanviant l'opinió amb el teu interlocutor. L'altra, la radical: mira, no em ve de gust, em dedico a això i ja en tinc prou amb el meu dia a dia. I després hi ha la tercera via, la diplomàtica: tibant d'evasives i frases tòpiques de manual per intentar fer morir la conversa tan aviat com sigui possible.
En el meu cas, com que tampoc no sabia quin peu polític calçava qui em convidava a entaular la xerrada, vaig optar per aquesta última. "Ja veus, ja hi tornem a ser, eh, no tenia gaire alternativa, l'Aragonès", vaig respondre, mentre els meus ulls cercaven alguna criatura que requerís el meu do i gràcia per entretenir els infants. No vaig tenir sort. La rèplica, directa al front. "Doncs saps a qui votaré jo? El mateix que molts eh, ja veuràs". Al meu cap s'encenia l'alarma de "terreny relliscós" i retronava una veueta que implorava "atura't, per aquí no, que prendrem mal i tu em caus bé i les nostres nenes són amigues". O no va captar el meu mood o li va importar un rave. "Que sí, que votaré un partit que comença per AC, saps?". Us ben juro que no hi queia. I mira que he fet notícies informant-ne. "Què? Encara no? AC, dona!". Hòstia clar, Aliança Catalana.
Havia estat incapaç d'associar aquell senyor, de l'Eixample, sí, però dels d'estar per casa, amb l'extrema dreta catalana. I ell m'ho va argumentar. "És que què em queda? N'estic tip de tots, tots ens han enganyat. Tots. I aquesta té un parell d'ous". De quatre grapes dins del fang.
- Ens van prometre la independència i es van cagar. I ella diu que la farà.
- Bé, és que arribats al punt on érem al 2017, només hi havia una manera de fer la independència sense acord amb l'Estat.
- Clar, i van cagar-se.
- És que l'alternativa era prendre mal, literalment.
- És que per fer la independència, s'ha d'assumir que hi hagi morts.
- En tot cas, segur que aquesta no és l'opinió majoritària dels catalans. Ja no em poso a discutir si en aquell moment hi havia una majoria independentista, però segur que dins l'independentisme, la majoria no està disposada a pagar un cost tan elevat. A part, que el partit del qual em parles, no només està per la independència, porta una motxilla carregada de xenofòbia.
En aquell moment la conversa va virar cap a un altre clàssic. Allò de "és que tots els polítics són iguals, uns lladres i uns mentiders". I no, per aquí jo no passo. Primer, perquè no és veritat. Perquè conec un bon cabàs de representants públics que ho són per vocació de servei, que no es guanyen ni s'han guanyat bé la vida exercint la política, o que no se l'han guanyat millor del que se la podrien haver guanyat seguint amb els seus oficis o professions. I segon perquè quina és l'alternativa? Anarquia? Dictadura?
Els partits que concorren a les eleccions, especialment els que tenen voluntat real d'acabar governant, han de tenir clar que l'apolítica impera a la societat, com indicava l'enquesta del CEO de fa unes setmanes, segons la qual només un de cada deu catalans sap dir el nom correcte d'un conseller de la Generalitat. Però és que el gran perill per la democràcia no és la política. La gran amenaça és l'antipolítica que propugnen alguns dels cavalls de Troia de la democràcia que es presenten a les eleccions d'aquest 12-M. Desemmascarar-los és un deure i una necessitat. De la mateixa manera que és imperiosament necessari fugir del pim-pam-pum fàcil i esgotador que l'únic que porta són més conversos antipolítics.
Hi ha diverses maneres d'afrontar la qüestió. Una, l'elegant: entomar-la de cara, amb ganes, intercanviant l'opinió amb el teu interlocutor. L'altra, la radical: mira, no em ve de gust, em dedico a això i ja en tinc prou amb el meu dia a dia. I després hi ha la tercera via, la diplomàtica: tibant d'evasives i frases tòpiques de manual per intentar fer morir la conversa tan aviat com sigui possible.
En el meu cas, com que tampoc no sabia quin peu polític calçava qui em convidava a entaular la xerrada, vaig optar per aquesta última. "Ja veus, ja hi tornem a ser, eh, no tenia gaire alternativa, l'Aragonès", vaig respondre, mentre els meus ulls cercaven alguna criatura que requerís el meu do i gràcia per entretenir els infants. No vaig tenir sort. La rèplica, directa al front. "Doncs saps a qui votaré jo? El mateix que molts eh, ja veuràs". Al meu cap s'encenia l'alarma de "terreny relliscós" i retronava una veueta que implorava "atura't, per aquí no, que prendrem mal i tu em caus bé i les nostres nenes són amigues". O no va captar el meu mood o li va importar un rave. "Que sí, que votaré un partit que comença per AC, saps?". Us ben juro que no hi queia. I mira que he fet notícies informant-ne. "Què? Encara no? AC, dona!". Hòstia clar, Aliança Catalana.
Havia estat incapaç d'associar aquell senyor, de l'Eixample, sí, però dels d'estar per casa, amb l'extrema dreta catalana. I ell m'ho va argumentar. "És que què em queda? N'estic tip de tots, tots ens han enganyat. Tots. I aquesta té un parell d'ous". De quatre grapes dins del fang.
- Ens van prometre la independència i es van cagar. I ella diu que la farà.
- Bé, és que arribats al punt on érem al 2017, només hi havia una manera de fer la independència sense acord amb l'Estat.
- Clar, i van cagar-se.
- És que l'alternativa era prendre mal, literalment.
- És que per fer la independència, s'ha d'assumir que hi hagi morts.
- En tot cas, segur que aquesta no és l'opinió majoritària dels catalans. Ja no em poso a discutir si en aquell moment hi havia una majoria independentista, però segur que dins l'independentisme, la majoria no està disposada a pagar un cost tan elevat. A part, que el partit del qual em parles, no només està per la independència, porta una motxilla carregada de xenofòbia.
En aquell moment la conversa va virar cap a un altre clàssic. Allò de "és que tots els polítics són iguals, uns lladres i uns mentiders". I no, per aquí jo no passo. Primer, perquè no és veritat. Perquè conec un bon cabàs de representants públics que ho són per vocació de servei, que no es guanyen ni s'han guanyat bé la vida exercint la política, o que no se l'han guanyat millor del que se la podrien haver guanyat seguint amb els seus oficis o professions. I segon perquè quina és l'alternativa? Anarquia? Dictadura?
Els partits que concorren a les eleccions, especialment els que tenen voluntat real d'acabar governant, han de tenir clar que l'apolítica impera a la societat, com indicava l'enquesta del CEO de fa unes setmanes, segons la qual només un de cada deu catalans sap dir el nom correcte d'un conseller de la Generalitat. Però és que el gran perill per la democràcia no és la política. La gran amenaça és l'antipolítica que propugnen alguns dels cavalls de Troia de la democràcia que es presenten a les eleccions d'aquest 12-M. Desemmascarar-los és un deure i una necessitat. De la mateixa manera que és imperiosament necessari fugir del pim-pam-pum fàcil i esgotador que l'únic que porta són més conversos antipolítics.