Tant hi fa que les vacances canòniques s'acabin amb l'agost. I que l'estrena del mes de setembre sigui sinònim de recuperar la rutina. En el món de la política, i del periodisme polític, el curs no arrenca de debò fins que no arriba l'11 de setembre. Fa molts anys que això és així, especialment des del naixement de l'Assemblea Nacional Catalana, entitat que -llavors sí- va saber aprofitar la guspira de la sentència contra l'Estatut per encendre i estendre la flama del moviment independentista.
La benzina que el govern piròman del PP va dedicar-se a vessar a còpia de cops de porta i de martell judicial, va inflamar els carrers. Durant molts anys, partits i entitats van encarregar-se de perimetrar el foc per mantenir-lo sota control, per convertir-lo en el motor de combustió d'un moviment que, agradés més o menys, enlluernava. Però entre que Madrid seguia regant el conflicte català amb gasolina i que els principals comandants de l'independentisme institucional van triar escupir-se bafarades de foc, el procés va acabar immolant-se a l'estil bonzo. La desmesura repressiva dels aparells de l'Estat hi va posar la resta.
Una dècada després, de tot allò en queden les brases. I un fum dens que no els deixa veure-hi clar. Els socialistes catalans han sabut aprofitar la confusió independentista per recuperar catorze anys després la presidència de la Generalitat. Sense gaire soroll, sense un candidat carismàtic, més aviat per incompareixença (en part forçosa) del contrari.
Malgrat que Pedro Sánchez -l'home de les mil cares- va prometre i reprometre perseguir i passar comptes amb els líders del procés, que va jurar i perjurar que de cap manera serien indultats i, encara menys, amnistiats, se li ha de reconèixer que ha acabat tenint la cintura de canviar la mànega de benzina per una d'aigua. Tant és així que duu sis anys de president gràcies a l'independentisme. Esquerra i Junts van dur-lo a Moncloa amb la moció de censura al 2018. Dos anys després, els republicans van donar-li una vida extra. Quan han estat imprescindibles, Junts s'han sumat a ERC per aplanar-li el camí cap a la presidència d'Espanya. Ara, el focus del debat ja no és el referèndum, és el concert econòmic (Mas, 2012).
La Diada serveix cada any de termòmetre polític. Enguany, la temperatura s'ha desplomat al si de l'independentisme, amb els dos principals partits tancats al racó de pensar, refent estratègies i revisant lideratges. A diferència dels republicans, els juntaires tenen la pell curtida en això de les lluites intestines. Seguint el fil de la vella Convergència, hi ha un bé superior a les discrepàncies amb els companys de files, i és l'obediència al líder. A dia d'avui, el poder de Puigdemont segueix sent inqüestionable. A l'expresident no li bufa ningú. I la prova més gran la tenim en què va passar el 8 d'agost, el dia del retorn fugaç i posterior fugida. Són uns quants a Junts que en privat admetien no haver entès ni compartit la jugada, però ningú no ha gosat encara elevar-ho a públic. A Esquerra, en canvi, s'havien mal acostumat a un oasi que ha coincidit amb els anys més àlgids del procés. I ara que ha arribat la sequera, descobreixen com han estat descuidant el sotabosc.
El nou govern socialista ha cobert de gel les brases d'aquelles tardors calentes. L'independentisme ha entrat en letargia. I mentre els seus referents polítics (Junts, ERC, però també la CUP) busquen la fórmula per tornar a prendre la flama, Salvador Illa es mou amb la sang freda d'un rèptil. Sense estridències. Lent. Silent. Prudent. Sigilós.