Hi ha períodes durant els quals la vida s'accelera. Són etapes d'una intensitat tremenda, moments que sembla que t'hi hagis quedat a viure, però que, si t'atures a agafar aire, a mirar només una mica enrere, t'adones que no fa tant la realitat era una altra. I amb prou feines t'expliques com s'ha capgirat així la cosa. I això val tant per un mateix com per l'ecosistema que ens envolta.
Per més que sembli mentida, tan sols han passat quatre mesos de les sobrevingudes eleccions al Parlament el passat 12 de maig. Quatre mesos, menys de mig embaràs. Un vist i no vist en què el tauler de joc de la política catalana ha viscut una rebolcada sideral. Des de les acaballes de la primavera fins aquest darrer alè de l'estiu, han passat i n'estan passant tantes de coses que, com quan la pandèmia, vivim instal·lats en una nova normalitat que ja és quotidiana.
Fa només tres anys ens trobàvem narrant un fet històric, un més, sí, però aquest dels de debò. Esquerra recuperava el tron del Palau de la Generalitat, per primera vegada des de Tarradellas. Aquell dia, el de la investidura de Pere Aragonès (el breu), Oriol Junqueras va demanar un permís penitenciari per poder viure i veure en directe el moment. I, de passada i per si de cas, recordar al seu llavors encara deixeble a qui es devia. Mentre dins l'hemicicle Aragonès defensava el seu pla de govern, el seu mentor acaparava els focus amb un èpic retorn al Parlament. Rebut amb abraçades (qui ho diria ara) de la cúpula del partit -Vilalta, Sabrià, etc.- i pujant l'escala presidencial amb el puny alçat mentre els seus es fonien en una llarga ovació. Aquell dia, als despatxos de les files republicanes corria la cervesa. Ara, el que corren són els punyals.
Durant els primers compassos de la legislatura escrivíem d'Aragonès que tindria pel davant el repte d'emancipar-se, de matar el pare. I, com Puigdemont amb Mas, va fer-ho, amb menys estridències i més discreció, això sí. La comunicació (sempre complexa amb algú tancat a la presó) va anar deixant de fluir, com aquelles relacions a distància on, per força, el contacte comença a escassejar i acaba esberlant la confiança. De mica en mica, Junqueras es va anar sentint arraconat, menystingut dels espais de presa de decisió. I, de mica en mica, Aragonès i el seu pinyol anaven deixant anar amarres.
Feia temps que la merda a ERC havia començat a surar. A base d'ambientador ho havien anat camuflant, com admeten ells mateixos, a banda i banda del foc creuat. Haver recuperat el Govern bé es valia cremar-se les mans per contenir la tapadora de l'olla de pressió. Massa feia, que aguantaven. I la detonació ha estat estratosfèrica. Ara la femta ho empastifa absolutament tot, ja no només de portes endins, també pel que fa a l'estabilitat del nou executiu socialista. Que ningú esperi que els pressupostos d'enguany arribin a temps.
Fa només un mes i mig que Salvador Illa és president. I la sensació és que hi porta tota la vida. Ni vol ni necessita prodigar-se als mitjans. Mentre la resta s'estan matant, a ell li queda corda per estona. Els primers compassos de la legislatura són tota una declaració d'intencions: projectar la imatge de centralitat política, cosa que els nostàlgics de l'antiga Convergència estan aplaudint amb les orelles. En públic i especialment en privat. Ha hagut de ser un president socialista l'encarregat de rehabilitar sense vergonyes la figura de Pujol. "L'expresident és una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya, ha estat un plaer rebre'l al Palau de la Generalitat", va escriure a X instants després de veure's amb Pujol. Poc més de 140 caràcters que esvaeixen els dubtes que tants mals de panxa havien dut a altres presidents. "Se li hauria de fer un funeral d'Estat?". Des de la commoció col·lectiva per la confessió de la deixa, ara fa una dècada, el president més longeu de Catalunya havia caigut a la paperera de la història. 10 anys després, la nova normalitat és que la seva figura emergeix de les cendres com un actiu que ja no és un repudiat, sinó algú amb qui tornar a fotografiar-se. Si pel que sigui acaba traspassant aquesta legislatura, el Govern d'Illa l'acomiadarà amb tots els honors, com de fet ja tenia previst fer l'executiu d'Aragonès.
Però és que l'OPA d'Illa al desconcertat votant convergent va més enllà d'aquest simbolisme. Es tradueix també en polítiques. Aquesta setmana n'hem tingut un parell d'exemples: enarborar la bandera del combat contra la inseguretat amb un pla específic per controlar les armes blanques (Collboni 2.0), i un protocol més restrictiu per als reclusos a les presons. Junts corre el risc que li robin la cartera. De moment, aquests dies, el partit s'ha cuidat d'exhibir el seu ADN convergent, amb la votació de la llei de lloguers temporals. Que vagin amb compte, el PSC segur que multireincideix en l’intent.