Des de fa anys, els i les ecologistes ens han avisat dels perills dels combustibles fòssils pel planeta. El seu rol en l’escalfament global, la destrucció de la biodiversitat i d’espais naturals protegits per explotar les reserves de petroli o gas o la contaminació de rius, mars i oceans pels abocaments de petroli. Els combustibles fòssils, però, tenen efectes també sobre l’economia i sobre la democràcia. L’atac dels Estats Units i Israel a l’Iran són l’última evidència que els combustibles fòssils concentren poder, atrinxeren l’autoritarisme i alimenten conflictes geopolítics.
Existeix una maledicció dels recursos naturals, una correlació entre els països amb més recursos (petroli, minerals, etc.) i la probabilitat de tenir governs corruptes, menys democràtics i patir més violència. Això es pot explicar per diversos motius. El primer és el colonialisme i neocolonialisme. Els recursos naturals van atreure les potències colonials, que volien apropiar-se d’aquests recursos sense haver de negociar amb els governs locals. Quan les potències colonials van haver de concedir la independència a les colònies després de les revolucions internes, van provar de mantenir el control sobre els recursos naturals lliurant el poder a elits compradores.
Aquestes eren governs locals que depenien econòmicament de les rendes dels recursos naturals i que, per tant, tenien incentius per mantenir relacions privilegiades amb les antigues metròpolis i les seves multinacionals. Altres països que no van ser mai colonitzats han patit també interferències en els seus processos democràtics per afavorir líders que estaven disposats a vendre els recursos naturals del país a canvi d’una comissió en contra dels que els volien nacionalitzar. Per protegir-se d’aquestes inferències, alguns països han pres derives autoritàries, creient que era l’única defensa contra potències imperialistes i grans companyies.
A més, els combustibles fòssils atorguen autonomia financera als estats, i això es pot traduir en menor pressió democràtica. Si un govern pot finançar-se venent recursos naturals als mercats globals, llavors l'estat depèn menys dels ciutadans per obtenir ingressos a través dels impostos i necessita menys el seu consentiment i respon menys davant d'ells. Un exemple són els països del Golf i l’Aràbia Saudita, que financen els seus estats amb els beneficis de l’explotació del gas i el petroli i tenen impostos mínims. A canvi, la participació política és testimonial: els ciutadans reben subsidis i serveis, però no tenen veu sobre com es governa el país ni sobre com es gasten els ingressos del petroli.
Per últim, les empreses de combustibles fòssils tenen una important capacitat de lobby. L’extracció i comercialització d’aquests combustibles genera molts beneficis per un nombre reduït d’empreses i aquestes poques empreses tenen capacitat per influir els governs locals. L’extracció de combustibles fòssils requereix grans inversions i relacions estretes amb els governs, de manera que només grans empreses amb molta capacitat financera i relacions polítiques són capaces d’explotar aquests recursos. A més, aquestes empreses són poques i a mesura que aconsegueixen més contractes, consoliden més la seva posició en el mercat, els seus beneficis i la seva influència sobre els governs per aconseguir més oportunitats per extreure més recursos. Ho hem vist aquesta setmana als Estats Units, on el govern ha donat permís únicament a les petrolieres estatunidenques per saltar-se la legislació que protegeix les espècies marines quan fan treballs al Golf de Mèxic.
Les fonts d’energia renovable no són només una solució a l’impacte sobre el planeta dels combustibles fòssils, sinó també al seu impacte sobre la democràcia. La dependència dels combustibles fòssils concentra el poder en les mans de poques empreses i estats, debilitant la rendició de comptes entre els i les ciutadanes i el poder i afavorint societats autoritàries i repressives. A més, el control d’aquests recursos motiva guerres i invasions, com hem vist aquest any amb Veneçuela i l’Iran. La descarbonització, però, ens permet limitar aquesta dependència dels combustibles fòssils, transformant les nostres societats i la concentració de poders.
Un sistema d’energia que distribueix la producció entre moltes fonts petites i mitjanes repartides geogràficament és una oportunitat per guanyar control democràtic sobre els recursos i la infraestructura. Guanyar sobirania energètica suposa guanyar en qualitat de vida i reduir l’impacte ambiental, però també que l’economia local no depengui dels capricis de líders internacionals. Una transició energètica democràtica significa utilitzar els recursos naturals per satisfer les necessitats de la ciutadania, en lloc de beneficiar unes poques empreses i estats.