Segur que és un problema meu. Segur. Però, com més va, més creix la meva inquietud sobre la situació de la política catalana. La percebo —i no crec ser l’únic— com una calaixera desendreçada d’informacions, intuïcions, certeses, veritats, mentides, interessos partidistes, remolins verbals, moltes impotències més o menys disfressades i massa línies vermelles que un dia existeixen i l’endemà desapareixen.
Però sé que els nostres dirigents són persones intel·ligents, informades i, en general, convençudes del seu paper i de les virtuts de les seves estratègies. I precisament per això vull pensar que la sensació de fragilitat, desordre i personalisme que a mi em transmeten en realitat té un sentit que simplement no soc capaç de desxifrar.
A hores d’ara tinc la impressió que l’actual legislatura autonòmica, la que havia de suposar la represa després del col·lapse, acabarà amb pràcticament tots els grans objectius estructurals del país pendents, sense amnistia, amb el catalanisme més fraccionat que mai i la catalanitat més debilitada del que podia arribar a suposar.
Observo una barreja de discursos que canvien constantment, d’objectius que fluctuen sense entendre per què, de justificacions granítiques i d’explicacions incoherents que, més que cap altra cosa, creen desassossec, almenys en una bona part dels ciutadans políticament compromesos. Crec que és problemàtic que un país com el nostre avanci si a tantíssima gent se’ns fa difícil d’entendre cap a on estem viatjant; en el supòsit que estiguem viatjant, com a poble, cap a algun lloc.
Els líders solen afirmar que tot ho fan per ajudar el país. Potser sí. Però, francament, no sé si ajuda gaire el país els sovintejats canvis de direcció. Mal senyal que es vagin aparcant tots els grans objectius nacionals sense saber crear la força social per aconseguir-los. Què se suposa que estem esperant? Que la política espanyola ens ho arregli?
Sembla com si la política catalana s’hagués decantat per moure’s acumulant un notable garbuix d’objectius que van apareixent i aparcant-se sense més ni més, a força d’anar posant sobre l’escenari, de tant en tant, alguna pastanaga nova. Fa uns mesos era un finançament singular; fa unes setmanes, la recaptació de l’IRPF i, fa uns dies, el tren orbital. Entretant l’amnistia ha desaparegut del mapa. Què serà demà? Quant de temps trigarem a veure l’orbital convertit en un tramvia?
Val a dir que penso que, a curt termini, és bo que el Govern de la Generalitat tingui pressupostos. Els darrers es van aprovar l’any 2022 i m’agradaria poder dir amb entusiasme que l’acord és una bona notícia. Si no fos, és clar, que no acabo d’entendre a qui beneficia. Fa tres mesos el pressupost del PSC de la Generalitat era inacceptable; ara, amb el tren a dins, és acceptable. Tant ha canviat? O més aviat han canviat els objectius reals dels interlocutors?
Per al Govern tot és similar. El pressupost representa aire per mantenir el govern. Per a ERC, segurament és útil en la seva pugna amb Junts. Per als Comuns, pot dir-se que la seva influència avança. Però per a quins fragments de la societat catalana són beneficiosos a curt termini i com ajuda això el país a mitjà termini? Per als ensenyants? Per als sanitaris? Pels ajuntaments? No ho veig.
En tot cas, suposa que els temes cabdals —finançament i amnistia, entre altres— han tornat a quedar sepultats a l’espera de no se sap què. No ho sé. Però si escoltés algun relat coherent em seria més fàcil mirar la política catalana amb esperança. A hores d’ara, no em puc creure que es puguin intercanviar independència, fiscalitat o tren orbital amb tanta simplicitat argumental. I, sincerament, tampoc no em puc creure que, en aquest punt, algú pugui pensar que Madrid —governi l’esquerra o la dreta— acabarà complint les seves promeses fiscals o ferroviàries a partir d’acords de partit a partit.
Madrid, és a dir, l’Estat, només compleix —i amb prou feines— si el poble català sap sumar energies i mobilitzar-se. He de concloure, per tant, que el fons no explícit de l’acord pressupostari és una acceptació condescendent de l’estabilitat regressiva que proposa el PSC, vestida d’un pragmatisme extrem i guarnida de malabarisme discursiu. El problema és que, en no explicar-ho clarament, cada moviment fa més densa la boira que envolta la política catalana.
No m’estranya que, a hores d’ara, vagi creixent com a principal espai polític del país aquell que aglutina els qui afirmen que no entenen res i veuen la política catalana com un univers cada cop més kafkià, ple de passadissos cecs i cada vegada més difícils de compartir. El pacte de pressupostos, amb el ferrocarril orbital com a excusa, és una metàfora perfecta de la Catalunya actual: un projecte ferroviari ajornat durant dècades es converteix sobtadament en la clau de la política nacional. El projecte nacional avança a les palpentes.
Sincerament, em costa d’entendre que un tren aparcat a la via infinita dels projectes exclosos per l’Estat des de fa vint anys, que, amb sort, s’haurà materialitzat d’aquí a un quart de segle, hagi esdevingut la clau d’uns pressupostos que, segons sembla, ho condicionen pràcticament tot a acords posteriors que remeten al Govern o al Congrés de Madrid. Em sembla una raó poc clara i massa boirosa per justificar uns pressupostos que deixen de banda els temes cabdals fiscals i econòmics que l’Estat empantanega sistemàticament amb Catalunya.
Si almenys s’expliqués clarament quin és el problema real: que el dèficit fiscal i inversor de l’Estat a Catalunya necessita el contrapès d’una força social que està per construir; si es digués obertament que l’orbital és bona, però que és un subterfugi que simplement expressa que la política del país dona fins on dona; si es reconegués que estem en l’orbital perquè no tenim força per obtenir res més; si admetem que no sabem com impedir que Madrid continuï creixent mentre Catalunya viu estancada —en realitat, en retrocés— des de fa vint-i-cinc anys, doncs tal vegada la ciutadania entendria on som i refaria la seva militància amb el país.
I si almenys es mencionés que, malauradament, aquest estancament perjudica i perjudicarà cada dia la renda de les famílies i el benestar col·lectiu, i que cap orbital en si mateixa no resoldrà el malestar que pateix la societat catalana, doncs, almenys, sabríem que compartim la veritat que pot il·luminar el camí que ens convé.
Si algú fos capaç d’explicar tot això amb coherència, proposant una combinació imprescindible de mesures de curt i llarg termini, de pactes, d’acords i de mobilització social, tal vegada podríem recuperar l’esperança. En aquest sentit, seria útil saber què pensen els nostres dirigents polítics de l’Informe Fènix, signat per alguns dels economistes més reputats del país .
L’informe posa en relleu que Catalunya porta tot el segle XXI perdent posicions dins d’Europa i dins d’Espanya. Afirma taxativament que l’actual model econòmic posa en risc la mateixa existència de Catalunya com a país i els trets que l’han caracteritzat secularment: la llengua, l’autoexigència i una determinada idea de cohesió social. I alerta sobre els perills immediats. Afirma que els nivells de creixement demogràfic previstos, sumats a la manca crònica de recursos, poden fer inviable una Catalunya cohesionada, pròspera i democràtica. Diu, doncs, que els valors que històricament han definit la catalanitat i han ajudat a cohesionar la societat estan en regressió.
L’informe, en un país políticament despert, obriria un debat nacional de primer ordre. Segurament posaria en qüestió el sentit d’uns pressupostos subordinats a futures aprovacions a Madrid i, en qualsevol cas, exigiria uns pressupostos basats en un pacte nacional i democràtic tan ampli com fos possible per sortir de l’emergència. L’informe defensa que encara és possible revertir la situació a partir dels recursos de l’autogovern. La meva única reserva a tot el que planteja és si és possible afrontar els reptes que planteja a partir d’un autogovern mal finançat, amb capacitat legislativa limitada i sense voluntat real de deixar d’orbitar al voltant de Madrid.
Serà capaç el govern autonòmic de promoure mesures doloroses, reconversions econòmiques i canvis estructurals amb els recursos i les eines de què disposa? Ho dubto. Penso fermament que un país necessita pressupostos per funcionar, però també, en una situació com la catalana, una estratègia clara i una força ciutadana unida que l’impulsi. Ara no existeix.
Estic convençut que només pot sorgir d’un renovat consens social, conscient i mobilitzat, que sumi societat civil i política democràtica. Penso sincerament que insistir en eixos ideològics de dreta-esquerra no ens porta enlloc. Només l’eix nacional i democràtic; en realitat, l’eix de les classes treballadores, professionals, emprenedores i mitjanes, ben articulat, ens pot fer sortir del cul-de-sac. Com diu l’Informe Fènix, corre pressa reaccionar. Se’ns està desfent el país. Ens cal coherència, suma i continuïtat.
Diguem-nos la veritat. No serveix de gran cosa passar diàriament del pragmatisme extrem al purisme independentista. Tampoc de les ideologies infructuoses de les clàssiques dretes i esquerres. Sé que la política catalana no és senzilla, però fluirà millor si utilitzem el mètode que proposa l’Informe Fènix (visió de conjunt i solucions de detall) i no el mètode de la pastanaga (objectius fluctuants sense resoldre els crònics).