En les últimes setmanes, s’ha reobert el debat de deflactar l’IRPF en períodes d’alta inflació. Una lluita que normalment s’associa a la dreta econòmica, però en la qual l’esquerra també té molt a dir. Tradicionalment, la dreta econòmica ha denunciat que la inflació es tracta d’una pujada encoberta d’impostos, específicament la de les contribucions a la Seguretat Social i l’IRPF. L’esquerra, però, també ha assenyalat aquests efectes perniciosos de la inflació, sobretot per les classes més populars, que són les que tributen una part més gran de la seva riquesa en impostos, que es veuen afectats per aquesta dinàmica i qui pateixen més els efectes de la inflació en el seu poder adquisitiu.
La inflació genera un augment artificial de la tributació, ja que, pel mateix poder adquisitiu, el valor nominal del salari en períodes d’inflació és major i, per tant, la tributació es dona en trams superiors. És a dir, un salari nominal de 25.000 € el 2019 tindria el mateix poder adquisitiu que un salari nominal de 31.025 € el 2026, a causa de l’impacte de la inflació acumulada, però pagaria l’IRPF d’un salari de 31.025 €. Una altra qüestió és que, en períodes d’inflació alta continuada, els sindicats negocien pujades salarials per mantenir el poder adquisitiu de treballadors i treballadores intacte davant la pujada de preus. Aquestes pujades salarials, però, també augmenten la tributació del salari nominal, tant per l’increment de la quantitat de salari que tributa a un tram determinat com pel potencial salt d’una part del salari al tram següent. La combinació d’aquests dos factors suposa que les persones que aconsegueixen pujades salarials per contrarestar la inflació, acabin pagant més impostos a preus nominals sense guanyar en poder adquisitiu. En canvi, les persones que no aconsegueixen aquestes pujades, acabin pagant més impostos a preus reals. Totes perden poder adquisitiu.
L’IRPF és l’impost progressiu per excel·lència, o ho era en la seva introducció inicial, quan una gran part de la població acumulava riquesa gràcies al seu treball i salari. No tot el salari tributa igual, sinó que quan se salta de tram, la quantitat del salari que supera aquell tram tributa al tipus impositiu del nou tram. Els primers 12.450 € tributen al 9,5%, el tram de salari entre els 12.450 € i 20.200 € tributa al 24%, el tram entre els 20.200 € i els 35.200 € al 30%, el tram entre els 35.200 € i els 60.000 € al 37%, el tram entre els 60.000 € i els 300.000 € al 45%, i per les quantitats superiors als 300.000 €, el tipus és del 47%. Això sense tenir en compte el tipus autonòmic.
Per un salari de 25.000 €, restant les cotitzacions i una reducció de 2.000 €, pel primer tram es pagarien 850,25 € en impostos, pel segon tram es pagarien 1.860 € i pel tercer tram 360 €; un total de 3.070,25 €, un 12,28% del salari en IRPF. Davant una inflació del 2,8%, per mantenir el mateix poder adquisitiu, ens trobem amb salaris nominals més alts. Per exemple, un salari de 25.700 € bruts anuals el 2026 té el mateix poder adquisitiu que un salari de 25.000 € el 2025, però el que es tributa en termes reals creix en 258,80 € i el tipus mitjà efectiu puja fins al 12,95%. El que paga en IRPF ha pujat en un 8,43%. Si els sindicats aconsegueixen una pujada salarial del 2,8%, és a dir, el mateix que la inflació el 2025, l’augment del tipus mitjà efectiu seria el mateix. Tot i que el poder adquisitiu d’aquesta treballadora s’hauria mantingut igual entre 2025 i 2026, en termes nominals hauria perdut per l’augment de la tributació.
Aquest fenomen, però, no és el mateix per a totes les persones de la distribució salarial: les que guanyen per sota del mínim impositiu no es veuen afectades, mentre que a mesura que augmenta el salari, l’augment de la recaptació disminueix. Per exemple, per una persona amb un salari de 50.000 € el 2025, per la mateixa pujada salarial, augmenta el salari nominal en 1.400 € i la recaptació en un 4,37%, i per una persona amb un salari de 100.000 €, l’augment és de 2.800 € nominals i la recaptació creix en un 3,81%. La mateixa pujada salarial aconseguida pels sindicats beneficia més les rendes més altes a l’hora de lluitar contra els efectes de la inflació. Tots i totes mantenen el poder adquisitiu, però les rendes més baixes perden més en termes nominals per la pujada del tipus efectiu de l’IRPF.
Diversos economistes i partits polítics han proposat que es deflacti l’IRPF, és a dir, que s’ajustin els trams i les deduccions per la inflació. Algunes comunitats autònomes ja han deflactat els seus tipus autonòmics, però el govern es mostra contrari a fer-ho a nivell estatal. Deflactar l’IRPF pot ser regressiu, és a dir, si es deflacta més que la inflació, llavors es beneficia més a les rendes més altes, que veuen com s’allibera part del seu salari, que tributa en els trams més alts. En canvi, l’efecte en les rendes més baixes és més limitat, ja que ja es beneficiaven de reduccions i deduccions que limiten la seva quota. Deflactar l’IRPF per damunt de la inflació és una baixada encoberta d’impostos.
Si tenim en compte el còmput global de riquesa personal, no només els salaris, deflactar l’IRPF per damunt de la inflació és encara més regressiu. Les rendes més altes acostumen a tenir altres fonts de riquesa que es veuen menys afectades per la inflació, ja que els impostos que les graven no tenen trams. Per tant, quan augmenta aquesta riquesa en valor nominal, el tipus impositiu continua sent el mateix que abans. A més, acostumen a invertir la seva riquesa en actius que es revaloren amb la inflació. En canvi, per les persones amb rendes baixes, el salari acostuma a ser l’única o majoritària font de riquesa, de manera que deflactar l’IRPF té un efecte protector limitat i menor davant la inflació que per a rendes més altes.
En períodes d’inflació continuada, els i les treballadores acaben pagant més IRPF pel mateix poder adquisitiu. A més, una part del que puguin guanyar amb pujades salarials per contrarestar la inflació es perd perquè els salaris nominals, ara més alts, tributen més. Tradicionalment, la dreta econòmica ha demanat deflactar l’IRPF, però aquesta mesura pot ser regressiva, sobretot si no va acompanyada d’altres polítiques que permetin mantenir el poder adquisitiu dels i les treballadores, sobretot de rendes baixes i mitjanes. D’una altra banda, deflactar l’IRPF suposa reduir la recaptació pública i, si aquesta mesura no s’acompanya d’altres que augmentin la pressió fiscal sobre aquelles persones o institucions que surten guanyant amb la inflació, es podria posar en perill l’equilibri fiscal de les arques públiques.