A hores d’ara, si ens remuntem fins al quinquenni prodigiós de mobilitzacions permanents que s’inicià, convencionalment, amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i es clogué el mes d’octubre de 2017, amb el referèndum i la frustrada declaració d’independència, és possible que el conjunt comenci a semblar-nos un xic caducat. Per què s’ha esdevingut, caldria demanar-se, que unes magnífiques mostres de revolta cívica, sense parió en el món occidental, s’hagin esvaït en un no res amagades per una espessa boira d’oblit? Les respostes, sense dubte, serien múltiples. El cas és que tot és tan recent en termes històrics, tot ha passat fa tan poc temps, que costa força assimilar que ja fa part del passat. I encara costa més acceptar que els extraordinaris esforços individuals i col·lectius desplegats aleshores varen ser debades. Debades? No ben bé. El futur, amb més espai per recórrer, traurà i donarà raons.

Sigui com vulgui, si hem de cercar els motius del desencís, cada nou dia ens du un fet noticiable que exemplifica l’avidesa dels recurrents guanyadors de la contesa Catalunya/Espanya per normalitzar —aquesta és la paraula totèmica— el país. Es tracta, al cap i a la fi, que els afanys nacionals catalans quedin tancats dins la cleda institucional i mediàtica de l’univers espanyol. Catalunya mostrada a Espanya i al món, per les mateixes institucions catalanes, com una comunitat autònoma més i prou. Vet-ho aquí. Qualsevol excusa és bona i qualsevol moviment serveix. Ve a ser com una mena d’obsessió, com un programa de govern en si mateix. Bé es reten honors al monarca repressor i s’assisteix disciplinadament a la desfilada militar de la Hispanitat; bé es fan proclames entusiastes d’espanyolitat en qualsevol circumstància i per les causes més banals —l’oportunitat sempre s’acaba trobant—; bé, com dijous de la darrera setmana, la normalització arriba a congraciar-se amb el poder judicial, el mateix protagonista principal de la repressió desfermada en contra de l’independentisme a casa nostra i que, ara, es nega a aplicar l’amnistia als represaliats. El missatge fou i és diàfan: vostès, jutges, feren allò que tocava fer, i els esgarriats foren els díscols independentistes (i disculpin, ses senyories, la ingratitud dels ciutadans i les molèsties causades).

[Quan es parla de la síndrome del poble colonitzat, deu voler dir justament això. Agenollar-se humilment davant de l’opressor que t’ha conquerit i t’oprimeix i imprecar-li perdó. Deu ser això].

Valguin aquests antecedents per relacionar-los amb l’anunciada crisi, orgànica i funcional, del Consell per la República, que hom diria que sembla encaminar-se lentament, almenys amb el format actual, vers l’extinció. O potser no. Vegem. Si es vol la independència, encara que sigui a llarg termini —ves quin remei!—, si es vol realment la independència i no una altra cosa diferent, és del tot imprescindible tenir les eines adients per tractar d’aconseguir-la. I una d’aquestes eines hauria de ser el control, per part de l’independentisme, d’un ens, es digui com es vulgui dir, constituït i domiciliat fora de les fronteres d’Espanya sota l’empara d’una legislació estrangera (protectora). L’actual Consell per la República nasqué, en els primers moments de l’exili, amb aquesta finalitat de servir per institucionalitzar un òrgan que aixoplugués les activitats independentistes sense la por de caure sota les urpes de la repressió espanyola. Però les reticències, o directament el boicot, dels que sempre, des de l’interior de l’independentisme, tenien i tenen present el lideratge del president Puigdemont com el gran adversari a combatre, impedí que l’invent fruités amb la convicció i l’esperit que nasqué.

Es tractava, aleshores, de palesar l’independentisme a l’exterior, talment una acció diplomàtica permanent impulsada i sostinguda per la persecució policial i judicial. Es tractava que l’exili tingués una cara visible, ben identificable, proveïda del suport personal i econòmic d’un ampli univers de catalans, univers que s’esperava que es comptés per centenars de milers. En definitiva, es volia donar continuïtat al mes d’octubre de 2017, abrogat per l’article 155, i garantir que la futura proclamació d’independència fos efectiva. Paral·lelament, es pretenia difondre arreu la justesa de la causa catalana i —aspecte central— disposar de finançament, gràcies a la contribució gairebé impositiva dels adherents que, cal insistir-hi, es confiava que fossin molt nombrosos. En efecte, era indispensable tenir diners a resguard de la intervenció espanyola, fons que havien de servir per cobrir les necessitats immediates, però també i sobretot les necessitats de l’esdevenidor. El projecte era necessari, ambiciós i intel·ligent, però, com acostuma a passar, els personalismes, les reserves mentals, les visions partidistes a curt termini i, destacadament, la recurrent manca d’unitat, empetitiren la idea i, al cap i a la fi, la seva concreció material.

Set anys més tard, l’independentisme fa una certa estona que ha entrat en una dimensió que no se sap ben bé quina és i a on porta. En aquesta dimensió desconeguda, el parany de la falsa normalitat promou la tendència a deixar de banda, com més aviat millor, el passat, i a construir un present anodí i sense il·lusions col·lectives. Això sí, amb promeses de millora de l’economia, de les infraestructures, dels serveis públics i de tot plegat (en acabar, comptarem). Mentrestant, amb aquest panorama, què cal fer amb el Consell per la República? Deixar-lo en hibernació? Rehabilitar-lo amb nous impulsos? Ves a saber! Almenys —almenys!— que perduri i s’escampi la idea que l’independentisme, en conjunt, necessita articular-se orgànicament, amb el format que més convingui, però amb una estructura sòlida i econòmicament ben dotada, també a l’estranger.