Us prometo que ho he intentat. M'he esperat per poder veure tots els capítols d'una tirada. He lluitat contra la meva somnolència. Creient cegament amb els companys de feina que comentaven la jugada cada setmana mentre els hi suplicava que no fessin cap espòiler. I ni així he aconseguit acabar Tor. Potser perquè ja m'havia llegit el llibre o per una qüestió d'expectatives. També passa que la història s'allarga com un xiclet o que ja se sap el final. Incert, amb més dubtes que altra cosa. Amb una colla de personatges esperpèntics, però poca cosa més. Potser, o sobretot, perquè qualsevol comparació amb Crims et porta inevitablement a la frustració.
Em declaro seguidora fidel del gènere true crime. Del crim real i també del de ficció. Dona'm una sèrie amb un parell de morts i una mica de misteri i la devoro en un no res. No és morbo, o això vull pensar. M'atreu la part fosca de la vida. On conviuen la maldat i la bogeria. On la mort arriba quan menys t'ho esperes. On fins i tot la mala sort o un mal cop et poden convertir en un assassí.
Increïbles les històries que hi ha al darrere d'aquell veí que era bona persona i que deia bon dia quan te'l creuaves al replà. Del que tenia la mirada bruta i el que ja se sabia que algun dia la faria grossa. Els mòbils. La baralla fortuïta, el pis i les joies. L'herència i el crim sentimental. Tot allò que et porta a pensar que ets una persona normal, que a tu mai et passarà i que la mort, en tots els seus sentits, és a només una cantonada.
En l'intent de posar llum a la foscor, Carles Porta i el seu equip han donat amb la tecla. L'audiència estima el format. Jugant amb la subtilesa i en allò de situar al centre la víctima i el seu entorn. Donant confiança a la família i respectant el silenci. Ni tothom es vol exposar mediàticament ni qualsevol està disposat a remoure el passat. El dol és propi i cadascú el passa com pot.
La súplica de la mare del petit Gabriel, el nen d'Almeria assassinat per la parella del seu pare, és el clar exemple que no s'hi val a tot. Ni a donar la veu a la condemnada pel crim ni a tornar a posar el tema a debat públic quan és una pàgina que la família encara no ha tancat. Límits que haurien d'estar establerts, que no s'haurien de sobrepassar mai i que ens recorden que del denigrant espectacle televisiu que es va fer amb les nenes d'Alcàsser ja no se'n recorda ningú.
Ens fascina que l'assassí sigui el veí o el conegut de. El que passejava el gos a la placeta o el tipus estrany que et trobaves al supermercat. Que sigui pròxim ens atrapa. Prou proper perquè vulguem saber-ne més, però prou llunyà perquè no ens esquitxi. Olorar sang, però amb el nas tapat. És com l'humor. Riure dels altres mentre no se'n fotin de nosaltres. Que no és el mateix riure amb mi que riure de mi. Com tampoc ho és furgar en la ferida dels altres i no voler prendre mal. A la televisió, la proximitat ven molt. Però anem amb compte. Amb els menors, amb els que prefereixen guardar silenci. La nostra curiositat no té límits, però els programes del gènere se n'han d'autoimposar. Perquè la realitat i la mort, de vegades, sí que han d'entendre de sensibilitats.