De tant que et vull...

Li agrada agradar. Que li diguin que és guapo o llest. No, millor, les dues coses. Vaja, que no n’hi ha cap altre com ell. I que amb ell va començar tot. El millor sexe, els riures sense parar, les tardes de sofà i els sopars romàntics. O sigui, que abans d’ell, tu no eres ningú. Ell, el que necessita l’admiració dels altres. Fora de casa, en seguretat no el guanya ningú. És indestructible, imparable. L’ànima de la festa, amics dels seus amics, la millor parella i el millor pare. Encantador. Ell, que es pensa millor que tu, que es mira 10 cops al mirall abans de sortir de casa. Fent aquelles cares tan estranyes, com si busqués agradar-se a si mateix. Ell, que quan torna i tanca la porta és un altre. Mentre pensa que sense ell tu no aniries enlloc, ell fa temps que va perdre el rumb. 

Parlo d’ell i dels altres. Dels d’abans i dels d’ara. Dels homes que necessiten trepitjar la dona per poder continuar escalant. Els que alcen la veu per fer-se sentir, que no escoltar. Els que humilien i falten el respecte. Els que només treuen la mala hòstia de portes endins. Quan ningú més els veu. Quan es pensen que ets seva, que ets propietat privada. Que assumeixen el rol d’home de la casa. Els comptes bancaris, el cotxe bo i el comandament de la tele. La gestió dels fills quan els hi sobra temps. Potser ja no cobra més que tu, ni té més amics. Però mana, controla. Ni fa ni deixa fer. Mentre repeteix que t’estima, només sap fer que estimar-se a ell mateix. Quan tot canvia, hi ha comportaments tòxics que no canvien mai.

Querer, la nova sèrie de Movistar+. De les que et deixen mal cos. T’incomoden. Et fan pensar i tremolar. Et generen preguntes. Què faria si em passés a mi? I si li ha passat a algú a qui estimo? I si m’ha passat a mi i no ho vaig saber detectar? Les pors, el monstre. Els fantasmes del passat i el pas endavant que decideixes fer ara. No em tornarà a passar. És l’última oportunitat que et dono. Fer i desfer la maleta. Què diran els fills? Em quedaré sense amics. Començar de zero. Buscar feina i esperar almoina de qui t’ha estat amargant la vida. Els que t’animen a fer el pas i els que no et tornen a mirar a la cara. Valenta tu, i covards ells. Qui guanya i qui perd? I si estimar era una altra cosa?

A les meves enyorades terres, quan li diem a algú que l’estimem, fem servir el verb voler. I una frase que vindria a resumir tot el que he explicat fins ara: de tant que et vull, et trec un ull. Te vull. Em vols? Sembla possessiu, potser més que estimar. Que és com més irracional i sense esperar res a canvi. Però per a mi, dir-li a algú que el vull és preciós i sincer. No el vull per a mi. El vull al meu costat. Vull que em vulgui bé. Sense esquerdes i amb generositat. Qui més et vol no et farà plorar. Ni et passarà per sobre. Entendrà els nos i et voldrà tal com ets. Sembla idíl·lic, però no ho és. Digueu-li estimar o voler. Com us surti de dintre. Però a mi, si em vols, fes-me bé.