El conseller i ara diputat Lluís Puig, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, i el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, presentaven en aquesta darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada un nou manifest que crida els parlants a no dimitir de la llengua. Fuster que torna. I n’hi ha molts, de Joan Fuster, certament, però la llengua els lliga tots. Ja va escriure a Ara o mai que, ja llavors, hi havia dos fenòmens nous per a la situació del català i dos que no havien fet més que accentuar-se, però ja apuntats d’anys llargs. Els primers, la revolució informàtica (i les xarxes socials, hi afegim avui) i l’allau migratòria, que hem d’integrar en la nostra llengua d’ús preferent. I només en la nostra, no en la que ens és hegemònica. Si ho anem fent, d’integrar-los en espanyol, ¿per què, llavors, els laments per la minorització creixent i imparable?
Dels dos segons, de fenòmens, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant; l’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant.
Com és possible que malgrat l’alerta creixent, i el Pacte per la Llengua, avui encara els mitjans de la Corporació Catalana, que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, que haurien de ser model de llengua i d’actitud lingüística, continuïn passant-se a l’espanyol quan l’interlocutor no parla català? I la traducció? Som només una cultura de plany i gemec. I de l’ensenyament, què? Catedràtics de llengua i de literatura escandalitzats del nivell de competència amb què els estudiants arriben a la universitat. I horroritzats de com, molts, hi arriben matriculats a Filologia Catalana.
Un exemple d’una escola de Weimar de dues estudiants adolescents de mare sueca i de pare català ja nascudes, totes dues, a Alemanya: des de l’escola els van dir que estaria bé que es quedessin un parell de dies a la setmana, en acabar les classes, per perfeccionar l’accent. L’accent! Igual que nosaltres, exactament igual, que de la llengua en parlem, però no la parlem. Per als nostres adolescents, per exemple, el català ha esdevingut una llengua ocasional reservada, potser només, per a certes funcions.
La pilota del redreçament lingüístic és en camp propi. Si ens mantenim ferms en crear i tenir consciència lingüística guanyarem competència tant en autòctons com en immigrants. Si no persistim en la consciència lingüística ens pot passar el que deia Fuster el 1981: “La insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda, atès que, a banda d’altres interferències, els mateixos catalans també en tenen molta, d’aquesta culpa, i que no és ara cosa d’esperar que la llengua ens la defensi el Ministerio de Educación, raó per la qual, si no són els catalans els qui posen el coll en la seva pròpia causa, no serà lícit parlar de genocidi, ans al contrari, més aviat caldrà parlar de suïcidi col·lectiu”.
Ara que després d’un nou Pacte, tenim la Declaració de Prada i Francesc-Xavier Vila de conseller de Política Lingüística, posem-hi el coll per revertir el precari present de la situació de la llengua, i per evitar-ne un problemàtic futur. I deixem-nos, sobretot, de pal·liatius, que només són subterfugis amb efectes passatgers, per anar tirant. La Declaració de Prada, com Joan Fuster, demana còmplices que prediquin amb l’exemple: ús, amb tothom tothora. Que vol dir sempre.