De vegades els articles es fan gairebé sols, que no ho sàpiga l’editor d’aquest diari. Vas amb una idea que et passeja pel cap i, de sobte, ja veus que has encertat, ‘només’ cal posar-ho al paper. Estàs convençut. Com quan t’enamores, però tenint raó. Avui soc esmorzant a Madrid, tothom trafegat, mil peticions de cafès diferents, gent que té temps de fer una torrada, d’altres que s’enduen un entrepà. I enmig de la simfonia de tasses, culleretes i “marchando”, apareix una senyora, morena, mitja melena, amb vestit d’estiu però una jaqueteta per guardar-se dels imprevistos, i que quan emboca l’esmorzar s’atura i treu de la bossa una sola cosa: un guant blanc. Se l’enfunda a la mà dreta. I llavors, només llavors, inicia el protocol del desdejuni. Tot això mentre devoro pa i pernil amb una mà i amb l’altra llegeixo el diari al mòbil, com un ximpanzè 4.0, i no me’n sé avenir. Com et pots imaginar és massa bo perquè m’ho inventi. El que em dona voltes és com cadascú enfoquem la solitud, o soledat si vols. Amb els temps, experiència en diran, tots ens anem carregant de manies, fem les coses a la nostra i això sovint encara et fa més tancat o, com a mínim, menys obert a la interrelació humana. I, ben pensat, esmorzar amb un guant potser no és tan estrany.
El que sobta (i sembla que molesta) és com afrontem la solitud cadascú. Hi ha qui ho viu com una autèntica maledicció. Aquest cap de setmana he fet moltes hores de cotxe i podria dir que tres quartes parts de les cançons que he escoltat, que són d’amor i desamor per descomptat, atribueixen a la solitud una pàtina de desgràcia i fracàs personal fora mida. Qui té gana somia pa, em tornaràs a dir. Salto entre anècdotes. L’altre dia fent unes cerveses en una terrassa un conegut ens explica que ell farà com cada estiu vacances i un mes de ‘Rodríguez’. Tindrà la família al poble dels seus pares, ben lluny de Barcelona, i ell anirà i vindrà els cap de setmana perquè a l’agost feineja. Mentre els nens fan coses de nens entre gallines i basses d’aigua aquest jove veterà assegura que portarà molt malament estar sol. Que arribar a casa i no trobar ningú se li fa insuportable. Quan és la teva vida de (quasi) sempre et sorprèn que sorprengui. Aquest noi deia que no pot estar sol. Exagerava, està clar. No ho passa bé en aquelles quatre parets que comparteix amb qui estima i de sobte no hi són. Com un dol. No passa res per estar sol. Però sí que s’arrossega la foscor de la solitud. I sembla que fugim perseguits per la nostra soledat. Sol i maleït, una altra lletra escarlata i anem assenyalant.
I això no es diu perquè ens fa por i, per tant, no es pot dir. I com deia Jacques Derrida, “tot allò que no es pot dir no s’ha de callar, s’ha d’escriure”. Que em diràs que clar que s’ha d’escriure, però no es tracta només de dualitzar. Solitud sí o no. Quina mandra. Amb el fet d’estar sol hi ha el prejudici, i encara més amb les dones, que per resumir, no hi ha qui t’aguanti, que ets un amargat o que alguna cosa tindràs per amagar. Ben lluny aquesta manera de mirar algú de com ens ho deixava Maria Mercè Marçal amb allò de “perquè t’estimo, estimo les teves cicatrius”. I qui està sol tot sovint es dona per vençut i considera que ja ningú l’entendrà. Una nova manera d’evocar i trobar a faltar allò que mai ha passat. Gran llavor de l’ansietat futura. Hi ha a qui ja li va bé. Que valora la seva individualitat diguéssim i que ha arribat a l’estadi superior de saber que no li cal ningú per ser algú. D’altres viuen, com es diu en anglès ‘between jobs’, a l’atur però en recerca activa de nova feina. I tot està bé.
Cadascú surfeja com pot. Ens han fet creure que la vida són tres o quatre coses, un petit decàleg de titulars i filosofia de sucret de cafè. Ara llençaré la cita per la qual, per fi, se m’hauria de penalitzar en aquest diari. Deia Kant que “es mesura la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar”. Ja està, ja he citat al rellotge de Königsberg, ja em puc morir. Però és que és així. La solitud o la companyia no ve donada. Acaba sent, s’esdevé, t’hi trobes, diga-li com vulguis. Deixeu-nos estar sols.
Fa un any, aproximadament, vaig fer el que se’n diu una escapada a Budapest amb uns amics. Un cap de setmana, dues nits i una jornada de banys tocant el Danubi. Més enllà del cant a l’amistat i la magnificència de la capital imperial, em vaig quedar amb la meravellosa sensació de tenir encara una energia vital considerable, que em feia pensar que tot pagava la pena. No només pels meravellosos regals que m’ha ofert la vida i que, gràcies a Déu, espero gaudir anys i panys. No, perquè noto que l’energia em va desapareixent, la vital. Es transforma en qui sap què. Prefereixo no saber. Vull pensar que no és en agror. Crec que no. Recorda quan passeges i de sobte fas una respiració profunda, sense voler, com si l’inconscient et regalés una pausa de tu mateix. Aquí i això. Potser quan ets aquest tu mateix és quan deixes de ser tu. Tanta màscara ha enganyat tots els miralls i no sabem on és la piloteta. Trileros també de i en la solitud.
Quan vaig llegir ‘Solitud’ de Víctor Català a l’institut vaig entendre'n la meitat. No només pel fi simbolisme i per la voracitat de l’escalenca universal. No. Ni havia viscut ni havia gaudit l’estat d’estar sol. I malgrat estar tranquil i serè, per fi, amb la meva (i la teva) solitud el que et carrega és la suma de persones que són generoses amb tu. Res de mindfulness, faves comptades. L’energia no es destrueix, es transforma. La solitud no és gaire generosa, no ho ha de ser, tot i que jo crec que sí que ho és, perquè sempre vol mantenir-se i per fer-ho necessita tenir més miralls, més contraris.
De vegades, ben sovint, també entro en un bar com aquella senyora madrilenya i m’assec sol, entre veus i soroll, provo d’aïllar-me, i confesso que em passo minuts mirant fixe sense veure-hi. Després torno a mi, i bado, el que més i millor faig, imagino la vida i els problemes dels altres, xafarder com soc. No tinc cap guant, però sí que em penso amb relació als altres, a tu, i segueixo bufant sobre el cafè, que ja és gairebé fred, però a mi m’agrada així. Perquè és la meva mania. Ni millor ni pitjor, però deixeu-nos estar sols, encara que sigui una estona.