I que bé que s’ha acabat. Un dels grans moments de la teva carrera vital és quan renuncies a la grandiloqüència i la importància sobrevinguda. I, per contra, no entres en l’absurda modèstia o el bonisme malentès i carrincló. No. És quan saps que la vida no s’estima, sinó que pots adorar elements d’aquesta. No vull llençar eslògans per posar en tasses de cafè. Tornem-hi. Coses de la vida sí, la vida en si mateixa no. El tot i el conjunt. Fa por deixar de caminar i córrer una mica, que ja ho entenc. En una de les millors tornades de la música catalana contemporània Inspira recita: “I ara corre i trenca l'aire / que respires avui / i et fa viure el moment / com si fossin tots els instants / que la vida ens regala avui”. És això i és així. No pecaré ara d’optimista. Només faltaria. Escolteu ja Foc i brases, de les cançons que més fàcil et fan connectar amb el terra i el cel alhora, un curtcircuit essencial. Que em fa pensar en tu, sí, però sobretot em fa pensar en mi, tornant a les coses importants. Perquè és un petit moment en què em puc entendre. Quina alegria.
Ja deia Orwell que no es tracta potser de ser estimat, sinó més aviat de ser entès. Potser no cal tant, però em sembla que fa diana. L’amor autèntic -no crec que n’hi hagi cap altre- ha de venir per l’entesa, com a mínim de la voluntat, de voler-ho fer possible. Això que ara en diem escolta activa, no tant per si has fet la rentadora o si m’has portat allò que et vaig dir. Vull saber com estàs. No costa tant. I si costa, doncs fora noi. No es tracta d’obrir-te la porta i deixar-te passar, es tracta de ser capaç de donar sentit a la companyia. A la presencial i a l’essencial. Moltes bones idees fatals usen la companyonia, la camaraderia, com a element de base. La igualtat. No acostuma a sortir bé. Tu i jo no som ni serem mai iguals, gràcies a Déu. Som el foc d’ahir a la nit i les brases d’aquest matí, és clar. Sense horitzó, no vols viure. “És estèril una vida sense il·lusions, no existeix pau sense esperança”, assegura Albert Camus.
La veritat és als cafès. Els bars són els nostres temples. On les ànimes desfilen. On els sorolls de la màquina de cafè ens fan de recer i ens connecten amb el més transcendent. Malauradament, tan sols sabem omplir-nos les tasses de porcellana amb l’angoixa del futur que no acaba de passar mai. En una d’aquestes cafeteries de Barcelona, que porten números per títol, una mare i una filla. Tot sembla normal. Fins i tot els cafès amb llet, sense llet de cap animal, sobre la taula. Primers somriures. Posar l’abric a la cadira. T’agrada el mocador? És nou. Jo segueixo amb la meva, distret, demanant cafè amb gel, com si l’estiu no volgués marxar de mi. De sobte, cau una cadira. És la filla. Dempeus crida: “No sé per què m’esforço tant a explicar-te les coses!?”. Pren l’abric i el mocador nou. Marxa d’una revolada. Drama una mica desnatat, com el que estaven prenent.
L’inici d’Ana Karenina, de Tolstoi sí, és icònic i llança això que “totes les famílies felices s’assemblen unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seva manera”. I mentre la mare recull i paga, amb targeta si us plau, M’adono d’això, que no han sabut trencar l’aire, cadascuna per la seva banda, i mantenir aquesta companyonia. O no han pogut. Perquè no se sap. No és gens senzill. Renunciar i pactar sense haver-ho parlat. Acords tàcits i relacions de sobreentesos. L’amor comença per un mateix i no hi ha garanties ni refugis. Aquells cafès freds els devien recollir i llençar per l’aigüera. La mare va marxar avergonyida. La filla suposo que passat el volcà, devia trucar per demanar perdó. No se sap. Foc i brases sí, per tu i per mi. Per què no m’ho dius? Per por a la resposta o bé perquè t’acabin donant la raó. Decideix-te i no llencis la cadira. Estima. I això vol dir escoltar i renunciar. Si no, no juguis, i no molestis.