Els darrers anys han convertit Barcelona en la capital internacional del furt. Una sèrie de factors coincidents han contribuït a la desgràcia que la capital de Catalunya resulti extremadament atractiva per a petites bandes organitzades que amarguen la vida a propis i estranys. Arran de la concessió dels Jocs Olímpics, la ciutat que va dissenyar l’equip de Pasqual Maragall no va tenir en compte que el somni també tenia una cara amagada de malson. Més platja, més atracció, més aparador i més turistes demanaven més control policial. Però, en lloc de concretar-lo, l’Ajuntament va començar a reduir els efectius de la Guàrdia Urbana i a barallar-se amb la Generalitat per determinar qui corresponia la responsabilitat de l’increment delictiu: als Mossos o als municipals. Les costures que va deixar evidents el desplegament dels mateixos Mossos, la tolerància d’una part de l’esquerra que encara somiava Icàries, les insuficiències patològiques de l’administració de justícia espanyola, la diàspora d’expolicies del bloc de l’Est i d’exmilitars de les repúbliques dels Balcans... tot plegat ha convertit la ciutat de moda al món en un vesper local insuportable.

Els successius governs de l’Estat han anat aprovant reformes del codi penal que la majoria de les vegades han servit de ben poc. Endurir-lo no ha ajudat gaire a dissuadir les bandes organitzades i els petits delinqüents que han convertit tot l’any barceloní en el seu agost particular. La darrera modificació del codi penal del desembre passat considera com a agreujant important el fet d’operar integrant una banda que té com a fi delinquir o cometre faltes sistemàticament. Això dóna menys marge a aquests individus i ha permès alguna batuda important dels Mossos d’Esquadra en els darrers mesos. La gran pregunta que s’obre ara és si els centres penitenciaris catalans podran encabir les noves remeses d’interns que els arribaran com a conseqüència d’aquesta nova política sense rebentar. O si el govern de l’Estat actuarà amb coherència a l’hora d’expatriar la petita delinqüència amb denominació d’origen externa.

Però, sigui com sigui, cal fer alguna cosa més. L’arribada a l’Ajuntament de Barcelona de l’equip de Xavier Trias ha servir per lligar nous acords amb la Generalitat, coordinar el treball de tots els cossos policials i, sobretot, augmentar la presència d’agents al carrer. Això, agradi o no, vol dir dissuasió. I evitar el paperot als conductors de metro, que havien de parar el comboi, sortir de la cabina i amenaçar ells personalment els grups de carteristes que ja es coneixen de memòria. Una mesura igualment encertada ha estat demanar als serveis de seguretat privada que treballen per al transports públics que siguin molt més efectius. La correcció política pot fer mala cara davant l’augment de la “repressió”. El sentit comú, tan incorrecte ell, per contra, se’n pot felicitar.