El dia que no hi sigui. El dia que no ho faci. El dia que et deixi. A partir d’aquell dia, no passarà absolutament res. El sentir-nos imprescindibles. I el pensar que els altres no podran viure sense nosaltres. La importància que ens donem per justificar cada decisió que prenem. Fent més del que volem i podem, alguns cops només per satisfer el propi ego. Qui ho farà tan bé com jo, ningú deixarà la meva empremta. Si soc la millor opció que tenen. I entre el vinga que tu pots i els copets a l’espatlla vas caminant cap al precipici, sense ser conscient que estàs a pocs metres d’una altra gran decepció. I que el buit que t’espera serà difícil de pair.
Pensant que ja em trucaran, que em trobaran a faltar, van passant les setmanes. Els missatges d’ànim dels primers dies van perdent intensitat. Vas fent recompte dels amics de veritat, dels que es van apropar a tu amb sinceritat i dels que només ho feien per interès. El silenci és esgarrifós i arriba el moment de gestionar el dol. De conviure amb la frustració que et genera adonar-te que no ets tan necessari, que qualsevol altre pot ocupar la teva vacant. Segur que a la llarga se n’adonaran. Aquell o aquells que van pensar que ja no era la seva primera opció, reconeixeran que es van equivocar. Algun dia… i algun dia ja pocs se’n recordaran de tu. I els records d’allò que vas fer només seran teus. O tant de bo no.
Perquè no tenim memòria. Anem justets de sentiments i som desagraïts de mena. El favor que vas fer i que mai et tornaran. El dia que ho vas deixar tot per algú que no estava disposat a renunciar a res. Les hores de més. Les nits sense dormir. Tots els esforços s’esvaeixen d’un dia per l’altre. Els que van prometre amor etern. Els mateixos que munten el gran drama quan els deixa la parella, i l'endemà es passegen agafats de la mà d’un altre. El treballador que s'hi ha deixat la pell, i que a les poques hores ja té algú ocupant la seva cadira. El polític que tenia l’agenda plena, al que tothom se li apropava per demanar-li el favor. Al que ara li sobren les hores mirant d’omplir-les amb coses que mai abans havia fet.
I a l’altre costat, els que estan esperant que caiguis per ocupar el teu lloc. Potser el primer que et va enviar el whatsapp de condol. O el que et va organitzar la gran festa de comiat. Aquella dita castellana, "A rey muerto, rey puesto", es fa realitat mentre et diuen que el temps tot ho cura. El temps, el que ha de passar perquè tot es posi a lloc. I el que ens serveix per veure que tot i que no hi ha ningú imprescindible, que potser passarem per la vida de molts com si res, sí que hi ha persones que deixen la seva ànima per on passen. Les empreses, les entitats o les relacions les fem les persones i cadascú de nosaltres deixem empremta a cada pas que fem. Temps al temps, que no sigui que en poc temps, t’acabin trobant a faltar.