Hem de ser responsables, justos, nets i sostenibles. Bons ciutadans i millors veïns. No llencis res a terra, sigues endreçat i polit. El cucurutxo per les burilles a la platja. La bosseta de plàstic per les caques de gos. El mocador de paper a la paperera. Quan la trobes. Si no és que està plena. Sigues exemplar. La teva petjada deixarà rastre. El que tu no facis ho pagaran els altres. Quin món vols deixar als teus fills? Total, si ningú més ho fa per què ho has de fer tu? Com és possible que la teva brossa no faci olor i la del costat no es pugui respirar… quines coses! I què malament ho fa el de sota. Vinga, tot barrejat. Tot al munt. Sense mirar res, les restes del sopar que es dissimulen entre les llaunes de refrescos i l’ampolla de vi amb el suro inclòs. Si cola, cola. Si puc, ja te l’he fotut. Si no ho veuen, això que m’he trobat.
Potser és que soc curteta. O també que des del principi no ens ho han posat gaire fàcil. Si el que pretenien era educar-nos en la gestió dels residus, potser no se n’han sortit del tot. Ai envàs, on vas? M’ho he de pensar dos cops, i sempre marxo amb la sensació d’haver-la cagat. Quin estrès, quina pressió. Em trobo davant dels contenidors i pel color mai l’encerto. Cada cop he de mirar i remirar els dibuixets i, així i tot, sempre porto allò que no apareix a cap manual d’instruccions. Potser només és lògica. O que mai hi he posat tot l’interès. Si teniu alguna tècnica, truc o mecanisme de memorització, s’accepten idees. La qüestió, no sentir-me idiota cada vegada que decideixo fer les coses bé.
Contenidors en superfície i contenidors soterrats, que igualment es veuen. Sigui com sigui, ocupats per sobre de les seves possibilitats. Bruts la majoria de dies i envoltats de restes de mobles, ossos de peluix i bicicletes o ferros, pràcticament sempre. Total, algú s’ho endurà. És la màgia de la nit. Que quan dormim hi ha persones que fan desaparèixer les nostres merdes. Llàstima que no siguin totes. I tampoc tot són contenidors. Des de fa uns anys, algunes comarques aposten pel porta a porta. La porta de l’edifici, clar. On tu has de deixar el cubell que toca, amb les restes que toca i el dia i hora que toca. Si marxes uns dies, t’ha passat el torn. Si te n’oblides, mala sort. Hauràs de conviure amb les closques de musclos un parell de dies més. Un sistema cada cop més perfeccionat per caçar els que ho fan malament. Implantats ja els sofisticats cubells amb xip, cadascú segueix fent el que li dona la gana.
Com que paguem, ja s’ho trobaran. La nit tot ho cura. Nosaltres hem de fer la feina, sense cap dubte. Però el mal ja està fet. Perquè a casa no reciclem. La nostra feina és classificar els envasos que ja s’han comercialitzat malament d’origen. Comprem producte ecològic que segueix protegit amb plàstic. Al que molts cops se li afegeix cartó imprès per acabar de complicar-ho més. La petjada ecològica està desdibuixada a l’inici de la cadena. La contaminació ens la serveixen en safata. I som nosaltres els que li posem ordre perquè grans empreses ho tornin a posar al mercat amb els beneficis econòmics corresponents. Responsables i sostenibles, sí clar. Però tots. I amb transparència. Envàs, que vull saber on vas.