La Cimera del Clima del 2023 està empeltada de la paròdia tràgica de "Don't look up", pel·lícula brodada per un activista de l'emergència climàtica, Leonardo Di Caprio. Perquè el que ens ha arribat les dues últimes setmanes de Dubai no és tan diferent del que projecta el film sarcàstic d'Adam McKay: un planeta despreocupat pel seu final, incapaç de prendre decisions pels equilibris polítics i els interessos econòmics, mentre es ridiculitzen les crides científiques del perill d'extinció de l'espècie humana. Salvant les distàncies amb la ficció, el guió de la COP28 i els seus protagonistes són un material cinematogràfic gens menyspreable.
Resulta impossible no detectar elements de paròdia tràgica en la suma d'elements que han marcat la cita climàtica: escollir Dubai com a seu per debatre les mesures per frenar l'escalfament global; triar com a president de la cimera el conseller delegat de la petroliera estatal d'Abu Dhabi i ministre d'Indústria del quart major exportador de petroli de l'OPEP; constatar que la presidència de la COP28 defensa les tesis del negacionisme climàtic i nega consensos científics; acreditar 2.456 lobbistes de la indústria fòssil, quatre vegades més que els presents a la COP27; i designar com a seu de la propera cimera un altre país - en aquest l'Azerbaidjan- productor de combustibles fòssils, tant de gas com de petroli, que tots els experts insten a eliminar per garantir la supervivència del planeta.
Amb decisions tan poc encaminades a combatre l'emergència climàtica era difícil pensar que l'acord que sortís de Dubai pogués passar per un compromís per a l'erradicació dels combustibles més contaminants, com perseguia el secretari general de l'ONU, António Guterres. I el document final, aigualit respecte a les exigències de dos terços dels països representats a la cimera, ha tornat a quedar-se a mig camí. Perquè el compromís amb una transició que deixi enrere els combustibles fòssils és sensiblement diferent del concepte d'"eliminació".
El document, de fet, ni tan sols cita el petroli i el gas, i admet implícitament que no s'està complint l'Acord de París, referència per frenar l'escalada de la temperatura del planeta. Tot plegat mentre les evidències científiques de l'acceleració de l'escalfament global es consoliden, amb conseqüències evidents, també a casa nostra. A Dubai s'ha perdut una nova oportunitat, més cartes enviades a la foguera.
La sequera perllongada que viu Catalunya no pot deslligar-se de l'escenari de crisi climàtica global. Ara que ja s'anuncien plans d'emergència que entraran en vigor al gener -si la pluja abundant no ens sorprèn agradablement-, caldria incorporar en totes les conductes la concordança amb la realitat climàtica. Els ciutadans, amb un consum responsable dels recursos -com l'aigua-, i les administracions i els partits, amb propostes conseqüents amb el moment present. Ni el Govern pot enviar missatges vacil·lants -com en l'ús de dutxes de recintes esportius- ni pot desplegar un discurs verd mentre diu que complirà acords pressupostaris com el del Hard Rock. A l'oposició, començant pel PSC, caldria exigir-li la mateixa coherència, perquè és poc creïble posar-se les mans al cap per la gestió de la sequera i avalar projectes de discutible sostenibilitat. A tot arreu ressona el "Don't look up".
Resulta impossible no detectar elements de paròdia tràgica en la suma d'elements que han marcat la cita climàtica: escollir Dubai com a seu per debatre les mesures per frenar l'escalfament global; triar com a president de la cimera el conseller delegat de la petroliera estatal d'Abu Dhabi i ministre d'Indústria del quart major exportador de petroli de l'OPEP; constatar que la presidència de la COP28 defensa les tesis del negacionisme climàtic i nega consensos científics; acreditar 2.456 lobbistes de la indústria fòssil, quatre vegades més que els presents a la COP27; i designar com a seu de la propera cimera un altre país - en aquest l'Azerbaidjan- productor de combustibles fòssils, tant de gas com de petroli, que tots els experts insten a eliminar per garantir la supervivència del planeta.
Amb decisions tan poc encaminades a combatre l'emergència climàtica era difícil pensar que l'acord que sortís de Dubai pogués passar per un compromís per a l'erradicació dels combustibles més contaminants, com perseguia el secretari general de l'ONU, António Guterres. I el document final, aigualit respecte a les exigències de dos terços dels països representats a la cimera, ha tornat a quedar-se a mig camí. Perquè el compromís amb una transició que deixi enrere els combustibles fòssils és sensiblement diferent del concepte d'"eliminació".
El document, de fet, ni tan sols cita el petroli i el gas, i admet implícitament que no s'està complint l'Acord de París, referència per frenar l'escalada de la temperatura del planeta. Tot plegat mentre les evidències científiques de l'acceleració de l'escalfament global es consoliden, amb conseqüències evidents, també a casa nostra. A Dubai s'ha perdut una nova oportunitat, més cartes enviades a la foguera.
La sequera perllongada que viu Catalunya no pot deslligar-se de l'escenari de crisi climàtica global. Ara que ja s'anuncien plans d'emergència que entraran en vigor al gener -si la pluja abundant no ens sorprèn agradablement-, caldria incorporar en totes les conductes la concordança amb la realitat climàtica. Els ciutadans, amb un consum responsable dels recursos -com l'aigua-, i les administracions i els partits, amb propostes conseqüents amb el moment present. Ni el Govern pot enviar missatges vacil·lants -com en l'ús de dutxes de recintes esportius- ni pot desplegar un discurs verd mentre diu que complirà acords pressupostaris com el del Hard Rock. A l'oposició, començant pel PSC, caldria exigir-li la mateixa coherència, perquè és poc creïble posar-se les mans al cap per la gestió de la sequera i avalar projectes de discutible sostenibilitat. A tot arreu ressona el "Don't look up".