El 15M es va aixecar contra José Luis Rodríguez Zapatero. Potser convé tenir-ho present quan vivim un moment on des de diferents sectors s’impulsa la defensa de l’expresident del govern espanyol (2004-2011) i sembla que els projectes polítics sorgits d’aquelles mobilitzacions hagin de practicar aquesta mateixa defensa. Si veritablement ens creiem la presumpció d’innocència, i la practiquem buscant crear democràcia, no caldria defensar res.

Només caldria promoure el procés d’investigació, judicial, per aclarir els fets i jutjar-los si és necessari. Però com que la presumpció d’innocència està lluny de ser respectada, especialment per determinats mitjans i partits, la situació sembla portar a un altre escenari. Un escenari on hi ha qui no només no accepta la presumpció d’innocència, sinó que practica el lawfare com a mecanisme per acabar amb qui considera enemics polítics. La complexitat i la dificultat no és petita. 

El 15M es va aixecar contra Zapatero, però no només. Es va aixecar contra els poders existents, també contra el PP, contra el poder polític, econòmic, mediàtic... I quan, quatre anys després, projectes polítics sorgits o vinculats a aquella mobilització van arribar a les institucions es van trobar amb la necessitat d’establir acords amb els partits que tant havien criticat. És la paradoxa de la mobilització social que busca canvis institucionals: la mobilització social viu al carrer, a la política no institucional, i necessita del palau, de la política institucional, per fer les modificacions legals que permetin avançar en els canvis que vol aconseguir. 

Com resoldre aquesta paradoxa? Una manera de resoldre-la passaria per no arribar a aquests acords, entrar a les institucions i no fer cap pacte amb qui t’has enfrontat, cap pacte que et porti a assumir allò que no volies assumir. Aquesta opció limita la capacitat d’incidència institucional, significa confiar en la capacitat d’influir des de la paraula i els mateixos fets i abandonar els acords que permeten guanyar votacions a les institucions per desenvolupar polítiques públiques. Aquesta opció limita a esperar una majoria absoluta que prendre decisions sense negociar i acordar. 

Una altra via per resoldre aquesta paradoxa passa per assumir la negociació, l’acord, amb qui t’has enfrontat en la mobilització al carrer. Però la qüestió serà com es desenvolupa la negociació, el pacte. Com s’ha de negociar i acordar amb qui no ha fet allò que et porta a les institucions? Com negociar i acordar amb qui, fins i tot ha estat en contra, de les teves propostes? Convindria pensar que si s’arriba a aquest escenari és perquè s’ha aconseguit convèncer a una part significativa de la ciutadania que aquestes propostes són desitjables, tot i que la major part dels poder no les acceptin d’entrada. Per exemple, què fa possible que qui no estava fent canvis en les polítiques públiques d’habitatge ho comenci a fer?  Què fa que qui va fer front a la crisi econòmica amb austeritat el 2010 (govern Zapatero), 10 anys després, a la vinculada a la pandèmia de la Covid ho faci amb polítiques socials de protecció (govern de coalició PSOE-Unidas Podemos?

Qui busqui transformar la societat fent possible una democràcia que considera que ara no és real, allò que deia el 15M, allò que avui poden dir diferents projectes polítics, no pot defensar la normalitat existent contra la qual van sorgir, contra la que pensen, contra la que actuen... Qui busqui crear democràcia haurà de defensar la presumpció d’innocència (que ha de tenir Rodríguez Zapatero), haurà d’enfrontar-se al lawfare, haurà de treballar molt i bé per distingir corrupció de lawfare, però també haurà de tenir ben present tot allò que avui no es pot defensar.

Els projectes polítics que busquin crear la democràcia que encara no és real, que busquin crear llibertats i igualtat, hauran de tenir ben present que defensar l’status quo significarà abandonar qui confia en el seu projecte per tal d’aconseguir els canvis desitjats. També significarà abandonar les noves generacions que busquen amb qui confiar políticament i que no entendran que s’hagi de defensar una societat que els genera malestars. Quan hi ha qui demana defensar la democràcia actual, què respondrem a qui li costa molt accedir a un habitatge, té feines precàries, no pot arribar a final de mes, no veu garantides les seves necessitats...? 

Les societats, en el present i en el passat, s’han transformat guanyant llibertats i igualtats a partir de canvis que primer van ser vistos com a impossibles, després com a ruptures i finalment es van consolidar amb l’acceptació de qui no va contribuir a promoure’ls.  Avui, qui vol continuar transformant aquesta societat seguint el camí de les llibertats i les igualtats ha d’exigir allò que sembla impossible o es veu com una ruptura. Les altres opcions signifiquen consolidar, encara més, les desigualtats i la falta de llibertats existents. Fins i tot, determinats projectes polítics que ja trobem a les institucions poden significar una reducció de les llibertats i les igualtats aconseguides gràcies a mobilitzacions anteriors.