Tots tenim referents. En serem més o menys conscients, però els referents són la base del desenvolupament de la personalitat. Els pares, els professors, els amics. Aprenem els seus gestos i costums, construïm la nostra gestió emocional a partir de la seva, i decidim “què volem ser de grans” emmirallant-nos en algú. Algú a qui potser ni recordem.
Jo sempre he tingut referents clars: els meus pares. Per bé i per malament he tingut la sort de tenir una mare viatjada, amb històries apassionants de joventut i he tingut la sort de tenir un pare amb vocació d’aprendre. I tot i que a vegades em trobo preguntant-me a mi mateixa si el que em dic que són els meus somnis, són realment meus o són els seus, estic orgullosa d’haver construït un ideal de vida de petita, gràcies a les seves històries, fites, desitjos i fracassos (tal com els entenem).
Però només vaig poder entendre que el que veia com a somnis podien ser veritat quan van començar a aparèixer referents negres a la televisió. I van prendre força quan em vaig trobar envoltada de persones com jo, que amb les seves idees i interessos caminaven juntes cap a la lluita per un món on les persones de pell fosca tinguessin les mateixes oportunitats que les de pell clara.
Als 18 anys vaig marxar a estudiar a Madrid. La carrera que vaig triar no era a Barcelona, i l’Estat té un sistema de beques per assegurar equitat en l’entrada a totes les línies de desenvolupament acadèmic i professional, visquis on visquis. Crec que el més emocionant va ser trobar un moviment antiracista madur, però incipient. Madur, perquè els que tocaven els 50 ens explicaven històries de quan es defensaven dels neofranquistes que ens sortien a “caçar”. I incipient perquè no hi havia prou persones conscients del seu propi dret a viure bé. Per sort, cada dia en som més.
Va ser gràcies a veure antropòlegs, historiadors, polítics, metges i dissenyadores negres, fetes a elles mateixes, lluitant contra una síndrome de l’impostor constant, i perseguint el seu desenvolupament amb determinació, que em vaig adonar que jo també podia fer-ho. Això em va donar la força per dedicar-me al treball sense descans per assolir les meves metes.
Crec que per a les persones blanques, tenir referents està bastant acceptat. Tot i que encara calgui fer campanyes per a dones en carreres científiques, la meva generació ja ha vist metgesses als ambulatoris. No vull menystenir la lluita que cal fer perquè les dones blanques ocupin tots els espais de la societat en igualtat, ni de bon tros! També m’afecta. Però m’agradaria fer conscients que les persones racialitzades ens veiem abocades a créixer amb referents de les parts més baixes de la societat. Podem ser, com a molt, esportistes.
Com podem creure que arribarem a fer un gran descobriment científic si els científics no blancs han estat amagats dels llibres d’història? I com afecta això al progrés humà en general? També al de les persones blanques...
L’altre dia explicava a un grup d’estudiants d’Erasmus que la decolonialitat era, en essència i deixant de banda teories i tecnicismes, la recerca de la pau i el progrés conjunt. De la pau, perquè la guerra i el conflicte són més presents en societats desiguals, on hi ha manca de recursos. I no perquè hagin de ser així, sinó precisament perquè hi ha manca de recursos, ja que en altres parts del món s’estan utilitzant sense pagar un preu just. I del progrés conjunt perquè, com va passar amb la colonització, les societats europees van fer un salt qualitatiu, no només per apoderar-se dels recursos dels altres i utilitzar-los per construir l’Europa que coneixem, sinó també per apoderar-se de tots els coneixements que tenien les societats del sud global i començar a utilitzar-los. A canvi, van empobrir les seves cultures, imposant una visió única sobre el món, la fe i d’ells mateixos. I els van convertir en esclaus, no només laborals, sinó també intel·lectuals.
Tornant al progrés humà: la manca de pau en un indret és manca de pau a tot el món. Perquè sempre hi ha perill d’escalada, i perquè de la pobresa i de la guerra neixen altres reptes. Reptes sempre comuns, tot i que ens quedin lluny. I la manca d’espai per a tots i totes ens deixa amb poca diversitat de pensament capaç de contribuir al desenvolupament científic i a la millora de les habilitats tècniques.
Que les persones no blanques tinguem referents, és a dir, persones que ocupin visiblement totes les esferes de la societat, hauria de ser un dret. Perquè és l’única manera de mantenir la roda de la competitivitat (sana) i de trobar una renovació constant per fer front als reptes que sorgeixen sense descans.
Que un nen o una nena es vegi a si mateix reflectit en les victòries d’una altra persona ens fa guanyar a tots i totes. Per això, és important que ens comprometem a donar més oportunitats a les persones diferents. Perquè si no confiem en elles és perquè mai hem vist ningú fer la tasca encomanada. Però que siguin els primers és garantia d’èxit, inclús si no ho aconsegueixen, perquè el simple fet que hi siguin assegura que hi haurà algú que seguirà les seves passes.
Jo sempre he tingut referents clars: els meus pares. Per bé i per malament he tingut la sort de tenir una mare viatjada, amb històries apassionants de joventut i he tingut la sort de tenir un pare amb vocació d’aprendre. I tot i que a vegades em trobo preguntant-me a mi mateixa si el que em dic que són els meus somnis, són realment meus o són els seus, estic orgullosa d’haver construït un ideal de vida de petita, gràcies a les seves històries, fites, desitjos i fracassos (tal com els entenem).
Però només vaig poder entendre que el que veia com a somnis podien ser veritat quan van començar a aparèixer referents negres a la televisió. I van prendre força quan em vaig trobar envoltada de persones com jo, que amb les seves idees i interessos caminaven juntes cap a la lluita per un món on les persones de pell fosca tinguessin les mateixes oportunitats que les de pell clara.
Als 18 anys vaig marxar a estudiar a Madrid. La carrera que vaig triar no era a Barcelona, i l’Estat té un sistema de beques per assegurar equitat en l’entrada a totes les línies de desenvolupament acadèmic i professional, visquis on visquis. Crec que el més emocionant va ser trobar un moviment antiracista madur, però incipient. Madur, perquè els que tocaven els 50 ens explicaven històries de quan es defensaven dels neofranquistes que ens sortien a “caçar”. I incipient perquè no hi havia prou persones conscients del seu propi dret a viure bé. Per sort, cada dia en som més.
Va ser gràcies a veure antropòlegs, historiadors, polítics, metges i dissenyadores negres, fetes a elles mateixes, lluitant contra una síndrome de l’impostor constant, i perseguint el seu desenvolupament amb determinació, que em vaig adonar que jo també podia fer-ho. Això em va donar la força per dedicar-me al treball sense descans per assolir les meves metes.
Crec que per a les persones blanques, tenir referents està bastant acceptat. Tot i que encara calgui fer campanyes per a dones en carreres científiques, la meva generació ja ha vist metgesses als ambulatoris. No vull menystenir la lluita que cal fer perquè les dones blanques ocupin tots els espais de la societat en igualtat, ni de bon tros! També m’afecta. Però m’agradaria fer conscients que les persones racialitzades ens veiem abocades a créixer amb referents de les parts més baixes de la societat. Podem ser, com a molt, esportistes.
Com podem creure que arribarem a fer un gran descobriment científic si els científics no blancs han estat amagats dels llibres d’història? I com afecta això al progrés humà en general? També al de les persones blanques...
L’altre dia explicava a un grup d’estudiants d’Erasmus que la decolonialitat era, en essència i deixant de banda teories i tecnicismes, la recerca de la pau i el progrés conjunt. De la pau, perquè la guerra i el conflicte són més presents en societats desiguals, on hi ha manca de recursos. I no perquè hagin de ser així, sinó precisament perquè hi ha manca de recursos, ja que en altres parts del món s’estan utilitzant sense pagar un preu just. I del progrés conjunt perquè, com va passar amb la colonització, les societats europees van fer un salt qualitatiu, no només per apoderar-se dels recursos dels altres i utilitzar-los per construir l’Europa que coneixem, sinó també per apoderar-se de tots els coneixements que tenien les societats del sud global i començar a utilitzar-los. A canvi, van empobrir les seves cultures, imposant una visió única sobre el món, la fe i d’ells mateixos. I els van convertir en esclaus, no només laborals, sinó també intel·lectuals.
Tornant al progrés humà: la manca de pau en un indret és manca de pau a tot el món. Perquè sempre hi ha perill d’escalada, i perquè de la pobresa i de la guerra neixen altres reptes. Reptes sempre comuns, tot i que ens quedin lluny. I la manca d’espai per a tots i totes ens deixa amb poca diversitat de pensament capaç de contribuir al desenvolupament científic i a la millora de les habilitats tècniques.
Que les persones no blanques tinguem referents, és a dir, persones que ocupin visiblement totes les esferes de la societat, hauria de ser un dret. Perquè és l’única manera de mantenir la roda de la competitivitat (sana) i de trobar una renovació constant per fer front als reptes que sorgeixen sense descans.
Que un nen o una nena es vegi a si mateix reflectit en les victòries d’una altra persona ens fa guanyar a tots i totes. Per això, és important que ens comprometem a donar més oportunitats a les persones diferents. Perquè si no confiem en elles és perquè mai hem vist ningú fer la tasca encomanada. Però que siguin els primers és garantia d’èxit, inclús si no ho aconsegueixen, perquè el simple fet que hi siguin assegura que hi haurà algú que seguirà les seves passes.