Fa fred. Aquests dies, fa rasqueta, eh. Se’ns entumeixen les mans, se’ns congestiona el nas, ens surt baf per la boca i els peus se’ns glacen. Per sort (sí, sort!), després arribem a casa i hi tenim la calefacció, i una dutxa calenta, i una sopa fumejant. És l’hivern, ves, res que no fos esperable i que no passi cada any.
No és cap sorpresa, doncs, que l’hivern també arribés als camps on subsisteixen les persones que busquen un refugi a Europa. Tothom sabia que allò no seria una bombolla, i que la calor de l’estiu seria substituïda pel fred hivernal. Tampoc no ha aparegut del no-res, aquesta gentada. Fa mesos que estan encallats entre fronteres i que els diversos governs els fan rodar com baldufes. Són aquelles joguines atrotinades que ningú no desitja, que són una molèstia, que arracones a l’armari més polsós de les golfes.
I malgrat saber-ho (no calien investigadors de prestigi ni serveis d’intel·ligència per esbrinar-ho i preveure-ho), milers i milers de refugiats, adults o mainada, tant se val, estan passant aquests dies sota zero i sota les lones de les tendes, coberts de neu i d’impotència, sense ni la possibilitat de fugir-ne. I ens venen al cap imatges d’Argelers, de Sarajevo, de tants altres casos en què les víctimes van rebre el mateix tracte. I som on érem. Morts de ràbia quan sabem les milionades d’euros destinades a la teòrica acollida que qui sap on van a parar. O morts de fàstic pels cabassos de diners dedicats a la seguretat frontera. I qui diu “seguretat” diu trampes per a rates. Ja ens entenem, oi?
Mentre tot això passa, mentre moren persones que podrien ser els nostres germans, els nostres fills, els nostres pares, els governs fan proclames grandiloqüents, cimeres faraòniques i tuits bensonants, i es neguen a fer el pas definitiu. Si no voleu que morin, si no voleu sentir vergonya d’inhumans, deixeu-vos de punyetes, obriu les fronteres i destineu esforços de veritat a salvar vides. Heu matat molta gent al Mediterrani i ara us convertiu en assassins a terra ferma! No, no és cap metàfora.
Amb tot aquest panorama, la campanya Casa nostra, casa vostra agafa més sentit que mai. Si els governs estan actuant com assassins, l’única solució és que la ciutadania empenyi fort i els faci comprometre’s i fixar la mirada cap allò que preferirien fer veure que no veuen.
Els partits polítics catalans s’hi estan posant bé, amb la campanya. Molt bé i tot, diria. I això em fa arrufar el nas, perquè no vam néixer ahir i ja sabem que hi ha herbes que es diuen marduix. No s’hi valdrà, a signar el manifest, fer-se la foto, penjar-se la medalla i tal dia farà un any. Cal convertir la gesticulació en fets. Si signen el manifest, ho han de fer fins a les últimes conseqüències. N’estem farts, de polítiques d’aparador, volem la botiga sencera! N'estem farts de teatre de pa sucat amb oli, perquè aquestes filferrades, aquesta burocràcia eterníssima per reubicar-los, aquest fred del dimoni, no són decorats. Són la re-a-li-tat.
Polítics, sapigueu que no us deixarem descansar, no us permetrem cap pausa, no entendrem cap dilació, no serem empàtics amb les vostres excuses, ni ens empassarem cap "no es pot". Perquè el fred no té paciència. I nosaltres, tampoc
No és cap sorpresa, doncs, que l’hivern també arribés als camps on subsisteixen les persones que busquen un refugi a Europa. Tothom sabia que allò no seria una bombolla, i que la calor de l’estiu seria substituïda pel fred hivernal. Tampoc no ha aparegut del no-res, aquesta gentada. Fa mesos que estan encallats entre fronteres i que els diversos governs els fan rodar com baldufes. Són aquelles joguines atrotinades que ningú no desitja, que són una molèstia, que arracones a l’armari més polsós de les golfes.
I malgrat saber-ho (no calien investigadors de prestigi ni serveis d’intel·ligència per esbrinar-ho i preveure-ho), milers i milers de refugiats, adults o mainada, tant se val, estan passant aquests dies sota zero i sota les lones de les tendes, coberts de neu i d’impotència, sense ni la possibilitat de fugir-ne. I ens venen al cap imatges d’Argelers, de Sarajevo, de tants altres casos en què les víctimes van rebre el mateix tracte. I som on érem. Morts de ràbia quan sabem les milionades d’euros destinades a la teòrica acollida que qui sap on van a parar. O morts de fàstic pels cabassos de diners dedicats a la seguretat frontera. I qui diu “seguretat” diu trampes per a rates. Ja ens entenem, oi?
Mentre tot això passa, mentre moren persones que podrien ser els nostres germans, els nostres fills, els nostres pares, els governs fan proclames grandiloqüents, cimeres faraòniques i tuits bensonants, i es neguen a fer el pas definitiu. Si no voleu que morin, si no voleu sentir vergonya d’inhumans, deixeu-vos de punyetes, obriu les fronteres i destineu esforços de veritat a salvar vides. Heu matat molta gent al Mediterrani i ara us convertiu en assassins a terra ferma! No, no és cap metàfora.
Amb tot aquest panorama, la campanya Casa nostra, casa vostra agafa més sentit que mai. Si els governs estan actuant com assassins, l’única solució és que la ciutadania empenyi fort i els faci comprometre’s i fixar la mirada cap allò que preferirien fer veure que no veuen.
Els partits polítics catalans s’hi estan posant bé, amb la campanya. Molt bé i tot, diria. I això em fa arrufar el nas, perquè no vam néixer ahir i ja sabem que hi ha herbes que es diuen marduix. No s’hi valdrà, a signar el manifest, fer-se la foto, penjar-se la medalla i tal dia farà un any. Cal convertir la gesticulació en fets. Si signen el manifest, ho han de fer fins a les últimes conseqüències. N’estem farts, de polítiques d’aparador, volem la botiga sencera! N'estem farts de teatre de pa sucat amb oli, perquè aquestes filferrades, aquesta burocràcia eterníssima per reubicar-los, aquest fred del dimoni, no són decorats. Són la re-a-li-tat.
Polítics, sapigueu que no us deixarem descansar, no us permetrem cap pausa, no entendrem cap dilació, no serem empàtics amb les vostres excuses, ni ens empassarem cap "no es pot". Perquè el fred no té paciència. I nosaltres, tampoc