El passat dijous 14 de desembre se celebrà el vintè aniversari del tripartit d’esquerres formalitzat en el Pacte del Tinell. El primer govern catalanista i d’esquerres des de la llunyana fi de la guerra civil. Les dues dècades transcorregudes ja ens proporcionen prou perspectiva temporal per a entendre la significació disruptiva que aquella proposta política. No em proposo fer un balanç, que demanaria un detall que depassa àmpliament l’objectiu d’aquesta col·laboració periodística, però si apuntar alguna tesi interpretativa.
 
La filosofia del Pacte del Tinell se sustentava sobre dues columnes: l’actualització del pacte entre Catalunya i Espanya i la recreació de les polítiques socials en un context de transformació accelerada. En contra del que sovint s’ha dit, totes dues lògiques estaven íntimament connectades. Sense més sobirania cultural, política i econòmica no era possible aplicar les polítiques radicalment inclusives que la complexitat de la societat catalana exigia en l’arrencada d’aquest segle XXI. I aquestes polítiques eren les que podien muscular la societat, la nació.
 
Sempre he dit que la crònica històrica serà molt més benvolent del que ho va ser la crònica periodística. El fet, però, és que aquell projecte catalanista i d’esquerres no va completar dues legislatures senceres. La crisi financera global del 2008 va erosionar les bases econòmiques d’unes polítiques no havien acabat de desenvolupar-se. Però la sentència del TC del 2010 va ser el cop de gràcia. L’estat va parlar de forma molt eloqüent, inequívoca: ni més sobirania cultural, ni més sobirania política, ni més sobirania econòmica. El cop de porta va ressonar amb força brutal.
 
I tot seguit, el llarg cicle de retallades socials aquí i a Madrid i el reforçament de les polítiques aznaristes de recentralització impulsades pels governs de Rajoy. Amb la resposta catalana: el 9-N, l’octubre del 17... I la reacció repressiva de l’Estat amb el preu de la presó i l’exili... Les sentències del 19... I així fins que es va fer evident que la crisi sistèmica del règim del 78 feia penosa la mateixa governació de l’Estat. Finalment, el mateix 2019 va ser possible l’obertura d’un escenari de diàleg i negociació que ha acabat fent possible el reconeixement del caràcter polític del conflicte i la legitimitat democràtica de les posicions independentistes.
 
Mentrestant, les transformacions econòmiques, demogràfiques, culturals i polítiques de la societat catalana encara s’han accelerat més. En vint anys, hem passat de la Catalunya del sis milions i mig d’habitants a la dels 8 milions. La Catalunya d’avui encara és més diversa que la de fa dues dècades, i més complexa... i més segregada. I aquesta és part de la realitat que ens mostra el darrer informe PISA. Més enllà d’algunes crítiques poc fonamentades o políticament interessades, l’informe PISA ens posa davant del mirall com a societat. I era necessari.

Sense entrar en consideracions sobre qüestions de models pedagògics, sí que voldria fer alguna consideració de caràcter general. En primer lloc, recordar que els resultats del 2015, van ser bons. De fet, en els 10 anys d'escolarització obligatòria prèvia (2004-2014) el sistema donava resultats per sobre de la mitjana espanyola i europea. El 2018 ja es situen al voltant de la mitjana espanyola, i el 2022 baixen per sota de la mitjana espanyola i europea. Ara bé, informes com el darrer de Save the Children), mostren que les notes dels estudiants amb renda més alta s’han mantingut. En realitat, no identifiquem el problema cridant l’atenció sobre la baixada de la nota mitjana; el problema real l’identifiquem quan posem el focus sobre l’augment de les diferències dintre del sistema. És a dir, sobre l’augment de la segregació.

Com és sabut, l’informe PISA reflecteix els 10 anys previs. Per això, el 2015 encara no estava afectat de ple pel cicle de retallades del 2011-2017, el 2018 va poder recollir l’impacte d’aquestes retallades a la secundària, i el del 2022 fotografia l’impacte de les retallades a primària i la covid a secundària. I encara no pot reflectir l’impacte dels increments pressupostaris dels darrers dos anys.
 
Que agreuja la segregació en el cas català? A l’Estat espanyol Catalunya ocupa el quart lloc en PIB per capità... i els dotze en despesa pública per capità. En el camp de l’ensenyament aquest infrafinançament crònic només s’ha pogut pal·liar amb l’establiment de la doble xarxa entre concertada i pública. I la distància entre les prestacions i els resultats educatius entre de l’escola concertada i les escoles públiques dels barris populars no ha parat de créixer.
 
No ignoro que el debat ha d'incorporar moltes més variables, però PISA ens diu que cal apostar amb determinació i voluntat innovadora per l’escola pública. I aquesta aposta és només una part de l’ambiciós programa de polítiques socials que la societat catalana necessita amb urgència. Però aquestes polítiques socials en cap cas podran prendre forma acabada sense més sobirania cultural, política i econòmica.
 
Per això, vist amb perspectiva històrica ara ens trobem com fa 40 anys. I també com 20 anys enrere. Com fa 40, perquè necessitem un impuls nacional refundador (institucionalització democràtica, escola catalana, mitjans de comunicació, mossos...). I com fa 20, perquè necessitem una visió que integri plenament la reivindicació sobiranista amb els programes socials avançats.
 
Un cop reconeguda la naturalesa política del conflicte entre Catalunya i els poders d’Estat, la continuïtat del procés d’autodeterminació depèn de forma molt rellevant de l’impuls polític derivat d’aquesta visió integrada de l’eix nacional i l’eix social.