Ja fa una quarantena ben llarga d’anys que, amb T. Comas Andreu, vam preparar un llistat de paraules i expressions catalanes per comparar-les amb mots o frases sinònimes de l’única llengua que Espanya té com a idioma oficial del seu Estat. Els destinataris d’aquell llistat eren els nombrosos alumnes dels cursos de català per a adults, llavors que semblava que tothom (docents, personal sanitari, comerciants, ciutadans en general) estava convençut que el català no sols havia de ser útil, sinó també necessari. La llista de mots començà a circular ça i lla, però sense esmentar-ne mai la procedència, ni indicar-ne l’autoria. Per això crec que, ara, pot ser interès de recuperar alguns d’aquells exemples, vist com la substitució lingüística del català comporta, sovint, l’adopció de paraules i expressions foranies, sovint “catalanitzant-les”.
Un idioma no sols és una eina de comunicació i una expressió de cultura, sinó que representa també una visió del món, diferent de les altres visions que expressen els altres idiomes. Un país amb una tradició industrial tan important com el nostre, sobretot en el sector de la indústria tèxtil, no és estrany que disposi en la llengua habitual de frases fetes que hi estan lligades. Per exemple, “tenir mala peça al teler”, “filar prim” o “embolicar la troca”. En contraposició, un país on la tauromàquia té un pes tan destacat, fins al punt que als que maten els animals a la plaça se’ls anomena “maestro”, les expressions taurines són d’allò més corrents: “lidiar”, “cambio de tercio”, “echar un capote” o “entrar al trapo”.
Quan truquen a la porta, nosaltres responem “vinc”, allà on ells contesten “voy”. Ells diuen ‘perro viejo’ i ‘mosquita muerta’ allà on nosaltres diem: “gat vell” i “gata maula”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, aquí. De la dona de Sant Josep destaquen que sigui “virgen” i nosaltres que sigui “mare (de Déu)”. Aquí hem pagat sempre la “contribució”, que ve de “contribuir”, i allà els “impuestos”, que ve d’”imponer”. Els ous que no són blancs, aquí són “rossos” i allà “morenos”, colors que s’oposen parlant dels cabells de les persones. El que per a nosaltres és un “celobert”, per a ells és un “patio de luces”. I mentre els mancats de vergonya són uns ‘sinvergüenzas’, que no en tenen gens, doncs, els corresponents catalans són, malgrat tot, només uns ‘pocavergonyes’.
Allà celebren cada any les “navidades”, en plural, mentre que aquí amb un sol “Nadal” cada any ja fem. Igual com amb un “bon dia” i un “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples “buenos días’ i ‘buenas noches’ diaris. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera”’ quan nosaltres toquem “ferro”. I, dels genitals femenins, en un registre vulgar ells en diuen “almeja” i aquí “figa”, com els italians, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de color agradable i tacte fàcil.
També com en italià, celebrem que comenci un any, “cap d’any”/”capo d’anno” i no pas que s’acabi: “fin de año”. Igual que “cap de setmana” en contraposició a “fin de semana”. Del senyal acolorit a la pell que hi resta després d’un cop, en diem “blau” i ells “morado”, mentre que un “ojo morado” és un “ull de vellut”. Davant certs esdeveniments o situacions, a uns se’ns posa la “pell de gallina” i a altres “la carne de gallina”. I mentre allà van “en mangas de camisa” aquí anem “en cos de camisa”. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i aquí “ensinistrem”. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament en aspectes contraposats de la lateralitat, sobre la “diestra” (dreta) els uns, o sobre la “sinistra” (esquerra) els altres. I quan algú acompanya una parella d’enamorats per vigilar-los, és que “fa d’espelma” allà on altres “van de carabina”.
És ben curiós el punt de vista o l’ordre de les paraules, tan diferents en les dues llengües. Mentre nosaltres ens mirem el món “de cap a peus”, ells ho fan “de los pies a la cabeza”, just el contrari. I diem “carn i ungla” i “ratlla i creu”, on ells parlen d’”uña y carne” o bé “cruz y raya”. I fem “els ulls grossos” allà on ells fan “la vista gorda” i anomenem “arc de sant Martí” el seu “arco iris”. I tenim més tirada cap a “fer” (un passeig, un tomb, una abraçada, un petó, una classe, una conferència, etc) que no pas cap a “dar” (un paseo, un beso, una conferencia, etc).
Mentre “canviar de camisa” està molt mal vist, tant en política com en el món casteller, allà el que fan és “cambiar de chaqueta”. I alhora que en rebem “una de freda i una de calenta”, ells en reben “una de cal y otra de arena”. Com els anglòfons diuen “cheese” per fer-se una fotografia, fent sonar una “i” allargassada, nosaltres fem “Lluiiiiís” allà on ells amollen “patata”. I un “biquini”, a més d’una peça de bany, és un entrepà de formatge i pernil de pa anglès que allà anomenen “mixto” i “a quien le pique, que se rasque”, o sigui que “a qui no li agradi que s’hi posi fulles”. Així, doncs, “apaga y vámonos”, o sigui “l’últim que apagui el llum” i “hasta luego, Lucas”, és a dir, “adéu, Andreu!”. Hi tornarem...