S’acaba l’any i amb ell el centenari del naixement de Jordi Carbonell de Ballester, baró d’Escornalbou si hagués volgut fer-ne i pagar-ne els tràmits que per tradició familiar li corresponien. “Faci-me’l ben català!”, va dir la mare al pare Miquel d’Esplugues, el dia del bateig. I el caputxí va fer bé la seva feina. Nascut el dia de Sant Jordi, començà a militar, als 19 anys, al clandestí Front Universitari de Catalunya, dirigit per Josep Benet i Enric Casassas. Els problemes amb els estudiants falangistes i els policies franquistes se succeïen i Carbonell va ser “interrogat” per aquests, amb Pablo Porta al capdavant. Si la primera passió, el país, l’adquirí ja sent un infant, a l’altra hi entrà en contacte el 1944, encara no acabada la II Guerra Mundial: l’Institut d’Estudis Catalans, al qual sempre fou fidel i que defensà enfront de tota dificultat, crítica o menyspreu. Hi va ser secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica i professor als Estudis Universitaris Catalans, on en vaig ser alumne. S’incorporà al Grup Miramar, amb noms com Maurici Serrahima, Cirici Pellicer, Enric Pau Verrié, Joan Ainaud i Josep Benet. Carbonell n’esdevé secretari i, alhora, col·labora amb altres grups clandestins com Bandera de la República Catalana o Amics de la Poesia, en uns moments en què la simple assistència a sessions de lectura de poemes de Carner o Riba és tot un desafiament al franquisme.
Fugint d’aquell ambient asfixiant se’n va a Liverpool, com a lector de català, el 1950, on també anaren Joan Triadú o Joaquim Molas. Hi pogué conèixer personalitats com Carles Pi i Sunyer, J.M. Batista i Roca i els doctors Josep Trueta i Frederic Duran i Jordà, creador, el 1936 a Barcelona, del primer servei de transfusió de sang del món. Carbonell va arribar a Anglaterra com un demòcrata catalanista i en tornà convertit en una persona d’esquerres i independentista. Més d’un cop li vam sentir explicar l’anècdota de Mrs. Beaney, la seva dispesera, contrària als laboristes aleshores governants, que, cada vespre, descargolava la majoria de bombetes de la pensió, seguint les indicacions del primer ministre Clement Attlee, que havia batut W. Churchill a les eleccions posteriors a la guerra. “Però que no ens va dir que anava contra aquest govern, vostè? Com és que fa cas al primer ministre laborista?”, va ser requerida. “Contra el govern, sí. Contra el país, no”, respongué. I Carbonell no sols no va oblidar mai aquella contesta, sinó que d’aquell patriotisme democràtic, que tant trobem a faltar avui per aquests verals, en feu sempre norma de conducta.
De retorn al país, no hi hagué iniciativa política o cultural de resistència al franquisme on no figurés Carbonell: Comitè 11 de setembre, campanyes pels bisbes catalans, per l’abat Escarré, per la llengua a l’escola, per totes aquelles causes que mai no serien reprimides en un país civilitzat i culte com el que ell havia conegut a Liverpool. Primer director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-1971), aquesta responsabilitat li permet d’entrar en contacte amb noms com Joan Fuster, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Josep M. Llompart, Max Cahner o Ramon Bastardes, però també li comporta una detenció de 48 hores en ple estat d’excepció. Per primer cop, gràcies a la seva direcció, una obra tan essencial per a la cultura catalana com l’Enciclopèdia, estudia amb rigor els Països Catalans com a unitat d’anàlisi, presentats com una comunitat europea no sols cultural i lingüística, sinó també nacional. Amb Francesc Vallverdú i Xavier Folch, Carbonell redacta per a l’Assemblea de Catalunya, on fou una peça clau, el document Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català, mentre que, expulsat de la UAB, ha d’anar a treballar a la Universitat de Càller.
Persona culta i il·lustrada, és tot un intel·lectual, en el sentit que fa servir els seus coneixements per influir en l’opinió de la societat catalana, en conferències, articles i mítings. Mort el dictador, esdevé un veritable orador de masses, a les quals transmet tot el seu entusiasme pel país i la llibertat. És el que fa l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, i al fossar de les Moreres l’any següent, amb frases que han esdevingut ja tot un referent i que acompanya sempre amb uns cops de braç que n’augmenten la intensitat i la força: “No tot el que és català és bo” o bé “Que la prudència no ens faci traïdors”. És ell qui introdueix la forma “nous catalans”, concepte que enforteix la seva idea d’unitat civil del poble català, en un projecte inclusiu, per sobre dels orígens de tot tipus. I és ell qui es manté ferm mantenint el català en els interrogatoris policials, fet pel qual serà torturat amb duresa i objecte de totes les amenaces, com recordarà Joan Brossa en el seu poema Jordi i Capalt, tot sol davant la fera.
Dedicà moltes pàgines a l’assaig i la crítica teatral, amb un estudi remarcable sobre J.M. de Sagarra, i, ben aviat, de forma coherent amb el seu pensament nacional, trià els seus centres d’interès per a la recerca en diferents punts dels Països Catalans i també de Sardenya, atesa la importància històrica del català a l’illa. Sobre aquest darrer indret escriví La llengua catalana a Sardenya i, amb Francesco Manconi, dirigí l’obra col·lectiva Els catalans a Sardenya. Investigà, pel que fa a Catalunya Nord, dues traduccions setcentistes de la Zaïre de Voltaire, així com altres traduccions teatrals rosselloneses i del grup de Tuïr. Ell recuperà la gran figura del valencià Joan Roís de Corella i batejà el segle XVIII com a “període menorquí de la literatura catalana”, per la qualitat, normalitat i diversitat de la producció menorquina en català. El Consell de Menorca li concedí la màxima distinció, la Taula d’Or, com abans havia fet també la Generalitat de Catalunya, amb la Creu de Sant Jordi la Medalla d’Or, i l’ajuntament de la capital amb la Medalla d’Honor de Barcelona. La pèrdua de la muller ens revelà l’existència d’un poeta sòlid i tardà, en el recull Hortènsia, i les seves memòries, Entre l’amor i la lluita, són un viatge precís i apassionat per la seva vida.
En els seus textos, Carbonell es refereix al català com a llengua nacional i llengua completa, entre el segle XIII i el XVIII, quan era emprada per “l’aparell d’un estat (...) a tots els espais de l’administració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials” i, gràcies a la cancelleria reial, la “més unitària de totes les llengües romàniques”. No s’està ja de parlar d’imperialisme lingüístic, començant per l’edicte del 2 d’abril de 1700 signat pel rei de França que prohibeix l’ús del català als documents i que seguirà a la resta del territori nacional amb decrets diversos, per tal de substituir-hi primer el català pel francès al nord i després l’espanyol al sud. Però subratlla també la resistència nacional a la imposició d’una llengua estrangera i la declaració explícita en defensa de la llengua pròpia, que mai no han faltat. Bona prova en són els diferents edictes prohibitius que han de ser publicats un camí i un altre perquè la gent no en feia cas i continuava emprant la seva llengua, la nacional. Hi ha, en definitiva, unes forces repressives exteriors i unes forces reivindicatives interiors de signe ben contrari. És determinant l’afirmació següent: “No trobem testimonis de renúncia voluntària a l’ús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició”. La història lingüística catalana és, per a ell, l’expressió d’una unitat cultural i també nacional.
Sempre em parlà amb il·lusió del seu desig d’escriure una història social i política de la llengua catalana, objectiu que hagué d’anar ajornant per un motiu o altre. La Universitat de València, però, li ha aplegat en un sol volum tots els textos sobre aquest tema. El conjunt d’aquesta obra és d’un interès excepcional i d’una actualitat rabiosa, per la perspectiva d’anàlisi que hi adopta, no pas literària, sinó social i política, sempre a nivell de Països Catalans, i per la rigorosa anàlisi de les diferents classes socials i la seva relació amb l’ús de la llengua. Hi constata la dimissió lingüística de l’aristocràcia i bona part de la burgesia, al costat de la lleialtat lingüística de les classes populars.
Bon conversador, dialogant, extremadament afable, era un home de somriure amical als llavis, que feia bona la seva màxima: “radicals en el contingut, moderats en la forma”. Alt, ben plantat, impecablement vestit, ulls blaus i cabells rossos, mirada neta, somriure afable, uns anys abans hauria pogut passar ben bé per actor, amb el seu posat de galà captivador. Potser per això, a les manifestacions antifranquistes i quan s’havia de contactar amb la premsa internacional, ell, que era poliglot, sempre hi acudia amb americana i corbata, per donar així la millor imatge possible de la resistència catalana a la dictadura espanyola. Hi havia una lluïssor especial als ulls quan parlava del país i de la llengua, ell que era més profundament nacional, de Països Catalans, que nacionalista, més patriota que home de partit, malgrat haver-ne fundat un i presidit un altre, i més intel·lectual que pròpiament polític. Però la història va dur-lo per uns viaranys que, probablement, mai no hauria recorregut en un país normal. Calia recordar-lo, amb tots els mèrits, justament perquè són ell i les persones com ell, patriotes irreductibles i compromesos, gent del morro fort, catalans de pedra picada, els que honoren tot un poble: el nostre, el poble dels Països Catalans.
Per a saber-ne més: Entre l’amor i la lluita, Jordi Carbonell, Edicions Proa, 2010.