El macronisme, aparegut com una opció de centre profundament reformista, ha decebut les expectatives. Les reformes interiors estructurals que necessita França no s’han abordat. Li han tremolat les cames davant les mobilitzacions corporativistes de diversos sectors. Alhora, la persistència i l’exacerbació del jacobinisme continua considerant la diversitat lingüística com un perill per a la unitat nacional, i és incapaç d’evitar la creixent polarització comunitarista entre poblacions segons els orígens o creences religioses. Així que, el llegat de Macron a França serà més aviat un sac gros de deutes i deures pendents.

Potser per compensar aquesta realitat, Macron, veient-se al final del darrer mandat, està movent-se en dos eixos. L’un, és un pla per protegir les institucions de França en cas que la dreta populista guanyi les pròximes eleccions presidencials, col·locant aliats en llocs clau de l'administració, organismes públics i cossos de seguretat. I blindant la independència de determinades institucions per evitar que un govern d'extrema dreta pugui canviar-les per decret immediatament.  

L’altre eix és el de la hiperactivitat en l’esfera internacional. Hem vist Macron reivindicar el paraigua nuclear de cara a la necessària emancipació militar europea, davant la fugida americana i la guerra híbrida que fa temps que Rússia està mantenint arreu de la Unió Europea; i la guerra física d’invasió a Ucraïna. Ha fet una aposta de federació militar de l’eix Gran Bretanya, França, Alemanya i Polònia. Macron ha navegat entre dues aigües en el tema Israel-Palestina, sabent que aquell conflicte incendia el xoc comunitari interior entre l’islamisme i el sionisme, manipulats per opcions extremistes. Ha pactat amb les autoritats libaneses la necessitat de desarmar Hezbollah com una mesura d’estabilització d’un estat que mai serà viable mentre es permeti que un partit polític mantingui un exèrcit propi.

Macron s’ha mogut per donar suport a Dinamarca davant l’amenaça de Trump a Groenlàndia. També, obrint vies d’acostament a la primera gran potència demogràfica amb democràcia més o menys homologable, com l’Índia. Macron ha donat suport a la coalició pro Ucraïna, sense la determinació que tenen els països que tenen Rússia a la frontera. Fa pocs dies, en la visita com a copríncep a Andorra, li va oferir aprofitar l’oportunitat per accedir a l’associació amb la Unió Europea, amb els canvis legals necessaris per a l’homologació democràtica.

I, finalment, avui, dilluns 4 de maig, a Yerevan, tindrà lloc la VIII cimera de la Comunitat Política Europea (CPE), iniciativa seva als inicis de la Guerra de Rússia. Hi haurà els membres de la UE més vint estats més, i amb la novetat del primer ministre canadenc Mark Carney, l’home que, juntament amb el primer ministre polonès Donald Tusk, ha parlat més clar que, més enllà de Trump, els EUA (i Rússia) fa temps que no són de fiar com a aliats i que cal espavilar-se des del pragmatisme i alhora mantenint els valors democràtics.  

Així que Macron, sigui per necessitat de compensar el balanç negatiu interior o sigui per convicció, pot deixar un llegat internacional prou positiu, si deixem de banda el final lamentable de la presència neocolonial francesa a Àfrica.

El president Pedro Sánchez, situat en un centre tèbiament reformista, macronista, té paral·lels amb el francès. Comparteix un balanç negatiu pel que fa a la política interior on, sense cap pressupost aprovat, està governant de qualsevol manera. Només per la dependència dels socis d’investidura ha abordat alguns temes com els indults i l’amnistia, o la llengua catalana al Congrés, en relació amb la qüestió catalana. Però, tant ell com el seu subaltern a Catalunya, han incomplert l’establiment d’un marc de negociació bilateral per superar l’estadi actual d’un estatut retallat i no votat pel poble de Catalunya; i l’anhel expressat per una majoria política, el 2017, d’exercir el dret d’autodeterminació.

No només això. La resistència dels ministeris a encarrilar els temes del dèficit fiscal, del sistema de finançament just, de l’equilibri territorial en les inversions, del traspàs de competències, persisteix. Les directives minoritzant la llengua catalana en diversos àmbits continuen sortint dels despatxos de Madrid. I ja no parlem de l'agressió directa al català del Govern d’Aragó de PP i VOX a l’Aragó, que és un autèntic lingüicidi davant del qual encara és hora que el govern central faci res.

Pel que fa al poder econòmic, el macronisme hispànic està al lloc de sempre. Complaent amb l’oligarquia constructora, elèctrica i financera, que continua practicant la política de portes giratòries i de corrupció directa o indirecta. I amb una aposta de creixement aparent del PIB, però amb una disminució real del PIB per càpita. Més gent, però tots més pobres. Sánchez promou un model econòmic i laboral que es basa en la creació de llocs de treball de baix valor afegit i que és un imant per la migració. Sánchez no pren mesures correctores per rebaixar l'oferta turística de masses ni per, a través de la inspecció del treball, detectar l’ús sistemàtic de temporers, denunciat per la UE, i la mà d'obra il·legal.

El macronisme del PSOE ha estat incapaç de posar en marxa ni polítiques de contractació en origen, ni de regularització sistemàtica i pausada que permetin una bona acollida i integració. I llavors, com en els governs del PP, es continua optant per regularitzacions espasmòdiques extraordinàries que només portaran problemes a uns i altres. Tot plegat, adreçat a una massa laboral amb salaris cada cop relativament més baixos, amb un cost de la vida disparat, sense plantar cara seriosament al problema de l’habitatge; i amb el risc d’una nova onada d’atur que pot venir fruit de la crisi energètica i de l’aplicació de la IA; i amb la paradoxa que no es cobreixen les demandes de llocs qualificats en indústria i oficis. En aquest camp, el llegat dels Governs PP-PSOE no pot ser més galdós.

Només algunes millores en drets personals impulsades pels socis de govern de Sánchez, serveixen per ocultar que en drets a la llibertat d’expressió o la privacitat s’està encallat. Hi ha encara un raper a la presó per dir que el rei és un lladre, o no es desclassifiquen les informacions sobre l’ús del programa d’espionatge Pegasus, que ningú podria afirmar que encara no s’utilitzi per als aparells de l’estat.

I, per no allargar-me més, una pinzellada de la política internacional de Sánchez: la bandera del palestinisme, i antitrumpisme de boqueta, mentre es practica l’absoluta submissió al govern del Marroc, principal aliat tant dels EUA com d’Israel a la Mediterrània Occidental. L’aparent política de contenció de pressupost militar desmentida en els fets i camuflada en despeses disperses entre diversos ministeris. Però, amb una tèbia posició sobre Ucraïna, des de la percepció que queda lluny, quan es té l’Àfrica Korps actuant a Mali i activant migracions forçades.

O bé, quan Sánchez lidera la desconnexió europea amb Israel, però no hi desconnecta dels seus programes d’espionatge com Pegasus, que algun dia el poden deixar amb el cul a l’aire. O la partida perillosa que juga amb la Xina on es pot estar travessant la fina línia entre l’atracció d’inversions industrials o ser el cavall de Troia xinès per fotre Europa, com ho estan fent Trump i Putin. Sánchez ha optat per fer-se unes quantes fotos internacionals preveient el seu futur polític, però sense res sòlid al darrere i amb un cost reputacional que situa Espanya en la perifèria europea.

Després de les eleccions de l’any vinent veurem què en queda dels llegats dels macronismes en els estats de matriu borbònica.