A diferència del que va passar amb les eleccions a Euskadi de fa unes setmanes, on tot i mantenir-se fins al darrer alè la incògnita de qui quedaria primer, els electors sabien abans de triar papereta què passaria l'endemà, és a dir, amb qui s'entendria el partit al qual votaven, a Catalunya ens trobem amb tot el contrari.
Les majories pírriques que caracteritzen la política catalana del postprocés han canviat el paradigma a l'hora d'anar a votar. Els 50 diputats que va obtenir Artur Mas quan va avançar les eleccions l'any 2012, amb aquell doble salt amb tirabuixó que pretenia assolir la majoria absoluta van interpretar-se com un gran revés. L'aleshores president amb l'extinta Convergència i Unió venia de tenir-ne 62 i, tenallat entre el no de Rajoy a un pacte fiscal i la pressió creixent del carrer, va jugar-se-la al doble o res. Dotze anys després, qualsevol dels principals aspirants a presidir la Generalitat de Catalunya a partir de l'estiu es banyaria en calçotets a la font de Sant Jordi de Palau si pogués arribar a aquella cinquantena d'escons de la CiU de Mas que van ser llegits com una rebolcada. La immersió al procés ha trinxat les majories folgades —els 62 de Junts pel Sí van acabar funcionat com una coalició de govern, amb totes les seves disfuncions.
Totes les enquestes publicades fins avui coincideixen que el PSC quedarà en primera posició. Però, com bé saben Mas, Arrimadas i, fins i tot el propi Illa, guanyar no és garantia de res. Un cop repartides les cartes, aquest 12-M, començarà la partida. I aquí s'obren tres escenaris, cap dels quals sembla un camí de roses.
Escenari 1: reedició d'un govern independentista
Les darreres enquestes publicades, però també els trackings interns que corren als quarters electorals dels partits, allunyen Esquerra, Junts i la CUP dels 68 escons. I tant juntaires com republicans —a uns els ha costat més que als altres— han promès no acceptar els vots d'Aliança Catalana per una investidura. En tot cas, inclús sumant, ja hem vist en el passat com d'endimoniada és una negociació entre ERC i Junts. Ho vam comprovar amb les agòniques converses que, ara fa tres anys, van dur els republicans a recuperar les regnes del Govern després de més de quatre dècades. La investidura d'Aragonès va arribar quan quedaven tot just cinc dies perquè s'esgotés el termini per a la convocatòria automàtica de noves eleccions.
Mai un president de la Generalitat havia necessitat tres votacions d'investidura per arribar al càrrec. Aquella experiència feia presagiar que la convivència entre els enemics íntims seria asfixiant. I el divorci arribaria al cap d'un any i mig. La segona part del govern de coalició entre Esquerra i Junts va ser pitjor encara que la primera, la de Junts i Esquerra. I ja sabem què diuen de les terceres, allò que mai no van ser bones. Hi hauria l'opció, si la suma ho permet, que el govern independentista fos en solitari, però també hem vist que complicat és governar amb una minoria tan dèbil.
Escenari 2: Govern del PSC
Des de 2006, des de Montilla, que el Parlament de Catalunya no investeix un president socialista. Salvador Illa és el primer amb opcions reals que això torni a passar. Són opcions matemàticament reals, perquè políticament presenten molta dificultat. Necessita la participació activa d'algun dels dos grans partits independentistes —alhora aliats de Pedro Sánchez i imprescindibles per continuar apuntalant la legislatura espanyola. Malgrat que d'allò dels tripartits han passat dècades, a bona part d'Esquerra aquell fantasma continua espantant tant com el primer dia.
I és que el preu que van pagar a les urnes va ser estratosfèric. Van perdre la meitat dels vots i de diputats i van passar a ser la cinquena força al Parlament. La seva particular travessa del desert. Si es confirmen els resultats de les enquestes, s'albira a l'horitzó la primera gran crisi interna a Esquerra, que el tàndem Junqueras-Rovira han aconseguit apaivagar en un partit històricament combatiu.
L'altra alternativa, la sociovergència, l'ha descartat Puigdemont diverses vegades. Ara bé, Xavier Trias va anticipar l'escletxa en una entrevista a l'Aquí Catalunya durant la precampanya. "No pactarem amb el PSC si guanyem, si no, veurem, a la vida tot pot canviar, tu has d'estar obert a negociar amb la gent".
Escenari 3: Repetició electoral
És el gran secret a veus que de portes endins ningú no descarta. Tornar a repartir les cartes, una pràctica a la qual s'ha acostumat la política espanyola, però que a Catalunya s'havia aconseguit salvar fins ara. Que ningú pateixi, que si es repeteixen, les noves eleccions serien tornant de vacances, per estrenar una nova tardor calenta. Veurem si tan calenta com perquè acabi amb un bany en calçotets a Palau.