He de confessar que considero l'episodi "Illa President" un dels més al·lucinants i rocambolescos que he viscut. I n’he viscut uns quants. Resumint, consisteix en fer president al teòric representant d’un dels partits (PSOE) que la mateixa ERC ha qualificat com un dels principals enemics històrics de la nació que Esquerra vol representar i defensar.
En síntesi, ERC li dona la direcció de l’executiu autonòmic al que diu que és el seu principal enemic històric. A canvi, li accepta la signatura d’un pompós pacte que tothom sap, ERC inclosa, que no complirà. I sap que no complirà perquè ERC sap que ni voldrà ni podrà. No voldrà perquè la seva obediència està vinculada a un partit que ha defensat històricament que la sobirania del poble català és propietat del parlament estatal. L’estatut del 2006 i l’aplicació del 155 en són exemples recents.
Un pacte, per tant, que ERC sap que el PSC no voldrà aplicar perquè la clau -per continuar amb la hipòcrita imatge- ni les corts espanyoles, ni cap executiu espanyol, ni el poder judicial, ni la Corona, ni els presidents autonòmics, ni l’Estat que coneixem no cedirà mai si no ho força un poble mobilitzat i un catalanisme independentista unit.
Sí, el que més m’al·lucina d’aquest episodi és el que suposa d’autoengany al poble català. Fer creure que un acord a nivell de partits, sense signats reconeguts, entre ERC i PSC-PSOE modificarà el greuge històric que arrossega la fiscalitat catalana és una falsedat. I m’agradaria equivocar-me, però no serà així, perquè l’Espanya que coneixem no pot viure sense la fiscalitat que aporta Catalunya, sense l’extracció fiscal insolidària que obté de Catalunya. I no serà així perquè un objectiu tan decisiu només s’obtindrà en un context d’unitat política a Catalunya i de ciutadania mobilitzada.
Imagino el plaer que deu estar produint a PSOE i PP constatar que aquest acord es fa per la voluntat de 3997 militants d’ERC. Ben legítim, però molt lluny de l’únic instrument democràticament decisiu que permetria impulsar un canvi real en la fiscalitat espanyola. Constato que els dirigents s’han oblidat que la pugna amb l’Estat estava situada en el dret a un referèndum per decidir com i de quina manera volíem viure els catalans.
Queden encara unes jornades per acabar aquest episodi quimèric de la política. També m’agradaria equivocar-me, però ara ens tocarà suportar l’empresonament del president Puigdemont si finalment decideix venir a la sessió d’investidura. No tinc dubte que molts catalans multiplicarem la nostra sensació d’impotència i posarà en relleu que l’amnistia és una promesa selectiva, com totes les que fa l’Estat a Catalunya.
En tot cas, escoltarem el PSC dir que complirà l’acord. Difícilment sabrem què diu als seus correligionaris del PSOE. Passaran uns dies, però començarem a notar que canviarà la música i la lletra. Pas a pas. Aviat començarem a saber que l’acord històric que esmenta Oriol Junqueras en la seva piulada es dissipa en un altre incomplert. També sabrem que el sí vigilant i exigent que anuncia Marta Rovira quedarà en pura retòrica.
Em pregunto per què és una bona notícia per a Catalunya un acord entre dos partits que ja sabem que administrarà, matisarà i tombarà quan vulgui l’entramat institucional espanyol. Com pot Esquerra haver oblidat la sentència del Tribunal del 2010 contra l’estatut del 2006? O l’aplicació del 155 del 2017? Com poden haver oblidat el cafè per a tothom del 1978? Com poden passar per sobre dels incompliments sistemàtics de l’estatut del 1979? Com podem haver perdut memòria de les mil normes contràries al català que el PSOE ha permès? Ja han oblidat l’incompliment institucional de l’amnistia?
Com poden haver oblidat el president Macià, el seu líder del 1931. Va proclamar la República Catalana. Li van prometre que tot aniria bé si acceptava deixar córrer la República i recuperar la vella Generalitat. Va acceptar i se’n va penedir. De la mateixa manera que Prat de la Riba es va penedir d’haver confiat que Espanya permetés que la seva Mancomunitat anés més enllà de les competències que posseïa una Diputació Provincial.
Em pregunto en què beneficia els catalans que Pedro Sánchez pugui desplegar la seva habilitat transformista i fins i tot manifestar un coqueteig federalista que mai durà a terme. Em demano de què serveix la seva reiterada afirmació que l’acord és una bona notícia per a Catalunya i francament positiva per a l'Estat. Per Espanya segur que és una bona notícia continuar mantenint l’espantall de l’egoisme català i, en realitat, la clau de la caixa a les mans.
En el millor dels casos, Catalunya acabarà més integrada en la trama estatal que tant la perjudica, en aquest cas sí, històricament. Al meu entendre, l’acord en mans del PSC farà una Catalunya fiscalment més dependent, més solidària amb l'Estat i més insolidària amb la seva ciutadania.
Lamento dir-ho, però aquest acord accentua la desbocada tendència de molts dels polítics catalans a defensar visions de la realitat que presenten com a reals coses que només existeixen en la seva imaginació. Estan ubicats en una mena d’autoengany, en un joc de mans narcisista i oportunista que els serveix per mantenir-se en la cresta d’un poder que realment no tenen.
Penso que tota aquesta negociació ha evidenciat que una part del sistema polític català ha entrat en una mena d’il·luminisme il·lús, il·lusori i visionari. El pacte posa en relleu un nivell de desmemòria, de credulitat i d’oportunisme que no fa altra cosa que allunyar la ciutadania.
A aquestes alçades, ja hi ha més analistes polítics partidaris i funcionaris de partit que no pas militants. Cada dia creix el nombre de ciutadans decebuts que se situen als pisos més allunyats de la platea.
Ja sé que serveix de ben poc dir-ho, però francament crec que estem vivint un d’aquells episodis d’activisme tàctic il·lús que tant de mal fa a la societat. El vell costum de xutar pilotes a seguir que tothom sap que no arribaran enlloc. Un manifest sublim de llocs comuns que sabem que no comprometen a res i no es compliran.
L’únic drama, però, és que mentrestant s’està deixant de banda l'única opció estratègica guanyadora. La que ha de construir un poder polític català alternatiu i democràtic al poder de l’Estat. Un poder polític català significa posar en primer pla acords entre les formacions independentistes, forjar una majoria política, recuperar la base social i fer identificable el projecte de país modèlic i avançat pel qual es lluita.
La història està per canviar-la, però també per aprendre quins errors no cal repetir. Sánchez i Illa no diuen el que pensen. Actuen. S’han adaptat a les circumstàncies per mantenir el govern a Espanya i la seva centralitat a Catalunya. El senyor Pedro Sánchez sap perfectament que un acord entre el PSC i ERC no l’obliga a res substantiu. No trigarem gaire a saber-ho, però aleshores l'executiu català ja estarà en mans d’uns dirigents que han abandonat les premisses més elementals del seu catalanisme històric.
Em costa d’entendre per quina raó els dirigents d’ERC es manifesten predisposats a assumir una mena d’amnèsia selectiva i deixar-se enganyar. Em costa d’entendre que Junqueras es cregui, com diuen Rovira i Vilalta i altres portaveus del partit, que el PSOE i el PSC acompliran els acords.
Els dirigents d’ERC han entrat en un bucle del qual serà difícil sortir. Juguen a defensar en nom de la independència futura un acord pretesament possibilista, però inaplicable. Més enllà dels costos que tindrà per a la pròpia formació, sens dubte accentuarà la divisió entre els partits favorables a la independència i aprofundirà encara més la divisió de la societat catalana.
Els primers mesos del 2017, jo era a Madrid com a delegat del Govern. La majoria dels contactes que feia amb gent del PSOE i PP es manifestaven neguitosos amb el que estava succeint a Catalunya. El que més em sorprenia era que, en realitat, s’expressaven amb els mateixos termes. "Us coneixem, sabem com vèncer-vos. Si contineu així enviarem la policia tantes vegades com convingui, però a més judicialitzarem el procés, us enviarem a la presó, us radicalitzareu, us dividireu, i el vostre perímetre disminuirà."
Ho han fet i alguns polítics catalans els han ajudat. L’espanyolisme està a punt d’aconseguir una nova victòria, ara sota la batuta d’un socialisme condescendent. Diu Sánchez: "Estem obrint des del govern de l’Estat un temps nou per a Catalunya; un temps de rencontre i concòrdia entre els mateixos catalans i de rencontre entre Catalunya i Espanya."
No és veritat. En termes democràtics, concòrdia i rencontre suposen consulta al poble, i la consulta al poble no l’admeten. En realitat, la seva concòrdia vol dir subordinació política, conformisme econòmic i assimilació cultural. Un pacte de concòrdia i de rencontre suposa consulta democràtica. I, com a mínim, la signatura de tots els representants del poble català i dels representants de totes les institucions de l’Estat. Tota la resta és foc d’encenalls.
Crec sincerament que gran part de la política catalana viu en una mena de síndrome del poder fantasma. Em refereixo a l’efecte del síndrome del poder que fas veure que tens sense tenir-lo. La síndrome del fer veure que tens un poder que no tens en comptes de prioritzar la construcció d’un poder de veritat. Només així soc capaç d’entendre per quina raó acceptem l’autoengany i el traspassem amb tanta frivolitat a la societat. L’engany polític té moltes conseqüències, entre d'altres l’increment de la frustració social i la desconfiança en la política.
Preveig que ben aviat la societat catalana se sentirà un cop més enganyada. Per Espanya i per les esquerres catalanes. L'engany ha estat una constant estratègica per part de l’Estat en relació amb la ciutadania. Les inversions com a exemple. L’engany i la incapacitat de fer-hi front erosiona la confiança de la societat en les seves pròpies oportunitats i amenaça els fonaments de la democràcia.
L'engany en la política té conseqüències profundes i de llarg abast per a la democràcia. La més immediata és la pèrdua de confiança en els líders polítics i en el sistema polític en general. Quan els ciutadans perceben que els seus representants menteixen o manipulen la veritat, la seva disposició a participar en processos democràtics disminueix. Aquesta desafecció pot traduir-se en una menor participació electoral i més escepticisme envers les institucions públiques.
A més, l'engany polític contribueix a la polarització social. Quan els polítics utilitzen la desinformació per dividir l'electorat, creen una atmosfera de confrontació constant. Aquest clima polaritzat dificulta el diàleg constructiu i impedeix l'assoliment de consensos necessaris per abordar problemes complexos. La societat es fragmenta en bàndols oposats, cadascun amb la seva pròpia "veritat", fent gairebé impossible el funcionament eficaç de la democràcia.
Aquest acord distorsiona la realitat. Dona credibilitat a qui no l’ha demostrat. Posposa les solucions a un futur que no arribarà. Divideix encara més l’independentisme. El missatge és enganyós i crea una il·lusió impossible.
Fa un parell d’anys, al CCCB, es va presentar una exposició dedicada a un savi català oblidat: Francesc Tosquelles (1912-1994). Va aportar a la ciència psiquiàtrica algunes idees interessants: insistia en la necessitat de curar les institucions. Ell pensava que només curant els hospitals es podien curar els malalts. Confesso que aleshores vaig pensar que la seva teoria hauria d’aplicar-se a la política en general. Només curant els nostres partits podrem començar a curar el mal que afecta la societat.
No em compto entre els irreductibles a qualsevol pacte, o els que entenen la política com una qüestió d’amunt i crits, el que defujo és l’engany i encara més l’autoengany.