El triomf esportiu de la selecció de la federació espanyola de futbol a l’Eurocopa d’enguany ha estat, també, una victòria de tot el nacionalisme espanyol, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme. No ha costat gens ni mica de convertir els resultats d’una competició esportiva amb una eina d’espanyolització simbòlica, emocional i ideològica. Ja no són un col·lectiu d’onze senyors amb calça curta i escandalosament ben remunerats els que han aconseguit la victòria, sinó que és Espanya qui ha guanyat.
Un equip de futbol s’ha transformat en nació, en una nació espanyola que oficialment inclou més territoris dels que li corresponen, amb la mateixa facilitat amb què cantants o grups musicals acuden al Festival d’Eurovisió representant TVE, representació televisiva que pel mateix efecte màgic es converteix, de seguida, en Espanya. I si la selecció de futbol només té una sola bandera, com totes les seleccions del món, la representació eurovisiva té una sola llengua: l’espanyola. I i només cal recordar l’intent de J. M. Serrat amb el La, la, la quan pretenia representar Espanya en català. Bandera i llengua que, en cap cas, els catalans amb consciència nacional no podem considerar com a nostres.
El triomf espanyol, de l’estat espanyol, s’ha aconseguit enfront no pas d’una altra selecció estatal, sinó nacional. L’adversari no era el Regne Unit de la Gran Bretanya, sinó una de les quatre nacions que la integren (Anglaterra), ja que les altres tres (Escòcia, País de Gal·les i Irlanda del Nord), competien de manera separada i cap d’elles no va arribar a la final. Com és ben lògic, mentre ni gal·lesos, ni escocesos, ni irlandesos s’identificaven amb Anglaterra, perquè ja tenien la seva pròpia selecció, Espanya impedia que catalans, bascos i gallecs participessin en l'Eurocopa amb els mateixos drets i amb la seva pròpia selecció nacional. I més encara, fins a nou jugadors de la selecció espanyola, en condicions normals, haurien jugat amb una altra selecció nacional, catalana o basca, si, en comptes de ser súbdits espanyols, haguessin format part de l’Estat britànic.
Utilitzo sovint el concepte d'"alienació nacional" perquè crec que, en el nostre cas, defineix molt bé la nostra situació. El diccionari de l’IEC defineix així el verb “alienar”: "Fer que (algú o una col·lectivitat) actuïn d’acord amb interessos que els són aliens per causa d’influències ideològiques o de condicions socials, econòmiques o polítiques". És per aquest motiu que s’explica, perfectament, que hi hagi tants treballadors que votin Le Pen, Meloni, Feijóo o Abascal; tants “latinos for Trump” i immigrants, dones o negres per Trump; tants catalans que votin partits espanyols o tants independentistes nostrats, entre ells sembla que algun polític destacat i tot, capaços de donar suport i il·lusionar-se amb una selecció que nega a la nostra el dret a existir.
He de confessar que, fins i tot des del punt de vista estètic, suposant que jo fos espanyol, que no és, precisament, el cas, em costaria molt de veure’m identificat amb la colla de hooligans que, vestits de toreros de cap a peus, onejant banderes espanyoles i amb un tricorni de guàrdia civil o una castissa “montera” taurina al cap s’han passejat en grup pels carrers d’Alemanya, mentre bramaven amb entusiasme la coneguda lletra del seu himne nacional (Lolo, lololó, etc.) i deixaven clara la seva identitat, fins a quatre vegades, perquè no en restés cap dubte: “Yo soy español, español, español, español”, amb la música de fons de Manolo, “el del bombo”.
Una altra qüestió és la despesa pública que algunes institucions, en mans de diferents formacions polítiques, han fet posant pantalles gegants per seguir els partits, sense prendre en consideració que una part molt important de la societat no se sentia concernida gens ni mica pel que pogués passar a Alemanya i que, fins i tot, desitjava que Espanya perdés, tant se val amb qui jugués. Em sorprèn que cap partit polític, ni entitat, no hagi posat cap querella per malversació de fons públics i que l’autoritat judicial no hagi actuat d’ofici davant d’aquest balafiament, com sí que van fer partits, entitats i jutges davant llaços grocs o pancartes demanant “Llibertat” en façanes d’institucions.
El sector més fatxa de la societat espanyola ja s’ha hagut d’empassar el qualificatiu de “la roja” per a la seva selecció, quan segur que haurien preferit "la azul" o “la amarilla”, com perquè resultés que l’heroi de l’Eurocopa fos un xicot de 17 anys, de nom Lamine Yamal, fill de pare marroquí i mare equatoguineana i nascut a Mataró. Català, doncs. Però és tan gran la catalanofòbia existent a Espanya que han acceptat amb més resignació la seva condició de noi negre que no pas català, que fa entrevistes en aquesta llengua i que se sent orgullós del seu barri. Com a gest d’agraïment, després de la victòria espanyola gràcies a catalans i bascos, no eren pocs els afeccionats que cantaven allò de “Bote, bote, bote, catalán el que no bote”! Un dia caldrà estudiar, també, els motius del pes colossal de la catalanofòbia en comparació amb la bascofòbia.
També com a demostració científica que, a Espanya, l’esport no té res a veure amb la política, un parell de jugadors i milers de persones cridaven “Gibraltar español”, celebrant la seva victòria davant Anglaterra. Es passaven així, per l’arc triomfal, els resultats dels dos referèndums celebrats al respecte al Penyal. El primer va tenir lloc el 10 de setembre de 1967, es preguntà als gibraltarenys si volien passar a sobirania espanyola i la seva resposta va ser aquesta, amb una participació del 96,57%: el 99,64% votà que no volien passar a sobirania espanyola i els vots favorables a l’espanyolitat van enfilar-se fins al 0,36%. El 7 de novembre de 2002, s’hi celebrà un nou referèndum en el qual es plantejava de compartir la sobirania gibraltarenya entre el Regne Unit i Espanya i així es manifestà el poble gibraltareny, amb una participació del 87,9%: el 98,48 s’hi posicionà en contra i a favor tan sols l’1,03%.
Jacques Attali va ser qui aconsellà al llavors president francès François Mitterrand de potenciar les seleccions esportives nacionals com a eina eficaç de construcció, cohesió i consciència nacional. Aquí, el període 2003-2010 començà amb una federació catalana reconeguda internacionalment, acabà amb una vintena i amb la de patinatge amb grans èxits a Macau com a campiona del món. Però, malgrat que l’Estatut ho fa possible usat amb intel·ligència i imaginació, i que una acció decidida dels polítics i governants hauria de fer-ho possible, no sols no hem avançat gens, sinó que hem reculat clarament. La representació nacional de l’esport, com l'ús de la llengua, han tingut un retrocés enorme, coincidint, paradoxalment, amb majories dites independentistes. Mentre figura que ens omplim la boca parlant de República a tort i a dret, de forma abstracta, la part de nació que encara teníem se’ns va esfilagarsant a les mans. Reaccionar nacionalment en tots els àmbits és, doncs, un imperatiu col·lectiu de primer ordre.