Hi ha artistes que van allà on bufa el vent, a la caça del corrent principal, i altres que són on són, i el públic ja vindrà. El problema de la segona modalitat és que sovint no funciona. Però la primera probablement tampoc, i a sobre, et queda cara d'estúpid.
Joan Miquel Oliver em deia fa uns dies que Antònia Font no s’havia acostat mai al mainstream, sinó que, en tot cas, el mainstream s’havia apropat a la seva vora. I encara que el que diré pot fer arrufar algunes celles, el cert és que Estopa, el parell de germans de Cornellà que aquest divendres s’ha ventilat en hora i mitja totes les entrades del concert que faran el 10 de juliol, forma part del mateix club. Els artistes que segueixen el seu instint, i el públic ja els seguirà. I en el seu cas, donem fe que els segueix.
Ja des dels inicis, David i José Muñoz van irrompre a cop de rumba en una època, gairebé 25 anys enrere, en què aquest gènere vivia extramurs del paisatge comercial, i que ells van barrejar amb guitarres rockeres i crònica urbana. Quan van treure el primer disc, el de La raja de tu falda, només la Ràdio Tele-Taxi del presentador Justo Molinero els va donar suport. Ni disc verd a Los 40, ni romanços.
I amb els anys, no s’han ajustat als cànons de la indústria pop: es mantenen lliures de l’influx de les modes (com ara la piconadora reggaetonera o l’omnipresent autotune), dosifiquen molt la política fàcil dels duets, amplien fronteres a Llatinoamèrica, però sense obsessionar-s’hi. No se’ls ha vist posar els peus a cap talent show, per on sí que passen alejandros i alborans, tot i saber que és allà on s’incuba la venda d’entrades de concerts a l’engròs. No els cal, com veiem. Són aliens als saraus del famoseig i la premsa rosa, i poc o res se sap de les seves parelles (que són les mateixes de quan eren jovenets).
I ara arriba aquesta nova cançó, El día que tú te marches, i hi veig la traça genuïna, el punt de foscor i de cruesa. Rosalía deia que d’adolescent l'atreia Estopa per la insinuació del perill o del tabú que desprenia, i aquesta peça evoca aquelles obscuritats. El que pot semblar un tema d’amor, ni més ni menys, és alhora un cant a la inspiració, a la por que t’abandoni i que no torni.
Un terror íntim de tot artista, i no només: tots volem encertar-la a la vida. Ells l’expressen sense por a semblar vulnerables i l’emboliquen amb una sonoritat rumbera arranjada, de ressons directament quinquis, generació Perros callejeros sense atenuants. El frec de la guitarra clàssica i l’elèctrica amb wah-wah setanter, la bellesa salvatge de la gran Chonchi Heredia, la veu convidada. Material sense gaire relació amb allò que sona arreu l’any de gràcia de 2023. I és per això que Estopa continua sent un cas a part.
Joan Miquel Oliver em deia fa uns dies que Antònia Font no s’havia acostat mai al mainstream, sinó que, en tot cas, el mainstream s’havia apropat a la seva vora. I encara que el que diré pot fer arrufar algunes celles, el cert és que Estopa, el parell de germans de Cornellà que aquest divendres s’ha ventilat en hora i mitja totes les entrades del concert que faran el 10 de juliol, forma part del mateix club. Els artistes que segueixen el seu instint, i el públic ja els seguirà. I en el seu cas, donem fe que els segueix.
Ja des dels inicis, David i José Muñoz van irrompre a cop de rumba en una època, gairebé 25 anys enrere, en què aquest gènere vivia extramurs del paisatge comercial, i que ells van barrejar amb guitarres rockeres i crònica urbana. Quan van treure el primer disc, el de La raja de tu falda, només la Ràdio Tele-Taxi del presentador Justo Molinero els va donar suport. Ni disc verd a Los 40, ni romanços.
I amb els anys, no s’han ajustat als cànons de la indústria pop: es mantenen lliures de l’influx de les modes (com ara la piconadora reggaetonera o l’omnipresent autotune), dosifiquen molt la política fàcil dels duets, amplien fronteres a Llatinoamèrica, però sense obsessionar-s’hi. No se’ls ha vist posar els peus a cap talent show, per on sí que passen alejandros i alborans, tot i saber que és allà on s’incuba la venda d’entrades de concerts a l’engròs. No els cal, com veiem. Són aliens als saraus del famoseig i la premsa rosa, i poc o res se sap de les seves parelles (que són les mateixes de quan eren jovenets).
I ara arriba aquesta nova cançó, El día que tú te marches, i hi veig la traça genuïna, el punt de foscor i de cruesa. Rosalía deia que d’adolescent l'atreia Estopa per la insinuació del perill o del tabú que desprenia, i aquesta peça evoca aquelles obscuritats. El que pot semblar un tema d’amor, ni més ni menys, és alhora un cant a la inspiració, a la por que t’abandoni i que no torni.
Un terror íntim de tot artista, i no només: tots volem encertar-la a la vida. Ells l’expressen sense por a semblar vulnerables i l’emboliquen amb una sonoritat rumbera arranjada, de ressons directament quinquis, generació Perros callejeros sense atenuants. El frec de la guitarra clàssica i l’elèctrica amb wah-wah setanter, la bellesa salvatge de la gran Chonchi Heredia, la veu convidada. Material sense gaire relació amb allò que sona arreu l’any de gràcia de 2023. I és per això que Estopa continua sent un cas a part.